Salvar esculls a peu pel litoral entre Argelers i Malgrat
El Punt Avui.
- L’entitat Camí de Mar dissenya una estratègia per connectar diferents senders i camins de ronda entre les costes Brava i Vermella abans del 2040
- La proposta s’estructura en 21 etapes i garantiria una ruta de 250 quilòmetres a peu, entre Argelers i Malgrat de Mar, amb 33 quilòmetres inexistents
Un nou sender continu que enllaci la Costa Brava amb la Costa Vermella, a l’altra banda de la frontera francesa, i travessi la barrera natural que delimita la demarcació gironina de la barcelonina, a l’Alt Maresme, la desembocadura de la Tordera i el delta reemergit a Malgrat de Mar: 250 quilòmetres per caminar resseguint un litoral rocallós i que podrien tenir continuïtat tant pel sud com pel nord, però que es fixa com a objectiu amb vista al 2040 l’associació Camí de Mar.
Els camins de ronda i passejos marítims són infraestructures turístiques de primer ordre, tot i que a escala estrictament local o com a molt en rutes que connecten dos municipis, o tres, amb sort. Un dels casos emblemàtics seria el tram de s’Agaró, al Baix Empordà, que pot arribar a atraure un nombre destacat de persones en una sola jornada, durant els dies forts de la temporada d’estiu. Però l’enginyer de camins gironí Eduard Bonmatí i el geògraf Josep Lluís Martínez Masferrer, impulsors de la iniciativa, defensen que la continuïtat del sender seria una bona eina de desestacionalització, amb presència de turistes tot l’any, per donar un impuls a l’economia dels municipis. A més del món local, diverses empreses i gremis del sector hoteler han rebut de bon grat el projecte.
Ja fa gairebé dos anys que Bonmatí i Martínez Masferrer treballen per desplegar una iniciativa que van presentar per primer cop en un congrés de patrimoni de l’obra pública, el 2023. Era tot just una idea, que podria tenir paral·lelismes amb altres rutes senderistes tan prestigiades com el Camí de Sant Jaume –mil·lenari– o, sobretot, el Camí de Cavalls menorquí, que es va començar a recuperar als anys vuitanta i va acabar de condicionar-se el 2010. Volen combinar-hi els actius de natura, paisatge, lleure o salut, a més del simbolisme de salvar la frontera administrativa i física entre els dos estats arran de litoral.
33 quilòmetres inexistents
En el cas del Camí de Mar, Bonmatí parla de subdividir el recorregut en 21 etapes d’un dia, tres de les quals a la Costa Vermella i les 18 restants a la Brava, per bé que això sempre aniria al gust i ritme dels caminants. En bona part, ja existeixen camins de ronda, senders practicables o passejos marítims urbans, que ja sumen uns 155 quilòmetres entre l’Empordà i la Selva, però cal intervenir en “aquests 33 quilòmetres en què encara no hi ha camí, que són la nostra raó de ser com a entitat”, defensa l’enginyer, i habilitar-ne 60 més amb mancances.
Al nord de la frontera amb l’Estat francès, en canvi, la situació ja és força positiva entre les cinc poblacions de la costa nord-catalana: Argelers, Cotlliure, Portvendres, Banyuls i Cervera ja tenen el sender endegat des de fa temps. Martínez recorda que la Costa Vermella va ser la primera reserva marina declarada a l’Estat francès, el 1974: “Ens porten molts anys d’avantatge”, admet, però els serveixen de model pel que caldria fer a partir de la frontera natural i administrativa de l’Albera.
Localitzar punts negres, per fases
Per mirar-ho de desencallar, Camí de Mar ha subdividit tot el tram entre Portbou i Malgrat en quatre fases diferenciades. Bonmatí explica que comencen pel nord, on pel costat nord-català l’únic gran escull seria la connexió transfronterera del sender entre Cervera de la Marenda i Portbou, “existent, però en molt mal estat”.
A partir de Portbou, fins al cap de Creus, l’associació veuria factible enllestir la connexió contínua del sender amb Port de la Selva ja el 2028. Bàsicament, esmenten la discontinuïtat entre el port de Portbou i la cala Rovellada de Colera, salvable si els serveis de Costes de l’Estat i la Generalitat hi donen el vistiplau i arriba la inversió.
Tot plegat ja garantiria els 57 primers quilòmetres d’itinerari i donar a conèixer, per exemple, el camí de ronda en servei a Colera, que “ara tot just fan servir els veïns o els segons residents”.
La segona fase, segons Bonmatí, també podria quedar bastant encarrilada al 2028 entre la cala Montjoi de Roses i l’Escala, amb 40 quilòmetres més. Aquí, com passa en altres discontinuïtats, topen amb els canals de les marines excavades terra endins: les barreres artificials de Santa Margarida, a Roses, i d’Empuriabrava, a Castelló d’Empúries.
Visites de reconeixement
Dijous vinent, 24 de juliol, han convocat una visita de reconeixement sobre el terreny per mirar de superar aquests esculls al voltant de la desembocadura de la Muga i els canals nàutics. S’hi han citat, amb els governs dels municipis, tècnics d’altres administracions i entitats ambientalistes, a explorar una alternativa terra endins, paral·lela, des de la platja de Rubina cap a la Muga Vella i la zona d’aiguamolls per l’antiga Vila Comtal i salvar el curs fluvial a través d’un pont existent que s’endinsa en l’espai dels Aiguamolls de l’Empordà.
Cap al sud, hi ha una encara una altra barrera natural d’envergadura, la desembocadura del Fluvià, però en ser un àmbit on es va descartar la nàutica amb embarcacions de grans dimensions, els promotors de Camí de Mar creuen que es podria habilitar una passarel·la lleugera i elevada.“Els ajuntaments s’hi han involucrat molt”, destaquen, durant altres sis visites de reconeixement que els han servit “per veure la realitat in situ i poder parlar del que ja s’ha trepitjat”, diu Bonmatí.
Del curt al mitjà termini
Més cap al sud, l’entitat dibuixa un segon horitzó a mitjà termini, cap al 2032, en què també es podrien haver resolt les seccions entre l’Estartit i Sant Feliu de Guíxols, a la Costa Brava Centre, i l’extrem més meridional entre Malgrat i Tossa de Mar. En el primer cas, la primera gran barrera és la Gola del Ter, que ara és fàcilment franquejable durant els estiatges, però on el govern municipal que encapçala Jordi Colomí “ja preveu habilitar-hi una passera algun dia”, expliquen. Entre Begur i Palafrugell, han aconseguit identificar un tram gairebé esborrat de sender al sud del parador d’Aiguablava, i aquest darrer municipi fa anys que treballa per resoldre un punt negre, al voltant de la cala Pedrosa, “amb recursos propis i amb una subvenció europea procedent dels Next Generation”.
Al límit amb Mont-ras els resta igualment pendent el camí entre el Golfet i el perímetre dels jardins de Cap Roig, que SOS Costa Brava reivindica aquestes setmanes que s’habiliti després d’anys d’espera. El govern palafrugellenc ja disposa de projecte i un aval de 300.000 euros dipositat per CaixaBank, però ha argumentat que el Ministeri de Transició Ecològica s’ha endarrerit a l’hora de donar el vistiplau definitiu al projecte. Fins a Palamós, Camí de Mar proposa finalment trobar una alternativa més litoral a l’entorn del poblat ibèric de Castell, on ja arrenca una successió de camins de ronda i passejos marítims continus fins a Sant Feliu de Guíxols. Altre cop, l’única discontinuïtat pendent de salvar seria el canal de la marina del Port d’Aro, on s’ha posat sobre la taula l’opció d’una altra passera o solucions per no hipotecar l’accés de velers amb pals alts.
El cap de Creus i espais protegits
Entre Tossa, Lloret i Blanes, no falten altres obstacles que acumulen anys sense solució, com ara cala Morisca –on el camí existeix però ha estat privatitzat pel propietari d’una finca–, però els reptes més complicats per al sender continu són les grans discontinuïtats dins dels espais naturals protegits: els parcs naturals del Cap de Creus, el Montgrí i el Baix Ter i els espais d’interès (PEIN) de Cap Roig-Muntanyes de Begur i el massís de l’Ardenya-Cadiretes. Només en aquest darrer cas, per exemple, dels 21 quilòmetres de sender per enllaçar Sant Feliu de Guíxols i Tossa arran de mar, l’entitat recorda que n’hi ha 19 d’inexistents, en un tram de costa tan abrupte com relativament verge. Serien només cinc de les 21 etapes en què de moment no volen entrar en pro del consens.
En aquests casos, l’entitat és realista i situa el termini més enllà, cap al 2040. “Costarà, però és factible, i per arribar-hi cal començar per tot allò que és més senzill”, diu Bonmatí, que aposta per abordar les possibles solucions en taules de treball àmplies, amb les diferents administracions implicades –Costes de l’Estat i la Generalitat, els ens de gestió de cada espai natural, consistoris i entitats, a més d’experts en disciplines com ara el paisatge. Aquí caldrà cenyir-se molt als camins preexistents.
Com es pot finançar?
L’entitat es resisteix a posar pressupost a un projecte tan ambiciós com complex. Han arribat a acords de col·laboració amb diversos col·legis tècnics, com ara els d’Arquitectes i Arquitectes Tècnics de Girona, i el d’Ambientòlegs de Catalunya. Però sostenen que a l’hora de passar als projectes i les obres, hauria de ser la Generalitat la que posi fil a l’agulla i cerqui els recursos per materialitzar-los.
Una de les opcions que l’entitat ha plantejat a l’administració de la Generalitat és incloure les inversions, o una part, dins del paquet dels fons del programa europeu de cooperació Poctefa, que ja va permetre desencallar la ruta ciclista circular Pirinexus amb 353 quilòmetres connectant la xarxa gironina de vies verdes amb senders i pistes del Rosselló. I Bonmatí sosté que, com passa amb les inversions ferroviàries, perquè l’Estat francès mogui fitxa fins al límit fronterer caldrà que el projecte avanci decididament pel sud. En ser una iniciativa transfronterera, i amb l’actiu de la dinamització econòmica i turística, creuen que pot tenir-hi encaix si la Generalitat i el Departament dels Pirineus-Orientals de l’Estat francès la defensen a l’una.
Alternativa al GR 92
L’opció de recórrer tots els municipis del litoral català a peu existeix des dels anys noranta, quan es va senyalitzar el sender de gran recorregut GR 92 entre Portbou i Ulldecona, que té continuïtat al llarg de l’arc mediterrani, per ara, a través del País Valencià, Múrcia i fins a Almeria. Malgrat això, Bonmatí defensa que “el Camí de Mar seria una mica l’antítesi, perquè el GR 92 s’allunya massa de la línia de la costa en la major part del sender”, tot endinsant-se en les serralades litorals i amb desnivells molt més feixucs. Es perd de vista el contacte amb el mar, en resum.
Respecte a les característiques físiques del sender, Martínez Masferrer defensa que “s’ha de fer amb el màxim de rigor conservacionista” i intentant que s’ajusti al màxim a la servitud de trànsit prevista per la llei estatal de Costes, la franja de sis metres terra endins, que són de domini públic, i que permeti gaudir “de l’essència de roques, cales, penya-segats i pins fins a ran de mar”. Amb poc impacte, però amb algunes proteccions per als usuaris en els punts més abruptes i escarpats, i ben definit, fressat allà on calgui, perquè no perdi la funcionalitat de camí: “Que la gent no s’hi perdi, però que tampoc acabi transitant i trepitjant un territori” fràgil, als espais protegits o, igualment, en la zona agrària de la Muga, als aiguamolls de l’Empordà o en les dunes de la badia de Pals i el Baix Ter, on són freqüents postes d’ous de diverses espècies d’aus o d’amfibis com la tortuga babaua.
250 quilòmetres a peu resseguirien tot el litoral comprès entre les costes Brava i Vermella.
33 quilòmetres inexistents són el principal escull per donar connectivitat als camins de ronda, senders i passejos urbans ja existents.
60 quilòmetres amb deficiències o obstacles naturals –cursos fluvials– o artificials –canals de marines nàutiques– serien salvables amb intervencions puntuals.
2028 a tres anys vista, l’entitat defensa que ja es podria habilitar un traçat continu entre Argelers i el Port de la Selva, on caldria fer segur el pas fronterer entre Cervera i Portbou, i resoldre el tram de cala Rovellada, des de Portbou fins a Colera. També veuen factible el tram entre cala Montjoi, a Roses, i l’Escala, saltant el Fluvià i les marines per l’interior de Castelló d’Empúries.
2032 a mitjà termini proposen resoldre el tram de la Costa Brava Centre, entre l’Estartit i Sant Feliu de Guíxols, i el sud entre Tossa, Lloret, Blanes i Malgrat.
2040 a més llarg termini situen la definició dels trams més complicats i delicats, que travessen els espais naturals protegits del cap de Creus, el Montgrí –entre l’Escala i l’Estartit– i el PEIN Ardenya-Cadiretes entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa. Aquí insten la Generalitat i els ens gestors dels espais a proposar alternatives.