“En comptes d’exhibir propietats, avui exhibim experiències”
La Vanguardia. Entrevista a Josep Francesc Valls,dirigeix la càtedra de Comerç i Turisme de la UPF
Abans un viatge que un cotxe
El turisme, com la immigració, és font de riquesa i ocupació, però només si es gestiona bé. Valls apunta que el nostre sector turístic té pendents diverses reestructuracions, i, mentrestant, la cultura de l’experiència ha substituït la de la propietat i continua omplint aeroports i hotels de gent ansiosa de penjar les seves selfies del viatge. Sembla que mostra signes d’esgotament a les xarxes socials, on tenim cada vegada menys seguidors i seguim menys perfils, els més pròxims. Tot i això, els millennials ja han convertit el viatge en un bé essencial… i el prefereixen al cotxe… Fins que arriben al problema existencial de l’habitatge. I els és més difícil assignar valor a cada propietat, perquè des dels anys vuitanta baixen salaris i rendes, però les hipoteques sense fi, terminis i préstecs desvirtuen la diferència entre valor i preu.
Per què avui preferim comprar experiències que no pas coses?
Perquè cada cop interessen menys els fets i més les experiències. Puc aconseguir un nivell de vida, però si no l’exhibeixo, no l’he assolit.
Abans exhibies cotxàs o casa a la platja; avui, la selfie del viatge al Japó?
Ha estat així aquests últims anys i això explica part de l’auge universal del turisme.
Sense Instagram o Facebook, el viatge i les fotos no haurien substituït el cotxàs?
No has anat enlloc si no ho penges a les xarxes. Abans s’aparentava davant els altres amb la possessió de coses materials i ara amb les experiències. I la selfie les verifica. Però aquest show- off té data de caducitat…
Les selfies dels altres avui ja avorreixen?
Perden influència. L’exhibició de l’experiència a gran escala és cada vegada menys interessant per a tothom. Els perfils en xarxes s’estan reduint a un àmbit íntim: menys seguidors, però més pròxims i personals.
Les xarxes són cada cop menys socials?
Hi va haver una explosió, però avui certifiquem un cert esgotament i cansament de la inversió de temps per crear-te grans cercles per a la teva vanitat. Es busca la proximitat. I es tem la solitud.
Però tenir un gran cotxe ja cotitza menys socialment que fer grans viatges?
També va per generacions: els millennials han convertit el viatge de plaer, que era un luxe, en article de primera necessitat amb alternatives low cost. El cotxe interessa menys .
I la segona residència?
La segona residència és una projecció del patrimoni familiar i no tant de l’ego. Formava part de la inversió de tota una vida en patrimoni familiar, l’herència, i ara decau en favor de la recerca d’experiències immediates i personals.
Més massatges, gimnasos, cirurgia plàstica per a tu i menys pisos per als fills?
Viatjar amb ells o cuidar-te tu més que deixar-los pisos. A més, guanyen terreny les experiències espirituals personals.
En comptes de religió tradicional col·lectiva i familiar? Mindfulness en lloc de missa?
I tot això enmig d’una gran confusió a l’hora d’atribuir el preu a cada cosa. El preu ja no fa la cosa ni l’estatus social, perquè ningú no sap ja quant costa l’experiència –el viatge, el ioga, el sopar en un restaurant de moda– en una societat que paga a terminis o amb hipoteques a molts anys.
Gairebé tothom accedeix a gairebétot fins que arriba el xoc de realitat del’habitatge?
Hem perdut el sentit del preu real de les coses i de la seva rellevància, cost i valor. Comprant a terminis perds la noció de valor. I es crea confusió addicional en aquesta societat de l’experiència immediata i ostentosa.
On veu les oportunitats de negoci?
Alguns deuen recordar aquells sobres que van inundar els taulells d’hotels i restaurants amb paquetets d’“experiències”. Es podien comprar per a un mateix o per regalar i eren viatges curts, massatges, sopars, spas… Aquella empresa d’un startuper català va arribar a facturar 100 milions d’euros.
Va arrasar, però no va durar.
Hi ha sensació de saturació d’aquest consum superficial d’experiències. I no estic segur que aquesta economia de l’experiència immediata del turisme i el narcisisme en xarxes duri gaire més. Els valors patrimonials tradicionals de propietat són més inherents a la naturalesa humana.
Els salaris, la renda disponible, no és que vagin augmentant en les classes mitjanes.
Entre els anys 50 i 80, els nivells de renda
disponible a Europa estaven per sobre dels preus i si, a més, t’endeutaves, ho podies comprar gairebé tot. Però a partir del 2000…
…Hisenda és voraç amb les rendes del treball, més que no pas amb les del capital.
La paradoxa de la socialdemocràcia, que vaig estudiar a Suècia, és que els professionals de classe mitjana, com els metges, enginyers o arquitectes, no volien treballar més, perquè significava ingressar més però només per pagar molt més a Hisenda.
A partir de cert percentatge d’impostos, si els apuges, recaptes menys.
I quan això no es té en compte, desapareixen les classes mitjanes i mitjanes-altes i només augmenten les de molt rics o molt pobres.
I Suècia ho va rectificar.
Aquí molts fugen a paradisos fiscals i les classes mitjanes-baixes cada cop paguen més.
Quin factor pot revertir aquesta deriva?
Sempre la innovació. Avui hi ha viatges al pol i la selva amazònica. Cada classe social, a més, té la seva veta experiencial, i els immigrants que van arribar aquí el 2000 ara volen les experiències que els d’aquí volien llavors. Però s’innova més en productes que en experiències.
El turisme massiu el paguen els locals?
Defenso el turisme, però només ben gestionat, i ara té reestructuracions pendents. No és ni bo ni dolent, sinó ben o mal gestionat. I ara s’ha de reconduir i reordenar.