Treballar al carrer en plena onada de calor: «És molt dur, et canses el triple»
Diari de Girona. Algunes empreses apliquen mesures per prevenir cops de calor en feines a l’aire lliure: polseres que controlen les pulsacions dels treballadors, canvi de la jornada laboral amb descansos a les hores més càlides i subministrament d’aigua.
Són dos quarts de dotze del migdia. El sol pica a la pell i l’asfalt desprèn una calor constant. Els ventiladors portàtils, ventalls i gorres improvisades semblen imprescindibles per transitar per la Via Laietana de Barcelona. Però no tots en tenen. Mohamed i Mustafà romanen de cara a terra, picant a les llambordes i utilitzant un trepant en el que serà una nova vorera. Porten pantalons llargs, botes i màniga llarga. En cridar-los s’aixequen. El seu rostre està xopat. Estan regalimant, la suor se’ls fica fins als ulls i els impedeix veure amb claredat. «És clar que és dur treballar així, però no tenim cap altra opció: jo vaig venir aquí a treballar i per a mi és un honor», explica Mohamed. Els queden per davant sis hores de treball ardu, en plena onada de calor.
Entre els que treballen al carrer, abrasats pel sol, hi ha diferents nivells. Per exemple, hi ha Salek. Un jove crescut als campaments sahrauís de Tindouf (Algèria), que cada estiu era acollit per una família catalana. Ara ja fa més de 10 anys que viu i treballa a Barcelona. Ell espera dins una furgoneta el seu company. «No ha pogut aguantar més i ha anat a buscar un gelat», explica, amb mig somriure. «És que jo sóc del Sàhara i estic acostumat a aquestes calors», es reivindica.
Salek treballa a l’empresa de l’enllumenat públic de Barcelona. «Ens han donat unes polseres que ens mesuren les pulsacions: de moment no ha xiulat ningú, anem aguantant», explica. Si algun empleat es comença a sentir malament, s’activa una alarma i han de deixar de treballar. També explica que els han canviat la jornada: de dues a cinc del vespre descansen. I els han col·locat neveres amb aigua a totes les furgonetes. «Estem bé, hi ha gent que està pitjor», segueix.
Efectivament. Mohamed i Mustafà no tenen la mateixa sort. Ni polseres, ni jornades reduïdes. L’aigua la tenen a l’altra punta del carrer. El mateix li passa a Nordil, un marroquí que maneja una retroexcavadora . Porta un barret sota el casc. I sobre la màquina que condueix s’improvisa un sostre amb un tros de cartró. «L’aigua la tenim lluny, prefereixo comprar-me-la a les botigues que hi ha per aquí», explica. Just en aquell moment apareix Walter, un argentí que cada
matí s’aixeca a les cinc a Figueres per treballar a les obres de Barcelona. «¡Nordil, que t’has deixat la garrafa d’aigua al sol!», li adverteix. Diuen que beuen més de sis litres d’aigua al dia. «És molt dur treballar amb tanta calor, et canses el triple», explica l’argentí, acostumat a treballar amb fred, vent i pluja.
L’argentí, oficial de primera, explica que els caps els han dit que no
dubtin a posar-se a l’ombra i refrescar-se com puguin. Els empleats usen l’aigua freàtica, obren una mena de canonada i els surt un raig d’aigua. Fiquen el cap i se submergeixen. «És horrorós perquè et mulles una mica i al cap de pocs minuts ja estàs bullint una altra vegada», lamenta l’home. Manuel, empleat del servei de neteja, admet que té una mica més de sort: «Nosaltres
almenys ens podem anar mullant».
Arsalan Ali i Racheed són dos pakistanesos que es dediquen a la venda ambulant de barrets. Es posen davant de la parada del bus turístic i comencen el negoci. Tots dos porten samarretes de màniga llarga. «És que, si no, ens cremem amb el sol», explica Arsalan, xopat en suor per tot arreu. Davant d’ells, els empleats del bus turístic tampoc no semblen gaire frescos. Un d’ells, xopat de suor, es protegeix amb un para-sol. Una altra noia es tapa la cara al complet, per evitar cremades.
Precisament la fundació Arrels ja ha alertat que diverses persones que viuen al carrer han patit cremades pel sol. La setmana passada van atendre dues persones.