“L’Incasòl ha de ser el promotor d’habitatge públic”
El Punt. “Podrien ser expropiats, per emergència habitacional, fins a 189 habitatges”. “Volem fer créixer el parc d’habitatges públics i socials i fer programes per als joves. També hem de rehabilitar i millorar l’eficiència energètica del que ja està construït”.
El govern vol expropiar fins a 189 habitatges que fa més de dos anys que són buits i que són propietat de grans tenidors per destinar-los a famílies vulnerables. Els habitatges d’aquesta primera fase d’expropiació estan situats en catorze municipis on hi ha una demanda forta i on el govern i els ajuntaments han acreditat que falta habitatge social (Cornellà de Llobregat, Figueres, Lloret de Mar, Mataró, Mollet del Vallès, Reus, Roda de Berà, Rubí, Salt, Tarragona, Valls, Vic, Viladecans i Vilanova i la Geltrú). En parla Mariona Berasategui, secretària d’Habitatge del Departament de Territori i Sostenibilitat.
Per què les expropiacions?
La Generalitat i els municipis tenim la responsabilitat d’inspeccionar els pisos buits que no estan ocupats i perseguir que aquests habitatges tinguin residents i compleixin amb la seva funció social. Si això no es compleix, la llei preveu que se’n pugui expropiar l’ús, com ja ha fet algun municipi, o que se’n pugui expropiar del tot la propietat si no accepta destinar-lo a lloguer social.
La propietat, per tant, podria quedar expropiada del tot?
Sí, és el programa que ara hem iniciat des del Departament de Territori i aviat podrien ser expropiats fins a 189 habitatges. Ho hem de fer perquè tenim una situació d’emergència habitacional i perquè ja hem fet una feina prèvia, un concert efectiu amb els ajuntaments que ha donat bons resultats. Gràcies al fet que aquests municipis es van acollir a la proposta de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i vam fer un conveni per fer aquestes inspeccions, quan això suposava un esforç per part dels ajuntaments, hem conegut objectivament la necessitat d’inspeccionar al voltant de 640 habitatges, i el resultat han estat aquests 189, que ens consta que no han complert la seva funció, és a dir, que fa més de dos anys que no estan ocupats. Gràcies a la feina coordinada entre els ajuntaments i la Generalitat, sabem que en aquests municipis l’acció és prioritària perquè hi ha casos de famílies que, malgrat tenir l’informe positiu de necessitat d’habitatge urgent, no en tenen cap d’adjudicat.
La feina feta amb els ajuntaments, doncs, la valoreu com a imprescindible.
Sí, ha estat molt important el treball conjunt i cohesionat de la Generalitat amb els municipis per tal de fer que els propietaris compleixin amb la seva funció social. Hem vist que conjuntament podem treballar per cobrir una necessitat que tenim com a país, que és donar solució a aquestes famílies que ara mateix són vulnerables i tenen dret que se’ls adjudiqui aquest habitatge.
De qui són els pisos que teniu intenció d’expropiar?
De grans tenidors. El procés d’expropiació es va iniciar dimarts passat amb l’acord de govern, però fins que no surti en el DOGC no podem enviar els requeriments, que podria ser d’aquí a pocs dies. Un cop rebin els requeriments, que és un acte públic, aquests grans tenidors tindran un mes per respondre. Si ho fan posant el pis a lloguer social, que és el que volem, s’acaba el procés. Si no responen o diuen que no accepten, s’iniciarà un procés de tres mesos de negociació i, si no hi ha acord, es passarà a la fase d’expropiació, tal com marca la llei.
El conseller, quan va anunciar la mesura dimarts després del consell executiu, va dir que ara mateix hi ha 5 milions per a expropiacions i que se’n començarien a fer 70.
Aquesta és l’estimació que fem d’entrada, i les primeres expropiacions –parlem de 50-70– es podrien produir en els propers vuit mesos.
Ja siguin 70 o 189, en són poques, no?
No podem oblidar que les fórmules màgiques no existeixen. Aquest nou programa de la via de l’expropiació és un instrument més, no l’únic ni el més important, de totes les vies en què estem treballant per tal d’obtenir més habitatge social a Catalunya i públic per part de la Generalitat. El nostre projecte quantitatiu ara mateix el tenim en el programa Impulsem 10.000 habitatges.
Que té diverses fases.
En una, és un programa de l’Incasòl de compra directa d’un parc de 1.000 habitatges, que intentarem, si es pot, que siguin edificis sencers, ja que serà millor per tal que l’Agència de l’Habitatge ho gestioni. D’altra banda, hem doblat els recursos per continuar exercint el tempteig i retracte per adquirir habitatges que ara mateix estan en processos de transmissió i per aquesta via en podem obtenir uns 500 més. Després, el que hem fet és posar instruments i organització a treballar en favor d’aquest impuls i una de les claus és l’Incasòl. Una de les polítiques que tira endavant l’Incasòl serà la inversora en sòl, la tasca d’anar adquirint i capitalitzant sòl públic.
L’Incasòl, puntal de la política d’habitatge?
L’Incasòl ha de tornar a ser el promotor d’habitatge públic a Catalunya i l’Agència de l’Habitatge n’ha de ser el principal gestor, són els ens que han de liderar la política d’habitatge. L’Incasòl pot proporcionar sòl públic, però necessitem els ajuntaments, els promotors socials i el Tercer Sector per tirar-ho endavant. Per part de l’agència, el que hem de fer és consolidar la gestió delegada d’aquest parc d’habitatges, perquè ha de créixer molt en els propers tres anys, però ha de créixer de manera sostinguda durant els propers vint anys.
Com hem arribat a la situació d’emergència actual?
Hi ha diversos factors. Hi ha hagut una falta d’inversió sostinguda de pressupost que ara estem intentant revertir. Hi ha hagut grans acords per canviar la situació, s’han aprovat els pressupostos i tenim les ajudes dels fons europeus Next Generation i la situació aquest 2023 s’està mirant de reconduir. Però també hi ha una altra cosa que arrosseguem del passat, que la protecció oficial al nostre país ha tingut una visió de compravenda i una temporalitat de deu anys que ara ens afegeix més complicacions.
Què vol dir?
Que en els propers anys la durada de la protecció oficial caducarà i aquests habitatges probablement perdran aquesta condició perquè els propietaris no la renovaran. Per tant, tots aquests habitatges que tenen aquesta protecció es perden i això s’afegeix al repte d’obtenir aquest parc de lloguer social d’un 15%, que és el que volem, perquè seria equiparar-se als nivells europeus. Per tant, un dels reptes que hem d’afrontar també des del departament és aconseguir que aquest habitatge de protecció oficial tingui caràcter permanent.
Els fons Next Generation han estat decisius per tirar endavant aquests plans?
Són un impuls, evidentment, i són bàsics per als projectes que ja han estat seleccionats per a lloguer social –properament presentarem els convenis per fer-los– i per als quals tenim un import de 160 milions d’euros. Però aquest impuls de finançament el necessitem ara i no pas en una data incerta que decideixi l’Estat.
Què vol dir? Que els diners encara no han arribat?
No, no han arribat. L’Estat no ens ha transferit res ni ens ha aclarit la data en què ens transferirà els diners. Al febrer, des de la secretaria, ja vam dir al secretari d’Habitatge i Agenda Urbana del govern espanyol que, tant per fer la promoció directa que vol fer l’Incasòl com per fer la promoció delegada amb els promotors socials dels ajuntaments, necessitem uns 1.000 milions d’euros.
Un bon import.
Però és que gràcies al procés dels Next Generation hem vist la possibilitat d’aquestes promocions encaminades a fer créixer el parc públic i el parc de lloguer social, que són els fonaments de l’accés a l’habitatge. Com més fem créixer aquest parc públic i el parc de lloguer social, menys es tensionarà el mercat i més es redistribuirà l’oferta d’habitatge. Un dels problemes són els desplaçaments que provoquen els preus: hi ha un 20% que, per no renovar un contracte de lloguer, se’n va a zones de renda més alta, però hi ha un altre 30% que se’n va a zones on la renda és més baixa, cosa que a la llarga podria generar segregació urbana, que per a l’equitat territorial és nefast. D’altra banda, generacionalment se’ns està generant una segregació molt forta a l’hora de l’accés a l’habitatge dels joves, un greu problema.
Els joves van quedant exclosos de l’habitatge.
La diferència que hi ha entre la gent que està exclosa residencialment i la gent que no ho està, abans era una línia i ara és una franja. Avui, hi ha una franja de persones que tenen feina però que no poden pagar la hipoteca, ni el lloguer ni la factura energètica. Per tant, aquests efectes que s’estan generant i la cronificació de la inestabilitat residencial els hem de tenir molt en compte a l’hora de donar subvencions als projectes, com el d’arrelament d’habitatge per a gent jove en el món rural.
Els joves tenen poc accés a la compra i els lloguers cada cop són més cars.
És així. I el repte és que, tot i que potser una persona hereta un immoble, potser no tindrà capacitat financera per, per exemple, assumir-ne la rehabilitació, perquè és possible que aquest immoble requereixi una rehabilitació.
La rehabilitació és un altre dels grans reptes, no?
A l’objectiu de fer créixer aquest parc d’habitatges públics i socials, a la intenció de no defugir la responsabilitat de continuar amb els programes d’ajut sobretot als joves, s’hi ha d’afegir l’objectiu mediambiental: hem de rehabilitar i millorar l’eficiència energètica del parc construït. Hi ha molta demanda per instal·lar plaques solars, per exemple, però no és una tasca fàcil. Per això, ara tenim un conveni de l’Agència de l’Habitatge amb els col·legis professionals per tal de poder articular i donar acompanyament tècnic i informació a les comunitats de veïns perquè facin el pas.
En les últimes setmanes, la qüestió de l’habitatge centra el discurs polític. Pedro Sánchez ha fet moltes promeses de fer pisos i també d’avalar part de les hipoteques de pisos que comprin joves i famílies amb fills.
Per què no hi estem d’acord? Perquè ara mateix aquesta política et trasllada la solució a d’aquí a cinc o vuit anys. Nosaltres ara esperàvem una altra cosa: que posessin finançament ràpid i accessible per als promotors per tenir molt més aviat els projectes dels programes dels Next Generation fets. Estem percebent un cert endarreriment o un entreteniment. Si són coses que ja es van fer en el passat i al final veus que no hi ha aquesta permanència pública en la titularitat de l’immoble, s’està cometent una mica el mateix error. El conseller Juli Fernàndez ho va dir en la seva compareixença al Parlament: ara es vol ajudar a rebaixar l’adversitat en el mercat de lloguer als joves i intentar evitar “la maledicció de l’eterna joventut, que és haver de compartir pis encara als 35 anys”.
Com es pot fer perquè s’abaixin els preus dels lloguers i també els preus dels habitatges de compra?
Sobretot fent créixer el parc públic d’habitatges.