Oferir feina als refugiats ucraïnesos que allotja: el cas de l’hotel Flamingo de l’Estartit
Diari de Girona. Hi conviuen 120 persones que ocupen un terç de l’allotjament i permeten mantenir-lo obert tot l’any.
L’hotel Flamingo de l’Estartit fa gairebé un any que acull refugiats ucraïnesos. Els primers van arribar al març i actualment n’hi viuen 120, repartits entre 60 de les 90 habitacions de què disposa l’establiment. Des de mitjans d’estiu, l’hotel també ofereix feina a vuit d’aquests ucraïnesos, una xifra que significa gairebé la meitat de la plantilla que hi treballa. El propietari de l’hotel Flamingo, Miquel Basieras, explica que els refugiats “tenen moltes ganes de tornar a treballar i guanyar-se la vida”, i que per l’hotel també ha estat “fantàstic” perquè els costa molt trobar personal. A més, acollir-los els ha permès mantenir l’allotjament obert tot l’any, en un destí on l’afluència de turistes es concentra a l’estiu.
Mantenir l’activitat durant tot l’any és un dels reptes que han d’afrontar molts hotels de costa; amb ocupacions molt altes durant els mesos de més calor i falta de turistes a l’hivern (quan han de tancar). A més, també tenen dificultats per trobar personal “pels horaris”. L’hotel Flamingo de l’Estartit hi ha trobat solució; ha incorporat a la seva plantilla vuit refugiats ucraïnesos. Representen més de la meitat del personal format per quinze treballadors.
Són persones que s’hi van traslladar a la primavera, gràcies als ajuts que ofereix el programa de la Creu Roja perquè puguin viure en hotels amb els quals han establert un conveni. El propietari de l’hotel Flamingo, Miquel Basieras, n’ha arribat a acollir 120, que actualment conviuen a l’establiment. Ocupen les dues primeres plantes de l’hotel i deixen la tercera lliure, pels turistes que s’hi desplacen a l’hivern. “És el primer cop que podem tenir l’establiment en marxa durant tot l’any des que vam obrir”, reconeix Basieras. Parlant dels que, a més, ara hi treballen diu que “en tenen moltes ganes” i que ha estat “fantàstic” aconseguir tramitar tota la documentació necessària perquè ho puguin fer.
Aquestes persones treballen en feines diverses com a l’àrea de manteniment, al servei de neteja o, la majoria, al restaurant de l’hotel. Una de les refugiades que ha agafat la feina és Tatiana Hulevets, que hi viu amb el seu fill de quinze anys. A Ucraïna treballava en un hospital com a directora adjunta, portant-ne la comptabilitat. Ara, s’ha vist evocada a fer de cambrera. No és la feina que voldria, però diu que està contenta d’haver-la trobat perquè “és molt difícil viure només amb l’ajuda del programa de la Creu Roja; hi ha despeses extres a menjar i dormir”.
Considera que pels refugiats “l’idioma és una barrera a l’hora de trobar feina”, però insisteix a dir que és “necessari” i detalla que la feina li ha permès “seguir una rutina i no viure amb incertesa”. Amb un any, ha après a parlar castellà i diu que vol millorar-lo per poder recuperar la seva feina. De cara al futur, explica que “tothom vol tornar a casa”, però intenta no donar-hi massa voltes perquè no sap què passarà.
Una altra de les refugiades que viu i treballa a l’hotel Flamingo és l’Anna Vykhovanets. També està al restaurant i explica que tampoc treballa del que feia al seu país (tenia una botiga de roba), la feina l’ajuda a estar ocupada i a “no pensar en totes les coses dolentes que passen al món”.
A més, els ingressos li permeten disposar de més seguretat. “El més important que m’ofereix la feina és ser independent; poder comprar tot el que necessiten els meus fills”, relata. I afegeix que se sent molt afortunada de poder viure a un lloc com l’Estartit. “Estic molt feliç de ser aquí, a un lloc tan bonic a prop del mar i agraeixo molt la gent que ens ha ajudat a arribar-hi”, conclou.
La satisfacció de poder treballar també la comparteix l’Olena Kol, que hi viu amb els seus dos fills menors d’edat. Explica que treballar la fa “sentir viva”, que té un futur i que pot donar més als seus fills. Relata que van arribar a la demarcació de Girona perquè tenien uns amics a la capital. Van viure un temps amb ells, un temps més a una altra casa també a Girona i, finalment, Creu Roja els va trobar aquest hotel a l’Estartit. Vol aprendre castellà i català i deixar l’hotel. “Vull trobar un pis perquè no podem viure sempre aquí; és part de fer vida normal”, afirma.
Totes tres dones van arribar a l’hotel la primavera de l’any passat i des de mitjans d’estiu, hi treballen. Els fills estan sent escolaritzats a l’escola de l’Estartit o a l’institut de Torroella de Montgrí. Des que treballen, ja no formen part del programa de la Creu Roja i es poden mantenir amb els ingressos de l’hotel.