El turisme no genera prosperitat
El Punt Avui. Opinió – Germà Capdevila.
El model turístic català, i en especial el de Barcelona, ha arribat a un punt de saturació que posa fi al mite del creixement il·limitat. Les dades més recents mostren una situació alarmant: el 2023 van arribar a Catalunya 18 milions de visitants (+21,2% respecte a l’any anterior), a Barcelona les pernoctacions han passat de 23 milions el 2022 a 26 milions el 2024 i els creueristes van marcar un rècord històric amb 3,6 milions el 2024.
Aquest augment sostingut ha activat respostes polítiques que sovint no passen de ser només anuncis per frenar l’enuig ciutadà —tancament de pisos turístics il·legals, vets a nous hotels, restriccions d’itineraris en zones com la Sagrada Família i el Park Güell, i redimensionament dels terminals de creuers—, però amb respostes incoherents: simultàniament s’anuncia la reducció de terminals de creuers i la construcció d’una de nova per captar encara més visitants. És la prova clara que el govern i el sector turístic volen apaivagar els efectes negatius amb mesures cosmètiques sense abandonar un model econòmic que ens porta a la ruïna com a societat i com a país.
Aquesta massificació turística, lluny de ser un indicador de prosperitat real, és la manifestació d’una aposta econòmica nefasta, que depèn massa d’un model que no genera riquesa duradora. Alguns casos al sud d’Europa mostren que, fins i tot abans de la pandèmia, països altament dependents dels fluxos turístics no han aconseguit un veritable salt cap a la riquesa. Nacions amb un percentatge altíssim d’ingressos derivats del turisme –Montenegro (53%), Albània (51%), Croàcia (38%), Grècia (28%), Portugal (23%) i fins i tot grans com Espanya (19%) i Turquia (16%)— no han assolit la prosperitat competitiva global.
La clau no és ignorar el turisme com a recurs cultural i econòmic, sinó entendre que és intensiu en capital i treball, que genera poques economies d’escala i que exerceix pressió sobre tota la resta: medi ambient, habitatge, qualitat del treball, cohesió social… No ha estat mai, per si sol, el motor que fa créixer un país modern i diversificat. Fins i tot països amb absolutament tots els ingredients perquè el turisme fos una bomba de riquesa, com Croàcia amb la seva costa idíl·lica, han quedat molt lluny de convergir amb els nivells de benestar de països rics com Suïssa. Si cada turista inverteix 200 euros al dia i cal generar 386.000 milions per assolir el PIB per càpita suís, el país hauria de quadruplicar les nits turístiques i acollir un nombre impossible de visitants simultanis en temporada alta —una estranya utopia demogràfica i territorial que demostra el límit del model massiu.
De fet, països com Mònaco, Andorra i Malta són excepcions estructurals: microestats amb avantatges especials com una fiscalitat privilegiada, una economia orientada als serveis financers i dimensions poblacionals ridículament petites que no són extrapolables a un país de milions d’habitants.
Catalunya ha arribat a un dilema crucial: continuar apostant per l’èxit turístic com a mantra de creixement o reconèixer que, sense diversificació i governança sòlida, aquest model esdevindrà en asfíxia urbana, social i econòmica. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics ja va alertar —fa només un any— que el turisme pot generar prosperitat, sí, però sobretot en àrees rurals i menys massificades, i sempre amb una direcció pública i infraestructures preparades per esmorteir l’impacte negatiu.
El que Catalunya necessita no és més policies, més repressió administrativa o més infraestructures per engreixar el turisme. Necessita repensar com projectar país, com fer que l’economia generi valor, ocupació digna, impuls industrial, tecnològic, cultural… Perquè sense un fre als discursos que confonen visitants amb riquesa, el desenllaç serà el mateix que en aquells llocs que aparentment vivien del sol, la platja i el record: una economia fràgil, saturada i sense futur. Un Magaluf de vuit milions d’habitants malvivint al servei del visitant. L’èxit turístic no pot ser la meta, sinó un component equilibrat d’un projecte col·lectiu. El repte és construir una Catalunya en què els seus habitants visquin millor, no només amb més turistes, sinó amb economia diversa, serveis reals i qualitat de vida plena.