Paper estratègic del turisme
La Vanguardia. Opinió Juan Tugores Ques, Catedrático de Economía de la UB
Els debats sobre les aportacions del turisme combinen habitualment dos criteris: d’una banda, els indicadors més directes, com la contribució del sector al PIB i a l’ocupació –amb dades comparativament elevades a Barcelona, Catalunya i Espanya–, i de l’altra, els impactes indirectes o “externalitats”, amb aspectes positius, com la imatge internacional, i d’altres de negatius, com la congestió o l’impacte sobre l’habitatge, que donen lloc a recels.
Un criteri addicional seria el de la contribució del turisme a la posició exterior d’un territori. Una aproximació macro a partir de les balances de pagament d’Espanya ofereix una perspectiva interessant. Hi ha consens que un dels canvis en positiu de l’economia espanyola des de principis del segle XXI ha estat la transició d’una posició molt deficitària els primers anys del segle –en què la “necessitat de finançament” o dèficit va arribar a ser la segona més gran del món– a una posició de superàvit que s’ha consolidat entorn el 4% del PIB. Cal destacar aquí que les aportacions del turisme són similars a les dades d’aquests superàvits.
Dins el sector hi conviuen activitats de diferent tipologia i valor afegit
Amb les dades del Banc d’Espanya, l’any 2023 el turisme va generar un superàvit del 3,9% del PIB perquè els nostres visitants van gastar més diners aquí dels que els espanyols van gastar a fora. Amb aquesta aportació turística, Espanya va tenir un superàvit exterior del 3,7% del PIB, és a dir, va ingressar més diners de l’exterior dels que en va haver de pagar. El turisme és el factor clau que explica la “capacitat de finançament” (superàvit) als comptes exteriors. El 2024 el superàvit turístic del 4,3% del PIB coincideix amb un saldo exterior del 4,2% i les dades provisionals del 2025 repeteixen aquesta correlació entre un 4,2% en turisme i un 4% dels comptes exteriors. Els factors que incideixen sobre la balança de pagaments són complexos, i hi ha hagut canvis en positiu, com la millora del potencial exportador del teixit productiu tant en mercaderies com en serveis no turístics o els fons europeus, però cal valoritzar que el coixí que representa el turisme ha permès fer front a vicissituds, com les elevacions de les factures energètiques, els valors negatius en renda primària i secundària i les tensions derivades de les decisions aranzelàries i comercials.
Cal constatar que dins el sector turístic hi conviuen activitats de diferent tipologia i valor afegit. Barcelona té aquí un punt fort que ja s’aprofita i que cal aprofundir: hi ha vessants del turisme, com el vinculat a patrimoni cultural i a esdeveniments, que aprofiten externalitats positives en àmbits tan diversos com l’acadèmic, científic i sanitari, o en gastronomia i esports, que s’han posicionat com a referents mundials.
Les iniciatives del sector privat són potents i es veuen reforçades per les polítiques públiques que tenen com a vector destacat la facilitació i la incentivació d’aquesta activitat de més alt valor afegit. I cal recordar que hi ha algunes condicions bàsiques que poden aprofitar aquestes oportunitats a casa nostra, que van des dels temes de seguretat –física, jurídica i econòmica– fins a un bon funcionament de les infraestructures. Hem d’avaluar sense apriorismes ideològics si un volum creixent de regulacions equivalen a millors incentius, així com recordar l’obvietat que eficiència i cohesió social no són objectius contraposats, sinó que es complementen, tal com ens recordava Mario Draghi fa poc: per finançar les prestacions de l’Estat de benestar de manera sostenible el prerequisit és assolir dosis d’eficiència i productivitat atractives que generin els recursos.