El «cohousing» s’obre pas a Girona com un model alternatiu al mercat
Diari de Girona. El problema de l’habitatge fa que alguns ciutadans s’estiguin organitzant en projectes cooperatius a les comarques grionines que segueixen els exemples ja presents a Madrid o a BarcelonavHi ha diferents modalitats, des de la sènior fins a la intergeneracional, sense oblidar el món rural
A problemes complexos, solucions originals. L’accés a un habitatge digne, com recull la Constitució, i assequible, és cada cop més complicat, per no dir impossible. Les alternatives residencials són cada cop més escasses i amb un preu més inassumible. Una conjuntura a la qual no s’escapa ningú, ni al conjunt del territori nacional ni a les comarques gironines. I és que, a Girona, el problema de l’habitatge fa anys que esquitxa joves i grans igual, i no només se circumscriu a la capital, sinó que s’estén per tot el territori, sobretot si les localitats tenen un caràcter obertament turístic.
És per això que, davant d’una situació a la qual no se li acaba de trobar la solució més adequada, diversos ciutadans han començat a organitzar-se per fer una volta al pensament immobiliari i suportar, en comunitat, una alternativa al mercat que a més els reporti altres beneficis. És en aquest punt on emergeix el cohousing –habitatge col·laboratiu, si adaptem el terme al català–, una modalitat amb múltiples arestes que comença a aparèixer a les comarques gironines, que segueix els passos d’altres indrets d’Espanya, com ara Madrid o Barcelona,on ja està perfectament implementat, encara que en latituds com Dinamarca funciona des del segle passat.
«Hi ha hagut un boom a tot l’Estat que s’ha incrementat després de la pandèmia, on ens vam adonar de la necessitat de buscar altres formes de convivència», explica Pablo Muñoz, soci de La Replazeta, una entitat que es dedica a acompanyar les cooperatives que intenten desenvolupar els seus projectes de cohousing.
Unes iniciatives que poden ser de diversos tipus, des del cohousing sènior, orientat normalment a persones en edat propera a la jubilació, fins a l’intergeneracional. També hi ha iniciatives al món rural. A més, a les comarques gironines ha nascut un model que els seus impulsors asseguren que és totalment innovador, el cohabiting. El CEO de Convivalis, Manel Pretel, que impulsa aquesta modalitat, explica que el cohabiting és per «persones que volen viure a casa seva amb la comoditat d’un coliving i l’estabilitat d’un cohousing».
En general, El sistema d’aquests projectes varia en funció de les circumstàncies. Per exemple, a les grans ciutats l’objectiu de les cooperatives ja constituïdes és el de construir pisos de 50 o 55 metres quadrats, que cobreixin les necessitats bàsiques d’intimitat (cuina, bany, dormitori i saló), i que completin els seus serveis amb zones comunes que incloguin des de tallers i menjadors on els veïns, distribuïts en unitats de convivència, puguin fer vida comunitària, fins a espais que a les llars convencionals estan inclosos, com les rentadores. A més, aquest model aposta també per la mobilitat compartida, si pot ser elèctrica. En canvi, si el projecte es desenvolupa al món rural les zones comunes poden ser d’un altre tipus, amb els horts com una bona mostra.
El model cada cop és més estès. De fet, a Catalunya existeix Habicoop, la Federació de Cooperatives d’Habitatges de Catalunya, una plataforma que agrupa, promou i representa el cooperativisme d’habitatge d’arreu del territori.
En qualsevol cas, com tota alternativa a l’habitatge convencional, el del cohousing també implica una sèrie de riscos. Segons els experts, el sector de la construcció pot veure una «oportunitat de mercat», ja que el model es fonamenta sobre la cessió d’ús, un règim col·lectiu de propietat que permet als seus socis, amb quotes per sota del mercat, gaudir de la habitatge, si així ho desitgen, per a tota la vida. «No hi ha intermediaris, i per això s’evita l’especulació», assenyala Pablo Muñoz. La directriu que se segueix és la dels sòls dotacionals, que és on resideix el risc, ja que són solars destinats per a equipaments que es requalifiquen per poder construir. «Això pot obrir la porta a moviments especulatius, perquè aquest model en si és semblant a un equipament, però hi ha constructores que se’n poden aprofitar», alerta Muñoz, que conclou: «Ja hi ha hagut casos en què s’han aixecat habitatges com a cohousing i que després eren adossats amb pistes de tennis. I això no és cohousing, és una altra cosa».
Habitatge cooperatiu a Palamós i la Garrotxa
La cooperativa Sostre Cívic és una de les impulsores de projectes d’habitatge cooperatiu a les comarques gironines. L’any 2022 va estrenar el primer projecte d’habitatge a la Garrotxa. La masia del Turrós, a Argelaguer, amb 880 metres quadrats edificats i una superfície de bosc i conreus de 24.000 m2. Aquest era el primer projecte rural de Sostre Cívic que agafa de model l’antiga pagesia. La cooperativa va anunciar que hi viuria un grup de nou persones adultes i un nadó, per formar una comunitat i treballarà a la masia. La cooperativa va comprar la finca per 360.000 euros al seu propietari. Cada membre d’aquesta comunitat va haver d’aportar-hi 15.000 euros de capital inicial i unes quotes de 285 euros al mes. A més, el passat mes de març, Sostre Cívic, en col·laboració amb l’Ajuntament de Palamós va començar les obres del primer bloc d’habitatge cooperatiu destinat a col·lectius vulnerables de les comarques gironines. L’edifici, que s’ha batejat amb el nom de ‘Terra de Mar’, costarà gairebé 5 milions d’euros. Tindrà 34 habitatges, tots de protecció oficial, dels quals un 25% es destinaran a col·lectius vulnerables. S’espera que els primers socis i sòcies hi entrin a viure l’any 2026. Els contractes de cessió d’ús seran de per vida i les quotes mensuals -homologables al lloguer- s’estendran entre els 490 i els 780 euros.
El «cohabiting», un model de l’Empordà
Convivalis és una empresa impulsada per dos empordanesos que vol ajudar a garantir el dret a l’habitatge a les noves generacions. La companyia aposta per un projecte innovador batejat com a «cohabiting», per persones que volen viure a casa seva amb la comoditat d’un «coliving» i l’estabilitat d’un «cohousing». «Fins ara el model tradicional més estès era la casa o el pis. Fa 50 anys apareix el cohousing al nord d’Europa per persones que volien viure en comunitats compartint espais sense renunciar a tenir el seu propi pis o casa. Recentment, ha irromput amb força el «coliving» a les grans ciutats per professionals que busquen lloguers de curta estada amb serveis integrats i zones compartides per treballar», exposa el seu CEO, Manel Pretel. Convivalis ja compta amb la complicitat publicoprivada per començar a construir les dues primeres promocions de «cohabiting» a Torroella de Montgrí, on s’han inscrit unes 60 persones i ja ha presentat també el seu projecte a Palafrugell, on tot just comencen les llistes, però ja s’han interessat una quinzena de ciutadans. En el cas de Torroella de Montgrí, més del 70% d’habitatges nous que hi haurà en la primera promoció seran entre 50 i 65 m² i constaran entre els 600 i els 750 euros mensuals, amb subministraments inclosos.
Envellir plegats en una masia del segle XVIII
Compartir una masia del segle XVIII a Gurb per envellir junts. Aquest és l’objectiu d’una desena de persones jubilades o a punt de jubilar d’entre 50 i 70 anys . «Ens movem amb la il·lusió i la confiança que ens coneixem de fa temps, tenim vincles i ja ens sentim família», destacava en un reportatge a l’Agència Catalana de Notícies Núria Serarols sobre la possibilitat que puguin sorgir dificultats durant la convivència. Quan parlen desprenen entusiasme per tots els racons i ara, amb la nova etapa vital que se’ls obre, volen continuar sentint-se «vius» i «lliures», apunta Lluïsa Gimeno, una altra de les components de la comunitat. Feia temps que els rondava la idea pel cap, però trobar l’Anna Alsina, hereva de la masia i interessada en la iniciativa, va acabar de fer-ho possible. «Quan vaig heretar la casa, vaig pensar que em venia tot molt gros», relata. Només disposava dels diners per arreglar la teulada i va pensar que la millor sortida era llogar-la. Ho va fer a una colla que ja coneixia de la coral vallesana on cantava. Alsina és la més jove del grup, però de seguida va quedar encisada per la idea de comunitat i de compartir la vellesa d’una manera activa que tenia el grup d’amics. També hi va influir la seguretat que el projecte li donava de poder mantenir els records i el vincle que tenia amb la casa.