«Ja rentava els gots de ben petit, per arribar-hi m’enfilava a una cadira»
Diari de Girona. Entrevista Josep Maria Garcia. Propietari del Jazz Club la Guitarra. “Crec que el turisme es recuperarà, ja l’any passat la gent tenia ganes de sortir”.
Un dels locals pioners de la Costa Brava, el Jazz Club La Guitarra de Palafrugell, celebra seixanta anys. Josep Maria Garcia n’és l’actual responsable, de la mateixa manera que abans ho va ser el seu pare , que surt amb ell a la fotografia
Com va anar a parar a La Guitarra?
Quasi podríem que jo hi vaig néixer, a La Guitarra!
El meu pare va començar a treballar-hi quan encara no tenia 14 anys, amb els fundadors del local, en Jimmy i la Mano Rena, un matrimoni francès que per mi van ser com uns avis. O sigui que quan vaig néixer, ja estava aquí.
Ha heretat aquesta feina del seu pare?
Herència del meu pare, però encara està aquí, a La Guitarra, donant guerra amb 73 anys. Ell era paleta, i és qui va construir amb les seves mans la part que està coberta.
Néixer a La Guitarra és una cosa, però quan hi va començar a treballar?
Des de ben petit he passat els estius aquí. No sé el que és passar un estiu sense treballar a La Guitarra. Excepte el de la pandèmia, malauradament.
Mentre els amics anaven a la platja a conèixer estrangeres, vostè aquí?
Tal qual ho ha dit (riu). Però és una cosa sentimental, per la nostra família. Entre tots ho tirem endavant. Jo hi vaig començar rentant gots, era tan petit que els meus pares em van posar una cadira a la cuina, perquè arribés a la pica. D’allà vaig passar a la sala, després a gestionar reserves… Ara ho portem tot entre tots.
Quins records té d’aquells temps?
Per mi aquella música era fantàstica, era com sentir serenates a la llum de la lluna. Quedava fascinat amb la música i l’ambient.
Com ha canviat en seixanta anys el públic i el turisme en general?
Tot s’ha professionalitzat, tant els músics com la gent que ve a escoltar-los. Eren uns temps que aviat estaves fent una cervesa o compartint un pa amb tomàquet amb algú que acabaves de conèixer. Ara costa una miqueta més, però tot i així, tot és encara molt familiar.
Abans m’he precipitat dient que vostè estava aquí mentre els seus amics lligaven a la platja. Potser treballar aquí d’adolescent també tenia el seu què…
M’ho passava molt bé. Els fills dels clients que venien cada any, ja eren amics meus. Trobaves els que venien de França, els de Barcelona, els d’Anglaterra…
Sap tocar la guitarra, almenys?
No la sé tocar, no.
El propietari de La Guitarra no sap tocar la guitarra?
Suposo que tinc altres virtuts, però el tema de la música se m’escapa. Ho vaig provar fa anys amb la bateria, i res.
El turista no busca flamenc i sangria?
No és així, des de l’època dels fundadors es va apostar pel jazz, i venien molts turistes.
Què podem esperar del turisme, aquest any?
Nosaltres tenim molt bones previsions, per celebrar els seixanta anys hem fet una programació potent.
I en general?
Crec que el turisme es recuperarà. Ja l’any passat la gent tenia ganes de sortir. Com li deia, som una família i estic en contacte amb els nostres clients durant l‘hivern. La gent té ganes de fer coses.
Una persona als seixanta és a prop de la jubilació. Es jubilarà la guitarra?
Si tot va com ha d’anar, seguirà molts anys. Els meus fills ja vénen darrere.
Els té rentant gots, també?
Així van començar, sí, rentant gots i buidant cendrers. Ara ja fan mojitos.