La campanya d’amor que va situar Platja d’Aro al mapa
La Vanguardia. Un concurs hi va portar centenars de parelles entre el 1964 i el 1975
Als anys seixanta, quan el turisme a Platja d’Aro no havia agafat la volada que tindria anys després, l’arquitecte i urbanista milanès Vincenzo Carmenati, amb projectes a la Costa Brava, entre d’altres la mítica discoteca Maddox amb les seves llums psicodèliques o la piramidal Kamel, entre altres edificacions, proposava a les autoritats locals concedir uns premis inspirats en els que cada any s’atorgaven a la ciutat italiana de Verona, coincidint amb el dia dels enamorats. Els premis Zucchi eren uns guardons que es van donar a personalitats, entre d’altres, la vídua de Martin Luther King, Coretta Scott King, o a la cantant i ballarina Joséphine Baker i que alhora ajudaven a promocionar el municipi de Romeu i Julieta, que aquells anys encara no tenia la tirada actual.
L’aleshores alcalde Joan Cargol li va comprar en part la idea a Carmenati: promocionar turísticament el municipi que aquella mateixa dècada havia canviat el seu nom oficial (de Fanals d’Aro a Platja d’Aro , considerat més comercial, i la capitalitat del municipi, de Castell d’Aro a Platja d’Aro) li va semblar bé. Però en lloc de donar uns premis, farien un concurs adreçat a parelles acabades de casar, que podrien gaudir d’una setmana amb totes les despeses pagades per conèixer el poble i l’entorn.
El 1975, ‘El amor se cita en Playa de Aro’ rebia 10.000 sol·licituds gràcies a l’altaveu de la pirata Radio Mi Amigo
En la primera edició d’aquell sorteig, batejat amb el nom d’ El amor se cita en Playa de Aro , celebrat el setembre de 1964 davant de notari, hi van participar 35 parelles agraciades. Dos anys més tard el sorteig ampliava la seva fórmula i a les 35 parelles de nuvis, s’hi van afegir també 25 matrimonis que celebraven les noces de plata. La bola ja s’havia fet grossa i els primers anys la mitjana de peticions arribava a les 500, procedents de diversos països europeus i l’Estat espanyol.
La ruta dels enamorats en el sorteig incloïa excursions diverses: un creuer marítim fins a Llafranc, la visita de Besalú, de Girona, de l’estany de Banyoles, però també de la catedral de Barcelona, del Poble Espanyol o fins i tot Montserrat, a banda de xefles, balls i àpats en tavernes i restaurants de la zona.
El boom va arribar el 1975, la darrera edició del sorteig, amb la instal·lació al municipi d’una de les emissores pirates d’Europa, Radio Mi Amigo, que s’emetia des d’un vaixell i que es va convertir en un potent altaveu que va permetre arribar a les 10.000 peticions aquell any arreu d’Europa. L’empresari hoteler Jordi Comas, home de gran visió turística, i que aleshores era primer tinent d’alcalde, va tenir un paper destacat en aquesta darrera etapa. De seguida va veure que aquella ràdio belga amb cinc milions d’oients i que durant quatre anys es va instal·lar davant de la costa de Platja d’Aro ajudaria a difondre la imatge del municipi arreu i va establir contacte amb el seu propietari.
Diu Emanuela Carmenati, filla de l’impulsor de la campanya, curadora de l’arxiu Carmenati i vice-cònsul honoraria d’Itàlia a Girona que “ Platja d’Aro tard o d’hora
hauria estat un indret turístic”,
però la feina d’aquella campanya promoguda pel seu pare, l’Ajuntament i els hotelers, va ser-ne el desllorigador i va contribuir que fes el salt turístic. Hi va ajudar el paper de la premsa internacional, que va generar un efecte multiplicador de visitants.
La gènesi d’aquella primera campanya publicitària d’aquest municipi s’explica a l’exposició que la delegació de la Cambra de Comerç Italiana a Girona i l’Arxiu Carmenati ha organitzat a Platja d’Aro. A la mostra, s’hi recullen fotografies, retalls de premsa i nombrosa documentació d’aquella època i també de la relació que es va teixir amb dos municipis que també tenen l’amor com a leitmotiv com són Verona i Terol.