Els embassaments gironins arriben a nivells històrics
Diari de Girona. Les dessalinitzadores del Prat i de Blanes produeixen més del previst pel Pla Especial de Sequera ● El Govern manté les plantes al 84% tot i que la situació és de «normalitat»
Els embassaments gironins contribueixen a situar les reserves hídriques a Catalunya en un dels millors nivells dels darrers 25 anys. Els embassaments de les conques internes de Catalunya van arribar el 25 d’agost al 73,8% de la seva capacitat per sobre de la mitjana històrica del 66% registrada entre el 2000 i el 2022. Dels darrers 25 anys, només vuit han registrat nivells superiors en aquesta època de finals d’estiu. Entre aquests, destaquen el 2009 i el 2010, just després de la gran sequera del 2007 i 2008, i el 2020, arran de les pluges del temporal Gloria. Aquell any, els pantans van assolir el màxim i es van haver d’obrir les comportes per alliberar aigua, com ha passat aquesta primavera a la Baells (Berguedà). Tanmateix, aleshores encara no es produïa tanta aigua regenerada i dessalinitzada com ara.
En aquests moments, la bona situació s’explica precisament, en part, pel funcionament gairebé a ple rendiment de les dessalinitzadores, al 84% de la seva capacitat, que aporten aigua de manera constant i reforcen les reserves naturals, permetent que els embassaments es mantinguin alts fins i tot en mesos d’alta temporada turística amb una forta demanda.Tot i que la xifra global és positiva, el balanç per embassaments mostra diferències. El sistema Ter-Llobregat se situa, de mitjana, al 76,5% del volum màxim. Aquests dos rius abasteixen tota l’àrea de Barcelona i també la ciutat de Girona i comarques com el Penedès, Osona i la Selva. Al Llobregat, la Baells registra un 87,2% i la Llosa del Cavall, un 84,4%. Al Ter, Susqueda es troba al 79,8% i Sau, al 59,4%. Aquests dos embassaments funcionen conjuntament: quan Sau disposa d’aigua de qualitat, es transporta cap a Susqueda per garantir-ne un bon estat i després enviar-la a les plantes potabilitzadores.
61% a Darnius Boadella
Fora de l’àmbit dels rius Ter i Llobregat, destaca el 61% de l’embassament de Darnius Boadella, a l’Alt Empordà. Riudecanyes, un pantà pensat principalment per al reg, arriba al 43%, mentre que la situació continua sent precària a Siurana (Priorat), d’on també s’extreu aigua per portar-la cap a Riudecanyes en un conflicte encara obert.
Sense les dues principals dessalinitzadores, situades al Prat de Llobregat i a Blanes —també hi ha plantes mòbils al nord de la Costa Brava—, no es pot entendre l’escenari actual. Segons fonts de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) consultades per El Periódico, les plantes funcionen al 84% de la seva capacitat, produint un promig de 2,12 m³ per segon, més del previst al Pla Especial de Sequera (PES).
Fase de «normalitat»
Actualment, gairebé tots els municipis de les conques internes estan en fase de «normalitat», sense cap restricció. Tot i això, es produeix aigua dessalinitzada com si s’estigués en fase de «prealerta». Com s’explica aquest incompliment del PES aprovat pel Parlament? Es tracta d’una decisió política presa a la primavera amb l’objectiu de disposar de més aigua i allunyar hipotètiques restriccions davant la possibilitat d’un nou període de sequera.
Aquesta estratègia, amb costos energètics i econòmics pel funcionament de les instal·lacions, permet mantenir les reserves elevades i garantir l’abastiment. A més, segons fonts de l’ACA, d’aquesta manera es trasllada menys aigua del riu Ter cap a Barcelona. Al gener, les dessalinitzadores funcionaven al 100%. A l’abril, al 90%. I ara, al 84%. Tots aquests percentatges són superiors al que fixa el PES. Plataformes ambientals com Aigua és Vida han criticat reiteradament aquesta decisió perquè consideren que no és un model sostenible.
D’aquí a set anys, es preveu que Catalunya disposi de tres noves dessalinitzadores. Dues d’elles, Tordera II (a Blanes) i Foix (entre Cubelles i Cunit), haurien d’estar enllestides —si es compleix el calendari anunciat— el 2029 i el 2030, respectivament. La tercera, al nord de la Costa Brava, està projectada per al 2032, segons el cronograma del Govern.
La majoria d’estius de les darreres dècades s’han tancat amb
reserves inferiors a les actuals, fet que converteix aquest any en un període excepcional. La diferència és que aquesta vegada la quantitat d’aigua embassada s’acosta als registres rècord per la combinació d’aportacions naturals, dessalinització i regeneració (reutilització d’aigües residuals després d’un procés de sanejament). Mentre que la pluja continua sent un factor determinant, les dessalinitzadores permeten reduir la dependència de les precipitacions i controlar millor la gestió dels embassaments, segons el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica.
Pel que fa a la regeneració, actualment s’utilitza per al reg al Parc Agrari del Baix Llobregat i per garantir el cabal ecològic del riu, que en períodes de sequera havia quedat molt minvat en el tram final. A més, com que a l’estiu el consum d’aigua baixa a la ciutat de Barcelona, també hi ha menys aigües residuals disponibles. Les darreres setmanes, des de l’estació regeneradora es bombejava riu amunt (des del Prat fins a Molins de Rei) 1 m³/s. Avui, amb el retorn de molts barcelonins de vacances, ja s’estan impulsant 1,5 m³/s.
Un any enrere
La fotografia actual dels embassaments també es llegeix en clau comparativa. El febrer de 2024, el
Govern va declarar l’entrada en emergència per sequera de 202 municipis del sistema Ter-Llobregat, als quals es van sumar 37 més que ja hi estaven. En total, més de sis milions de persones van quedar sotmeses a restriccions, entre elles 60 municipis gironins repartits entre el Gironès, la Selva i part de l’Empordà.
L’emergència va comportar mesures molt visibles. Als dipòsits municipals només hi podien entrar 200 litres per habitant i dia, comptant l’aigua per a ús domèstic, comerç, agricultura i indústria. Es van prohibir les dutxes i rentapeus de les platges i també l’ompliment de piscines amb aigua dolça, totalment o parcialment. El rentat de vehicles només estava permès en establiments que disposessin de sistemes de recirculació d’aigua. També es va prohibir l’ús d’aigua potable per rentar carrers, voreres i façanes, excepte en casos de risc sanitari o de seguretat viària.
El sector econòmic també va notar de ple la pressió de l’emergència. El reg agrícola es va reduir en un 80%, el consum ramader en un 50% i els usos industrials en un 25%. En l’àmbit esportiu, només es va permetre mantenir camps de gespa per a competicions federades i amb condicions estrictes d’estalvi, com el tancament de dutxes als vestidors.
La imatge d’aquells mesos va quedar marcada per l’embassament de Sau gairebé buit, amb restes de l’antic poble emergint de l’aigua i convertint-se en un símbol de la crisi. Les autoritats locals advertien que les reserves baixaven a mínims històrics i moltes veus alertaven que s’estava arribant a una situació límit. A Girona i rodalia, els ajuntaments van haver d’activar campanyes de conscienciació ciutadana i establir controls més estrictes en l’ús de l’aigua.
Les restriccions van generar també crítiques polítiques i socials. Des de plataformes ecologistes es denunciava la sobreexplotació del Ter i la lentitud en impulsar infraestructures alternatives, mentre que des de sectors agrícoles i ramaders es reclamava més flexibilitat davant unes mesures que afectaven greument la producció. Aquest record encara és present i explica en part la decisió actual del Govern de mantenir les dessalinitzadores en funcionament intensiu, malgrat que el sistema hídric es trobi en situació de normalitat.