Els reptes de l'ocupació a Espanya | Federació Hostaleria i Turisme de les Comarques de Girona

Blog

Els reptes de l’ocupació a Espanya

  |   Novetats

El Periódico. La sisena entrega de la sèrie amb què Prensa Ibérica examina les preocupacions ciutadanes i aborda possibles solucions a través d’experts i de les propostes dels partits analitza el mercat laboral espanyol, que, tot i ser un dels que genera més ocupació, continua tenint una de les taxes d’atur més elevades d’Europa.

Tres de cada 10 llocs de treball creats aquest últim lustre a Europa són a Espanya. El seu mercat laboral és un dels més dinàmics de l’etapa postcovid, però aquest ritme elevat de contractació no és suficient perquè Espanya deixi de ser un dels països amb la taxa d’atur més alta del Vell Continent. Una aparent paradoxa que s’explica, entre altres factors, pel desajust entre els perfils que demanen les empreses i el que poden oferir les persones inscrites a les oficines del SEPE. Una falta de match que també afecta els salaris, que han pujat, però no prou perquè entre la majoria de la població s’hagi instal·lat una sensació de crisi econòmica.

Per fer-se una idea del perfil formatiu de la població treballadora a Espanya, convé imaginar-se un rellotge de sorra. A la part de dalt hi ha un percentatge elevat de persones amb títols universitaris; a la part de baix, un percentatge elevat de persones amb educació bàsica; i, al mig, en aquell conducte estret que connecta els dos extrems, una petita proporció de persones amb habilitats pròpies de la formació professional.

A Espanya, prop d’un terç de la població en edat de treballar no ha acabat la segona etapa de l’educació secundària. És a dir, no tenen el batxillerat ni una FP de grau mitjà. “No són dades pròpies d’una economia avançada”, lamenta l’economista sènior de Funcas María Jesús Fernández. En aquest sentit, Espanya pràcticament duplica la mitjana de l’OCDE i ocupa el sisè lloc entre els 40 països analitzats amb la proporció més alta d’adults que no van completar aquest nivell educatiu. Si s’observa només la població que actualment està a l’atur, aquest percentatge puja fins al 58%.

Els experts consultats per a aquest reportatge coincideixen en la necessitat d’invertir més i millor en formació, tant dins de les empreses com des de les oficines d’ocupació. El vicerector de Política d’Internacionalització de la Universitat de Barcelona (UB), Raúl Ramos, apunta més concretament al col·lectiu d’aturats de llarga durada i als sèniors. “En molts casos només cal conscienciar les empreses perquè perdin la por de contractar una persona de més de 50 anys; les habilitats ja les tenen”, afirma. I, pel que fa als joves, les taxes d’abandonament escolar prematur han anat millorant, “però encara hi ha molt de marge”, afegeix. El 2015, el 20% dels joves espanyols d’entre 18 i 24 anys no havien completat estudis posteriors a l’ESO i havien deixat d’estudiar; avui aquest percentatge és del 12,8%.

El pròxim Govern sorgit de les urnes haurà de gestionar aquesta paradoxa, però amb un mercat laboral que avançarà a una velocitat una mica més baixa. No és que es deixi de crear ocupació, però se’n crearà menys, si més no segons el que preveuen la gran majoria de centres d’estudis. CaixaBank Research calcula que l’ocupació creixerà aquest any un 2,8% i el 2027, un 1,9%; l’Airef, un 2,6% i un 2,2%, i el Govern, un 2,4% i un 2,1%, respectivament. El denominador comú és que el creixement es moderarà. “El nombre de vacants registrades a Infojobs s’ha reduït un 15% respecte a l’any passat”, explica la portaveu de la plataforma, Mónica Pérez.

“¿Fins a quin punt pot baixar la taxa d’atur espanyola i quins efectes pot tenir sobre els salaris?”, es pregunta l’economista de Funcas. I és que, fins ara, l’atur elevat ha pressionat a la baixa una part dels sous i la proliferació de vacants –llei de l’oferta i la demanda– pot canviar això.

Sensació de crisi

No obstant, i malgrat que el panorama macroeconòmic és, en essència, positiu, amb l’ocupació i el PIB en creixement, entre una part considerable de la població treballadora s’estén una sensació de crisi econòmica. Segons l’últim baròmetre del CIS, corresponent al mes d’octubre, el 57,8% dels espanyols consideren que la situació econòmica del país és dolenta o molt dolenta. “En molts casos, tenir feina ja no garanteix poder tirar endavant un projecte de vida”, reconeix la portaveu d’Infojobs, Mónica Pérez.

I és que l’economia espanyola va haver d’encaixar dos pics intensos d’inflació (un bastant més abrupte que l’altre) en poc temps: primer, la guerra d’Ucraïna; segon, la guerra del Pròxim Orient. I una part dels salaris no van pujar tant com els preus, especialment els d’elements bàsics, com els aliments o l’habitatge. Segons dades recollides per Esade, els salaris amb prou feines van pujar un 28% l’última dècada, mentre que el metre quadrat d’un habitatge de compra es va encarir un 80% i el lloguer es va enfilar un 87%.

El pròxim Govern tindrà competències limitades per intervenir directament en la configuració dels salaris i la seva principal eina serà el salari mínim interprofessional (SMI). O, si més no, a partir del 2028, perquè l’actual Executiu de Pedro Sánchez ja va voler deixar lligada per a l’any que ve la revalorització d’aquest llindar. A partir de l’1 de gener pujarà a 1.286 euros bruts al mes (14 pagues). Des que els socialistes van arribar a la Moncloa, l’SMI ha pujat un 74,8% i avui s’aplica a gairebé 2,5 milions de persones, prop del 10% de la població ocupada.

Els experts consultats coincideixen que una via que permetria apujar els salaris –permetria, no garantiria– seria incrementar la productivitat per hora treballada. La lògica és que, si les empreses produeixen més, tindran més marge per apujar els sous. Segons Eurostat, la productivitat real per hora treballada va créixer a Espanya l’última dècada, però menys que al conjunt de la Unió Europea. Avui, un treballador espanyol genera un 3,1% més de valor per hora treballada, mentre que un d’europeu en genera un 7,1% més.

Desplegament de la IA

“Assistim a un estancament a tot Europa, que a Espanya és més acusat”, apunta el vicerector de la UB. Per revertir aquesta tendència, defensa accelerar el desplegament de la intel·ligència artificial (IA) a les empreses per incrementar aquesta productivitat mitjançant la complementarietat en els processos. No obstant, reconeix que la dependència tecnològica d’altres actors, com els EUA i la Xina, complica escurçar distàncies amb ells. “Ho hem vist aquests dies amb la caiguda global de Microsoft. Europa necessita crear les seves pròpies infraestructures tecnològiques i l’Administració ha de donar exemple digitalitzant i automatitzant els seus processos. Això també ajudaria a reduir la burocràcia”, sintetitza.