L’Escala és pionera a l’Estat en abordar l’esclavatge des del museu
Diari de Girona. El Museu de l’Anxova i de la Sal ha estat convidat a formar part de la xarxa de centres europeus que desenvolupen el tema des de fa anys i li ha dedicat un simposi monogràfic.
«He vingut a l’Escala des del Senegal per portar la veu de les víctimes d’aquest període trist de la història de la humanitat. Però no ens podem quedar en la victimització sinó en la plena consciència que el camí que ens resta a fer ha de ser compartit, un exercici basat en el perdó i la reconciliació, però dins la veritat, per permetre als descendents fer el dol. És el més important». Davant un auditori emocionat, va emergir aquest missatge serè d’Eloi Coly, gerent i conservador en cap de la Maison des Esclaves a l’illa de Gorée, al Senegal, durant el simposi dedicat a l’esclavatge, el tràfic transatlàntic i les seves seqüeles i com els museus han d’integrar aquest relat, amb totes les conseqüències, en els seus fons, tenint en compte que avui encara hi ha 40 milions d’esclaus al món.
L’acte, celebrat divendres passat, era un gest pioner del Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala (Masle), el primer centre museístic de l’Estat espanyol i de la península Ibèrica que ha entrat dins les xarxes de museus europeus, molts d’ells marítims, que han apostat per abordar sense embuts aquesta temàtica. L’arqueòloga i historiadora Elvira Mata, presidenta honorària de l’Associació de Museus Marítims de la Mediterrània, va reconèixer que aquesta era «una oportunitat i una responsabilitat per als museus de fer la feina que se’ns demana» i que impliquen a les persones.
Complicitat col·lectiva
L’alcalde de l’Escala, Josep Bofill, va obrir el simposi descrivint-lo com «un punt de partida» tot assegurant que «cal ser valent per explicar certes coses, per no amagar un fet penós i un passat fosc com aquest». De valentia i responsabilitat també va parlar Jordi Principal, director del Museu d’Història de Catalunya, qui va recordar que «molta gent va fer del tràfic el seu modus de vida».
Aquest va ser el cas de l’escalenc Pere Manegat (1788-1844), un capità negrer propietari d’una factoria d’esclaus a Cabinda, al Congo, que es va enriquir amb el tràfic de persones esclavitzades, un mínim de 2.500, menys les que moriren durant les travesses, segons va constatar l’historiador Gustau Nerín, de la Universitat de Barcelona.
Segons ell, Pere Manegat era «una peça més d’un sistema global, ja que darrere seu hi havia empresaris que invertien, polítics…». «A Cuba es van dur sis-cents mil esclaus. Una xifra així necessita una complicitat col·lectiva perquè aquesta il·legalitat es mantingui». De fet, va assegurar, «les forces vives catalanes no van ser alienes» a aquesta barbàrie i «van signar per mantenir la Cuba esclavista».
Nerín va recordar que «el tràfic es va acabar per les pressions exteriors, però que els esclavistes mai no van ser derrotats, no va haverhi cap judici ni van passar vergonya pública». A més, va recordar que «avui en dia hi ha famílies molt adinerades que encara viuen de la sang del tràfic d’esclaus» i que molts països es troben en la misèria absoluta derivada d’aquell saqueig. Així, va recordar que «molt sovint analitzem la memòria des d’allò que hem viscut, però que també ho hem de fer des del que hem fet patir».
Durant el simposi, Elvira Mata va divulgar, de forma detallada, la tasca duta a terme pels principals museus europeus que tracten aquest tema. Entre aquests, el pioner, el Museu de Liverpool que desplega un fort «activisme social», The National Gallery o The National History Museum de Londres que han revisat els seus fons, ja que part d’aquests van arribar a Anglaterra en vaixells negrers. Mata va recordar l’aclamada exposició Slavery del Rijksmuseum d’Amsterdam «que va servir de referent» i la construcció futura del National Museum of Slavery a la mateixa ciutat.
La historiadora no es va oblidar dels països que, de forma sorprenent, semblen ignorar el tema com és Portugal, on no existeix ni un sol museu o memorial que ho tracti, quan, de fet, va ser el principal traficant d’esclaus des d’Àfrica (46,7%). En aquesta llista de la vergonya, Espanya ocupa la quarta posició (8,5%) després d’Anglaterra (26%) i França (11%).
Respecte a Catalunya, va evidenciar com «la Universitat ha fet la seva feina, però la representació als museus és pobre». Dins aquesta línia, el director del Museu Marítim de Barcelona, Enric Garcia, avançà que enguany inauguraran una exposició sobre la temàtica en la qual treballen des de fa anys. «Com a societat hem de valorar, redirigir i interpretar aquest passat en clau del present que és delicat i està ple d’amenaces», va dir.
Per la seva part, Christian Block, conservador del patrimoni al Museu d’Aquitània de Bordeus, el segon museu europeu que ha desenvolupat la temàtica, va explicar com aquest centre, que recull la història de la ciutat, va apostar l’any 2000 per introduir l’esclavatge en el discurs del museu i treure a la llum l’origen de la prosperitat de Bordeus, que no era altra que haver estat el segon port francès de tràfic negrer per on van passar entre 120.000 i 150.000 persones esclavitzades. Per fer el treball, Block va partir quasi de zero amb només dos objectes i un dens silenci del món universitari. Avui en dia, disposen d’una exposició permanent repartida en quatre àmbits, consagrada a l’esclavatge i el tràfic negrer, «un discurs històric fet objectivament per especialistes que uneix sensibilitats diverses»: 500 metres quadrats i 600 objectes i documents que aporten el punt de vista dels esclaus, allò que van viure i patir. Block va parlar «de crims contra la humanitat» i de «la deshumanització» soferta per milions de persones, concretament, uns quinze milions, segons la Unesco, xifra que no recull els morts en els vaixells.
Una de les intervencions més esperades del simposi va ser la d’Eloi Coly que va descriure tot el treball fet a la Maison des Esclaves de Gorée, esdevinguda un símbol, i va afirmar, rotund, que «aquest treball de memòria l’hem de fer junts perquè és la història del món» que, fins ara, «només havia estat escrita per una part, la dels caçadors». Va parlar de «reconciliació des de la veritat» i va evocar, per cloure la seva intervenció, la figura del polític sud-africà i símbol de la llibertat, Nelson Mandela i el seu missatge: «Ser lliure no és només alliberar-se de les mateixes cadenes, sinó viure d’una manera que respecti i millori la llibertat dels altres». Qui no va poder assistir finalment al simposi, a causa de la dificultat per obtenir el visat obligat, va ser Hassoum Ceesay, historiador i director general i conservador dels museus de Gambia.
Una exposició i una placa
La directora dels Museus de l’Escala i l’Arxiu Històric, Lurdes Boix, coordinadora del simposi, va desgranar el contingut d’una exposició inaugurada al Masle que aborda des dels orígens de l’esclavatge fins l’actualitat. Va recordar que la Unesco ha determinat que les dues grans tragèdies de la humanitat van ser l’Holocaust nazi i el tràfic transatlàntic d’esclaus, «no tant pel nombre de víctimes com per la crueltat que es va tenir amb les víctimes, pel fet que no se’ls va considerar persones, sinó coses, mercaderies». També se’ls va privar del seu nom i, així, de la seva identitat. Boix va avançar que tenien previst demanar a la Generalitat que el tema sigui inclòs en els programes curriculars al considerar-lo prioritari. D’altra banda, dijous passat, es va inaugurar, en un acte íntim i senzill, una placa al cementiri vell en record a les víctimes de l’esclavatge.