Blog

Diari de Girona. Entrevista José Antonio Donaire, geògraf, professor de la facultat de Turisme de la UdG i bloguer d’èxit, s’inicia en la literatura, i diuen els crítics que per la porta gran, amb el llibre de contes «La síndrome del Dr. Strangelove».

La veritat és que vostè sempre m’ha semblat una mica cuentista.

I tant, tinc ànima de cuentista. Tot el que he fet as la vida ha sigut explicar contes. Fent de professor a la universitat, fent de diputat al Parlament…

Al Parlament hi ha molts contes?

No hi ha millor font d’inspiració pels contes que la política, i especialment un espai parlamentari.

I més si es tracta del Parlament de Catalunya, sospito.

He, he, sí, el Parlament català té alguna peculiaritat especial en aquest sentit.

Li explicaven contes, de petit?

Contes de tradició castellana, jo vinc de família extremenya i castellana. Més que contes, eren gairebé rondalles, coples. Fets reals amb una mica de màgia. Allò que després es va dir realisme màgic, ja campava per Castella.

És una vergonya nacional, que un salamanquès escrigui en català millor que la majoria de catalans?

(Riu) No sé si escric tan bé com diu, però no crec que sigui una vergonya.

Com a geògraf, es dedica a cartografiar la vida?

Un geògraf és una persona que es passa el temps mirant per la finestra i intentant entendre el que veu. És un tafaner del paisatge.

Li agrada el que veu per la finestra?

Algunes coses sí, i la majoria em desagraden. Perquè un sempre compara el que veu amb el que voldria veure. La realitat mai no ens satisfà del tot.

El volum ve amb un cordó de seda (!) com a punt de llibre. Significa que l’hem de llegir com una Bíblia?

Tot el contrari. Pensi que el títol alternatiu era «L’ètica de l’inodor», cosa que ja dona una pista de quin és el millor lloc per llegir-lo.

Li ha caigut mai un pen drive al vàter, com a un seu protagonista?

Crec que sí.

Només ho creu?

És que soc molt maldestre, i m’han caigut moltes coses a molts llocs.

Escriure avui és mirar en tot moment de no ofendre ningú?

Escriure és ofendre i portar la contrària. Per escriure sense ofendre, no escriguis. El que passa és que es pot ofendre entre línies.

El protagonista d’un conte s’expressa només amb eslògans i vaguetats. El va inspirar algun expresident de la Generalitat?

(Riu) Més aviat en algun conferenciant d’algun congrés que he anat.

Recorda, la seva…ehem…primera vegada?

És clar que la recordo. Com tothom.

Un moment, que jo parlo de la seva primera vegada en una trobada de «Semàntica clandestina».

Ah! Sí, anem cap a un món on les paraules no es poden dir, i acabarem anant a cases de cites on podrem dir paraules prohibides. Temo que és una distopia força probable.