Els sous pateixen la pèrdua de poder adquisitiu més gran en els darrers 20 anys
Diari de Girona. Els salaris pactats per conveni a Espanya pugen una mitjana del 2,8%, tres cops menys que la inflació de l’any, que va ser del 8,4%.
El 2022 va ser un annus horribilis per a la butxaca de la immensa majoria de treballadors a Espanya. El pitjor des de començament del segle XXI, segons les dades actualitzades ahir pel Ministeri de Treball sobre convenis col·lectius signats. Els sous pactats entre patronals i sindicats via negociació col·lectiva van tancar l’exercici amb un increment del 2,8%, una xifra tres vegades inferior a la inflació mitjana del 2022 (8,4%). Si es pren com a referència la darrera dada d’IPC del desembre, el 5,8%, la baixada dels salaris reals és menor, però continua sent la més profunda des que hi ha estadístiques disponibles.
El 2022 va resistir l’ocupació malgrat la desacceleració de la recta final de l’any, amb la creació neta de 470.000 llocs de treball. Va resistir com va poder el teixit empresarial, que va registrar una destrucció mínima d’empreses del 0,2% (principalment de menys de 5 empleats). Però el que no ha resistit a la inflació més gran des dels anys 80 han estat els salaris, els primers afectats per l’actual crisi de preus en què estan immerses les principals economies occidentals.
Els treballadors espanyols van arribar al 2022 després d’una dècada de salaris estancats, amb la inflació i els increments salarials perseguint-se a uns ritmes més o menys, depenent de l’any, empatats. Tot i això, es va disparar la llum, es va disparar la cistella de la compra i la benzina i aquest precari equilibri va quedar escombrat i el pols s’ha imposat en contra de la salut financera de les famílies.
Diferent sort
No tothom ha tingut la mateixa sort. Per exemple, els beneficis de les empreses de l’Ibex 35 han crescut vuit vegades més que els salaris des de la irrupció de la covid.
El 2022 deixa diverses primeres vegades, una serà que aquelles llars en què entra una pensió no perdran poder adquisitiu -el Govern les ha blindat per llei segons l’IPC- i sí que ho faran -llevat d’excepcions- aquelles que depenen d’un sou. Els funcionaris també perdran capacitat de compra, encara que una mica menys que els seus col·legues del sector privat. Els seus sous van pujar el 2022 un 3,5%, és a dir, perden cinc punts de salaris reals. Una caiguda similar a l’experimentada per aquells assalariats que perceben el salari mínim, que va pujar un 3,6%.
La negociació col·lectiva ha evolucionat a dos ritmes durant 2022. Durant la primera meitat de l’any gran part dels convenis col·lectius que anaven vencent no es renovaven, per tal que sindicats i patronal aconseguiran tancar per dalt un acord salarial que després guiarà les renovacions sector a sector. Tot i això, l’acord entre la CEOE, CCOO i UGT no va ser possible, xocant les parts en l’obligatorietat de lligar la revaloració dels salaris segons l’evolució de l’IPC.
En aquest punt la CEOE va rebutjar tota vinculació amb la inflació, per evitar que a final d’any les empreses haguessin de revisar a l’alça les nòmines. I aquest escull va fer embarrancar la referència de pujada del 3,5% que van preacordar les parts. Al final el resultat ha acabat derivant en un increment mitjà inferior, aquell 2,8% que dóna aquest divendres el Ministeri de Treball.
Diferències sectorials
Fracassat l’acord salarial, les centrals i patronals van desencallar amb desiguals resultats diversos convenis a la recta final de l’any. Poca cosa té a veure el plec de l’hostaleria de Barcelona, amb una pujada salarial del 4% sense clàusula de revisió salarial, amb el metall de la mateixa província, que acabarà pujant fins a prop del 7% gràcies a la inclusió d’aquesta clàusula. I és que les desigualtats salarials s’han disparat aquest any, amb només el 30% dels empleats coberts per un increment salarial superior al 3%.
Paradoxalment, sectors que durant els darrers mesos han experimentat un increment de beneficis sense precedents, són els que han pactat pitjors condicions salarials amb els seus treballadors.