La justícia europea torna a Espanya la pilota sobre les hipoteques amb IRPH
Diari de Girona. El TJUE insisteix que els contractes han de ser transparents i sentencia que els consumidors han de rebre informació del mètode de càlcul.
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) torna la pilota a la justícia espanyola sobre la validesa de les hipoteques referenciades a l’índex de préstecs hipotecaris (IRPH), avalat pel Suprem a finals de 2020 i pel qual estan en joc un mínim de 3.000 milions d’euros, encara que trasllada la càrrega al Banco Santander, protagonista del plet que va resoldre, i als tribunals espanyols. Segons els jutges europeus, l’entitat bancària espanyola és qui haurà de provar que va negociar individualment les clàusules controvertides. Si no és així, sosté la cort europea, el jutge nacional haurà d’avaluar, en primer lloc, si hi va haver incompliment de les exigències de la bona fe i, en segon lloc, si hi va haver un possible desequilibri important en detriment del consumidor.
Segons alguns despatxos consultats, aquesta filosofia obre la porta a que els afectats puguin reclamar i els jutges hagin d’analitzar les qüestions «cas a cas». En canvi, en el sector financer entenen que el TJUE aprofundeix en la necessitat de transparència i, després, veure si hi ha abús o no, és a dir, bona o mala fe i desequilibri entre les parts. Les mateixes fonts recorden que el Tribunal Suprem ja declarava la falta de transparència, però, per part seva, confirmava que l’IRPH no era abusiu.
La sentència respon a una qüestió prejudicial plantejada pel jutjat de primera Instància de Palma de Mallorca després de l’aval del 21 d’octubre del 2020 del Tribunal Suprem a les hipoteques referenciades a l’IRPH, malgrat la sentència prèvia emesa el març d’aquell any pel TJUE que va donar la raó als consumidors i va obrir la porta a que la justícia nacional anul·lés aquest tipus d’hipoteques si eren abusives. El cas respon al litigi que mantenen dos consumidors amb el Banco Santander sobre la validesa de la clàusula de revisió periòdica que els va ser concedida per Banesto, establiment bancari predecessor del Banco Santander, el maig del 2006 per un capital de 197.934,54 euros, amb un tipus d’interès variable, de manera que en finalitzar cada període de 12 mesos, s’havia de fixar un nou tipus per als 12 mesos següents, fins que s’acabés el contracte.
El nou tipus d’interès es calcula segons un tipus de referència, l’IRPH dels establiments de crèdit, al qual es preveu que s’hi afegeixin, alternativament, 20 punts percentuals, o un tipus de referència substitutiu, l’IRPH dels bancs, al qual s’hi afegeix mig punt. El febrer del 2020, els consumidors van interposar una demanda demanant la nul·litat de la clàusula pel seu caràcter abusiu i la condemna del Banco Santander. Els afectats van al·legar que l’entitat bancària va utilitzar l’escàs augment de l’índex com a esquer, ja que incentivava les persones interessades a subscriure un crèdit el tipus del qual es revisava en funció d’un IRPH en comptes de l’euríbor, quan en realitat amb un augment netament més gran, aquest segon índex hauria donat un tipus d’interès menor. Segons els càlculs, el perjudici que van patir com a conseqüència de l’aplicació de la clàusula és de 39.799,25 euros.
En la sentència, el TJUE destaca que correspon al jutge nacional pronunciar-se sobre la «qualificació concreta d’una clàusula contractual determinada» en funció de les circumstàncies de cada cas, encara que ofereix indicacions que els jutges espanyols hauran de tenir en compte en la seva anàlisi. En primer lloc, per avaluar la transparència i el caràcter eventualment abusiu d’una clàusula, el TJUE considera «pertinent» tenir en compte el contingut de la informació inclosa en una circular del 1994 del Banc d’Espanya, de la qual es desprèn la necessitat d’aplicar a l’índex de referència, tenint en compte el mode de càlcul, un diferencial negatiu per igualar el tipus d’interès amb el tipus d’interès del mercat. També considera pertinent determinar si aquesta informació és prou accessible per a un consumidor mitjà.
Precisament, els denunciants van al·legar en la seva denúncia davant el jutjat de primera instància de Palma de Mallorca que la clàusula havia de considerar-se nul·la perquè, tenint en compte que designa un IRPH com a tipus de referència, s’hauria d’haver previst l’aplicació d’un diferencial negatiu, tal com segons el seu parer exigia una circular del 1994 a entitats de crèdit, i no d’un diferencial positiu.
Mètodes de càlcul
La cort europea reconeix que l’IRPH va ser establert per una circular del 1990 publicada oficialment, que a la clàusula controvertida s’indica que aquest índex es descriu en un annex d’aquesta circular i que aquesta emana del Banc d’Espanya. Per tant, entén que incumbeix al jutjat espanyol verificar que la informació proporcionada era suficient per permetre que un consumidor mitjà, normalment informat i raonablement atent i perspicaç, tingués efectivament coneixement dels mètodes de càlcul de l’índex de referència.