L’hostaleria de Sant Antoni està de dol
Diari de Girona. Opinió Manel Salvador. «No tornaràs mai més, però perdures / en les coses i en nosaltres de tal manera / que en costa imaginar-te absent per sempre / Tants records de tu se’ns acumulen, / que ni deixa espai a la tristesa, / i et vivim intensament sense tenir-te!» (M. Martí Pol).
Ho sento, però avui aquesta col·laboració l’haig de tintar en el tinter del cor. La distància necessària per raonar més enllà de les emocions s’esmicola quan el motiu de reflexió és algú tan estimat per tothom com ha estat la meva bona amiga na Carme Badosa. En aquests casos lluito entre el meu desig de deixar parlar els sentiments i l’obligat pudor de controlar-los, perquè aquest article és com una finestra i no estic del tot segur si haig d’expressar-los i compartir-los o guardar-me’ls per a mi tot sol. I és que la ràbia, el dolor i el desconcert en què ha sumit a tots els santantoniencs la mort de na Carme em dol fins al més profund del meu cor com si fos una ferida fonda causada per un punyal mogut per una mà despietada. I encara que soc conscient que són molts els que senten igual que jo, no deixa de ser el meu un sentiment íntim que em resulta difícil controlar.
Na Carme Badosa era, fonamentalment, una persona extraordinàriament bona, una persona de llei, amiga autèntica dels seus amics, no ho podia ser dels seus enemics perquè mai en va tenir cap. Era una hostalera de vertadera casta. Filla, germana i esposa d’hostalers, va consagrar la seva vida a la seva família, a l’hostaleria i a la promoció de Sant Antoni en el sempre difícil i competiu mercat turístic nacional i europeu. Havíem coincidit en nombroses fires de turisme arreu de Catalunya, on vaig tenir ocasió de constatar com era de valuosa i efectiva la seva feina no només al darrere de l’estant, sinó també fent relacions públiques amb els agents de viatges, i ho feia amb tant entusiasme i professionalitat que la seva presència sempre resultava imprescindible perquè les accions promocionals fossin efectives.
Els elogis que ha rebut na Carme després de la seva mort, a part d’unànimes, sens dubte han estat sentits i allunyats de les frases estereotipades i educades de rigor que es dediquen a tots els difunts. No han estat elogis falsos ni tan sols de cortesia, perquè na Carme va aconseguir quelcom rar, molt rar en aquest món: va aconseguir que tothom que la va conèixer, sense cap excepció, l’estimés. Sempre va creure que les persones assoleixen el seu més gran sentit en contacte amb el proïsme. D’aquí que el seu traspàs ens hagi produït a tots un sentiment profundament dolorós molt difícil de superar. Si, com es diu popularment: una persona no mor fins que tothom s’oblida d’ella, na Carme viurà molts i molts anys entre nosaltres.
En aquests moments d’angoixa i profund dolor que tots els seus familiars estan passant, voldria transmetre-los a tots plegats el testimoni del meu sincer condol i, crec interpretar, el de tots els santantoniencs.