Blog

El mantra de la «desestacionalització» que no para de repetir-se i que com ja hem comentat, té sentit sobretot en entorns urbans, té també en el «rerepaís» un aliat imprescindible. Només cal anar al Piemont a la tardor per comprovar el potencial turístic que té l’agricultura en llocs de tradició com algunes zones de comarques gironines i especialment, l’Empordà.

En algunes zones, l’agricultura té un pes important en l’economia i hem de ser capaços de fer d’aquest potencial agro-alimentari un recurs turístic que complementi l’oferta madura de la nostra destinació.

Al llarg dels anys els cellers i l’estructura enoturística de l’Empordà han sabut créixer i consolidar una oferta molt competitiva que ha esdevingut un complement de primer nivell a l’important oferta paisatgística, natural i cultural de casa nostra. Però és que a més ha reforçat molt l’enorme èxit gastronòmic dels darrers anys. Bàsicament perquè dona credibilitat a aquest boom enogastronòmic. No és el mateix que alguns restaurants arribin a l’elit de la gastronomia mundial si disposen d’un entorn agroalimentari potent que si aquest no existeix. Amb un entorn agrari amb productes de qualitat, el potencial es multiplica perquè la idea de productes de quilòmetre zero, de cultura vinícola, de paisatge al plat, etc., fan que tot l’ecosistema agrogastronòmic sigui molt més potent. Fins i tot diria que imprescindible.

I ara, és l’hora que l’oli faci el salt que el vi va fer a l’inici del nou segle.

Estem en una zona privilegiada. Més enllà de l’oferta de sol i platja, tenim una oferta cultural, patrimonial i natural de primer nivell. A més, hem tingut la sort que la nostra gastronomia ha esdevingut un referent internacional. Tot això per si sol ja fa que la combinació doni com a resultat una oferta que pot competir amb qualsevol destinació del món, però si a més hi sumem aquells dos elements –el vi i l’oli– que defineixen la cultura, la gastronomia, la dieta, la manera de viure mediterrània, el resultat pot ser espectacular. Poques destinacions són tan essencialment mediterrànies com la nostra.

Costa molt trobar grans destinacions enogastronòmiques que estiguin tan a prop del mar i d’una infraestructura turística de primer ordre com és la Costa Brava. Però és que encara costa més trobar una denominació d’origen de l’oli en un entorn tan mediterrani i tan madur turísticament parlant. I això ho hem d’aprofitar.

És urgent introduir l’oleoturisme en la nostra oferta de destinació. I començar com a mínim per l’ordenació dels recursos, la senyalització i l’ordenació de l’oferta. Després ja vindrà la promoció.

També és urgent que tot l’important ecosistema gastronòmic es posi les piles per impulsar l’oleoturisme a la nostra destinació. No només els trulls i els productors. També els restaurants, botigues i institucions. Desestacionalitzar el turisme és, també, apostar per l’oleoturisme. Encara que no ho sembli. Un tipus de turisme que ens reforça pel que significa a nivell de mediterraneitat, però també pel paper que juga aquest producte en la dieta mediterrània, en l’alimentació saludable i òbviament en l’imaginari a través del paisatge d’oliveres. I és que ens pot convertir en una de les destinacions més potents i diversa en quan oferta turística de qualitat.

Hi ha molt poques destinacions que tinguin tot el que nosaltres tenim, hi ha molt poques destinacions tan «mediterrànies» en tots els aspectes. I fer emergir l’oli en aquest imaginari, introduir-lo com a quelcom inherent a la nostra gastronomia, paisatge i manera de viure encara ens reforça més. A més, nosaltres tenim un tipus de cultiu familiar i popular, delicat, molt allunyat de les grans produccions industrials d’altres zones productores. Quantes destinacions explotarien aquest potencial si el tinguessin. No tinc cap dubte que França, per exemple, ho faria.

Les institucions es comencen a posar les piles. A veure si ens ho creiem tots, l’oleoturisme comença a consolidar-se i l’oli recupera l’espai central que no hauria d’haver perdut mai.