Diari de Girona. Opinió Manel Salvador. Els hotelers de Catalunya –el sector de la restauració viuen una altre pel·lícula–, que són de natural força ploramiques, estan que fumen en pipa, però aquesta vegada amb raó. Diuen que degut a la crisi generada per la pandèmia causada per la COVID-19, la temporada passada va ser un pur desastre i, de moment, la propera no s’albira que sigui millor. Mentrestant adverteixen que si la situació no millora immediatament moltes empreses del sector hauran de plegar veles. Però no ens fem trampes al solitari. La greu crisi que pateix el sector hostaler català, que és ben certa i evident, ja estava latent molt temps abans que esclatés el malèfic problema sanitari. No hi ha dubte que quelcom tan seriós com aquesta maleïda xacra ha agreujat encara més la desesperada situació i ha enviat al cementiri d’empreses fallides moltes pimes del sector. Però no ho és menys que moltes ja estaven tocades i el que ha fet la crisi sanitària ha estat acabar d’enfonsar-les i donar-los el tret de gràcia.

La veritat, la trista veritat, és que, vulguem o no, la crisi de l’hostaleria catalana no és conjuntural, és estructural. Partim d’un terrible error inicial dels anys seixanta, quan l’administració turística de l’Estat espanyol, el Ministerio de Información y Turismo d’ingrata memòria, aleshores manegat per l’ínclit Manuel Fraga, va haver d’escollir entre una política de quantitat o qualitat i va decidir-se per la primera opció, és a dir, la que tenia com a pedra angular la massificació. Com més turistes, millor. En aquells moments la nostra oferta turística era pràcticament la millor del mercat turístic internacional. Catalunya oferia meravelloses platges, idíl·lics paisatges, un clima extraordinari amb sol pràcticament assegurat, gastronomia de qualitat i variada, una gran oferta cultural, una planta hotelera nova de trinca i, sobretot, i això era fonamental, uns preus a l’abast de les classes mitjanes i treballadores europees. Aquestes circumstàncies varen posar la Catalunya turística de moda a Europa i van provocar, sobretot durant la temporada estiuenca, una vertadera invasió de turistes que cada any augmentaven en progressió geomètrica. Però al mateix temps que les divises que proporcionava el turisme omplien les exhaustes arques de la hisenda estatal i servien per pagar l’onerosa factura del petroli, l’excés de visitant va provocar un menyscabament del mitjà natural cada vegada més degradat amb la conseqüent saturació de les infraestructures i els diferents serveis públics. I per acabar de rematar-ho, en determinats punts de la Costa Brava, i també en altres zones de Catalunya, en mala hora es va acollir sense fer-ne esquifinyots l’anomenat turisme de borratxera, també conegut com el de les tres esses –sol, sorra i sexe–, que, amb els seus freqüents altercats i aldarulls a altes hores de la nit, no va donar precisament una bona imatge, ans al contrari, com a complement de la nostra oferta turística.

Al final els mateixos turistes es van cansar de tanta saturació i van començar a preguntar a les agències si no sabien d’alguna costa encara sense explotar i amb millors preus que la catalana. I els contestaren que sí: primerament, l’ex-Iugoslàvia, Turquia, Marroc i Tunísia, i posteriorment, quan es varen abaratir substancialment els viatges aeris gràcies a les companyies de low cost, els exòtics països del Carib, en aquell moment emergents, especialment Cuba i la República Dominicana. I molts dels nostres antics clients varen adoptar aquestes destinacions com les seves preferències vacacionals. Conseqüentment a partir d’aquest moment va començar la gran crisi de la nostra hostaleria, que ja fa temps va a passar a ser estructural, mentre a Catalunya, inconscientment i irresponsable, anàvem augmentant l’oferta de llits turístics sense cap tipus de planificació per tal d’intentar adequar l’oferta a la demanda.

Recordo haver escrit ja fa anys que el model turístic emprat, a llarg termini, només ens podia portar a la ruïna. Aquesta gallina dels ous d’or que és el turisme encara no està morta, però si la ceguesa de l’administració i d’alguns empresaris perdura acabarà morint-se. De moment posa els ous més petits. Està malalta. O la gran indústria hotelera espanyola emprèn una profunda reconversió i els seus responsables majors canvien el xip, amb la vista posada en el futur previsible, o acabaran quedant-se sense gallina, sense ous i sense or. I que no diguin que la causa del desastre ha estat la COVID-19, que és quelcom circumstancial i més tard o més aviat desapareixerà o s’apaivagarà, el problema, el vertader problema, és d’estructura i ve de molt més temps enrere.