Quan en les últimes setmanes es parlava d’una remodelació «àmplia» i profunda del Govern, gairebé ningú es podia esperar un terratrèmol com el que va provocar ahir Pedro Sánchez en un dissabte de juliol. Numèricament, pot semblar poc -set incorporacions, set sortides i dos canvis de funcions-, però el calat polític és profundíssim. Sobretot perquè el president va decidir desfer l’estructura de poder i de confiança que havia teixit des de que va arribar a la Moncloa el juny de 2018. Sencera. Cert és que Carmen Calvo, la vicepresidenta primera, semblava més vulnerable que abans, i que la seva continuïtat no es veia garantida. I així era: va caure. Però el tsunami del canvi va atrapar a un altre pes pesant, José Luis Ábalos, i a qui era anomenat el «cinquè vicepresident», considerat el porter a l’ombra, com l’home més influent per al líder socialista, el seu director de Gabinet, Iván Redondo. Sí, ho era, tenia moltíssim pes, però també era considerat una presència tòxica per al PSOE. Tot el contrari que Félix Bolaños, l’home discret i fidel, l’arquitecte jurídic de la Moncloa, el dirigent que vestia sempre la samarreta del seu partit i que era molt apreciat a Ferraz.

La caiguda de Redondo, a qui algunes cròniques li atribuïen un poder gairebé taumatúrgic, prova el que els periodistes amb anys d’experiència en la cobertura de Govern i PSOE sabien: que qui mana és Sánchez. I només ell. El cap de l’Executiu, després de ser derrocat pels patricis del seu partit en el luctuós comitè federal de l’1 d’octubre de 2016, va ressuscitar en les primàries de 2017, en les quals es va acompanyar, precisament, de José Luis Ábalos, Adriana Lastra i Carmen Calvo. La tardor del Procés va cenyir el seu vestit d’home d’Estat i la moció de censura contra Mariano Rajoy, que va presentar sense garanties d’èxit en un moviment agosarat al qual el va animar el seu equip -i també, just és dir-ho, Redondo, en aquell moment un assessor extern-, van servir per a afermar-lo. Des de llavors, Sánchez ha anat atresorant més i més poder. Tot gira entorn d’ell. No era un titella del seu director de Gabinet, com de fet ja advertien els seus, els que el coneixen bé, i aquesta crisi de govern, decidida molt en solitari encara que rumiada des de fa setmanes, ho demostra.

Sánchez va muntar el core del Govern vell només de guanyar la moció de censura. Va reclutar Calvo com la seva vicepresidenta i, amb Redondo i Bolaños, va muntar el seu primer Gabinet. El dissabte 2 de juny de 2018, el dia en què va prometre el seu càrrec davant el Rei, va reunir a casa seva a Ábalos i Lastra i va decidir endur-se el primer al partit i situar a la número dos com a portaveu al Congrés, un altre lloc clau en un moment de major fragilitat parlamentària. La número dos del Govern va actuar com la seva escudera. La dona encarregada de la coordinació de l’executiu -encara que a vegades se l’ha acusat de no controlar el Gabinet i de crear disfuncions, sobretot després de l’entrada d’Unides Podem-, d’obrir bretxa amb els missatges, de donar empaquetatge jurídic a les mesures en la seva qualitat de presidenta de la Comissió General de Secretaris d’Estat i Sotssecretaris, el filtre previ al Consell de Ministres. Era un puntal per a Sánchez, el seu agafador de seguretat.

Calvo va sortir danyada dels seus frecs amb els morats i la seva última batalla, perduda, va ser la de la llei trans. Va barallar fins a l’extenuació perquè la nova norma no reconegués l’autodeterminació de gènere. Al final, l’expressió no apareix en l’avantprojecte, però el concepte sí que hi és, encara que més blindat. Sí que va coordinar els expedients d’indult, precisament amb Bolaños i el caigut ministre de Justícia, Juan Carlos Campo. I tenia ja a punt el projecte de llei de memòria democràtica, que havia de sortir aquest dimarts del forn per a ser remès a les Corts. Fonts pròximes a Calvo subratllen que ella està «contenta», «tranquil·la», «agraïda i satisfeta pel treball realitzat» després de «tres anys molt difícils». «I sana, està sana, ni cansada ni malalta», precisen, enfront dels qui asseguraven en els últims mesos que la Covid-19, que va patir durant la primera onada i que la va obligar a estar hospitalitzada i reposant durant un llarg temps a casa, l’havia deixat molt tocada. «Ella va saber que Pedro l’anava a rellevar i encara té una conversa pendent amb ell», per a conèixer el seu nou destí, afegeixen. Podria ser la presidència del PSOE o del Congrés. El primer pot fer gust de poc. El segon, un lloc institucional d’enorme relleu -tercera autoritat de l’Estat- però que requeriria d’una votació en la Cambra baixa i la renúncia prèvia de la catalana Meritxell Batet.

La fins ara vicepresidenta integrava el cercle íntim de Sánchez, en el Govern i en el partit. Com Ábalos. Ell era més que el ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana. Era el secretari d’Organització del PSOE, una cartera poderosa i que dóna accés a totes les terminals del partit