Espanya dobla la potència elèctrica en 20 anys i la majoria ja és renovable
Diari de Girona. L’energia solar desbanca l’eòlica com a principal font i el sistema espanyol acumula tres anys consecutius amb més de la meitat de la producció d’origen verd, mentre s’encamina cap al quart.
Des de mitjans del segle XIX amb experiències pràcticament minúscules de producció d’electricitat a petita escala, la primera central elèctrica d’Espanya –la primera que es va poder considerar com a tal per la seva potència– va entrar en funcionament al centre de Barcelona el 1875. Funcionava amb gas natural. Cent cinquanta anys després a Espanya són desenes de milers d’instal·lacions generadores d’electricitat. I la majoria ja són renovables.
Espanya actualment disposa de plantes de generació amb una potència que supera 150.000 megawatts (MW). El doble que fa vint anys. Més del triple que en fa trenta. Més de quatre vegades més que en fa quaranta. I el repartiment entre tecnologies s’ha capgirat. L’any passat les grans plantes fotovoltaiques van fer un sorpasso històric i es van convertir en l’energia amb més potència instal·lada al país (de facto, va ser un xic abans si també es tenen en compte les instal·lacions d’autoconsum). La solar desbancava una altra tecnologia renovable, als parcs eòlics, que havien escalat com a energia amb més potència el 2019 per deixar enrere les centrals de gas natural.
Ser l’energia amb més potència instal·lada no implica ser la font que més produeix ni la que més electricitat injecta al sistema. La potència instal·lada és un terme que es fa servir per determinar la capacitat màxima de producció d’electricitat de cada instal·lació o cada tecnologia en condicions òptimes. Les energies renovables, per les seves característiques i pel fet de dependre del vent, el sol o l’aigua, tenen una producció que en general és intermitent. Les plantes verdes, però, tenen cada vegada més pes en el conjunt de la generació estatal.
A finals del segle passat, el mix energètic d’Espanya estava dominat pel carbó (amb prop del 40% de la producció total), l’energia nuclear (prop del 35%), la hidroelèctrica (entre el 15 i el 20%) i el gas natural (al voltant del 10%). Les noves energies renovables, l’eòlica i la solar fa un quart de segle amb prou feines concentraven conjuntament un testimonial 5% de la producció total. Des de començament d’any, però, les plantes fotovoltaiques són la principal energia, amb un 23% del total, seguides de l’eòlica, amb gairebé un 20% (els últims anys el vent ha sigut la font líder), les centrals nuclears (amb gairebé un 19%) i les hidroelèctriques (amb un 11,5%).
El desplegament creixent de renovables provoca que el pes de l’energia verda ja sigui majoritari en el sector elèctric espanyol. El sistema elèctric nacional acumula tres anys consecutius (va cap al quart) amb més de la meitat de tota la producció energètica generada per les instal·lacions renovables. El sol, el vent i l’aigua ja han aconseguit concentrar des del 2023
En dues dècades s’ha instal·lat moltíssima capacitat renovable, però el consum elèctric creix poc
més de la meitat de tota la generació estatal i produir més energia que la suma de nuclears, centrals de gas i el grapat de plantes de carbó que queden. Fa quinze anys les plantes tèrmiques controlaven més del 80% de tota la producció.
Creixent «columna vertebral»
En els primers passos de la indústria elèctrica, l’electricitat era generada en forma de corrent continu i no era possible transportar-la a llargues distàncies. Per això el seu ús quedava limitat a l’entorn de les plantes que la generaven. A principis del segle XX es va fer el pas al corrent altern, que va permetre el transport a gran distància i l’aparició de grans xarxes elèctriques. El 1909 Espanya disposava de la xarxa de més llargada d’Europa, amb 260 quilòmetres entre una central hidroelèctrica d’Albacete i Madrid.
Avui la capil·larització extrema de les plantes de generació i del consum fan imprescindibles cada vegada més i millors xarxes elèctriques, que s’erigeixen en la columna vertebral de l’electrificació i la transició sostenible del sector. En aquest sentit, Espanya disposa de més de 46.000 quilòmetres de xarxes de transport i uns 300.000 km de xarxes de distribució i el sector es prepara per a una forta ampliació els pròxims anys per pal·liar l’actual problema de saturació i per atendre l’allau de noves peticions de connexió.
El problema és que les últimes dues dècades Espanya ha instal·lat moltíssima capacitat renovable, però el consum d’electricitat gairebé no ha crescut.
La demanda elèctrica va caure amb força durant la crisi financera i, tot i que s’ha anat recuperant, encara és lluny de les previsions del Govern de créixer un 34% el 2030 respecte al 2019. La idea és que activitats que avui funcionen amb combustibles fòssils passin a funcionar amb electricitat, que el cotxe de benzina se substitueixi per un vehicle elèctric, que la caldera de gas es canviï per la bomba de calor o que alguns processos industrials passin d’usar gas, carbó o petroli a fer servir electricitat. Trilema energètic
Aquest canvi encara no s’ha produït. La demanda d’electricitat tot just ha crescut un 2,7% i un 0,9% el 2024 i 2025, respectivament, i el 2023, després de la crisi energètica, va caure al nivell més baix de les últimes dues dècades. En els set primers mesos del 2026, el creixement ha sigut del 2,5%, però, si es descompten els efectes de la diferència de calendaris entre exercicis i de l’evolució de la temperatura, l’avenç va ser de l’1,5%.
La qüestió és que cal electri ficar, però cal que sigui barat i segur. És l’anomenat trilema energètic, que implica combinar aquests tres conceptes: sostenibilitat, preu assequible i seguretat de subministrament.
Espanya té un avantatge i és que disposa de moltíssim sol i vent. Però les renovables no sempre estan disponibles quan es necessiten. El sol produeix sobretot durant el dia i el vent depèn de les condicions meteorològiques. I aquí apareix una pregunta especialment controvertida: quin paper han de tenir tecnologies com la nuclear, la hidràulica, el gas de suport o l’emmagatzemament en aquest sistema del futur.
Tot i l’evolució a l’alça, Catalunya avança a un ritme molt més lent que el conjunt d’Espanya en producció de renovables, i segueix lluny dels objectius que s’havia fixat per a l’any 2030.