El 28% de la població a Catalunya ja és d’origen estranger
Diari de Girona. Catalunya, que al novembre ja va coronar el Tourmalet històric dels vuit milions d’habitants, està vivint una «revolució demogràfica» com a conseqüència de la baixa natalitat, l’envelliment i, sobretot, la migració internacional. Un fenomen, el migratori, que en aquest segle XXI ha aportat 1,7 milions de persones (el 21%) i s’ha convertit en el gran motor de tracció d’un augment poblacional que està esmorteint, no sense reptes urgents, la caiguda de la fecunditat. Aquí va una dada inicial: el 28% dels habitants de Catalunya són nascuts a l’estranger o fills de migrants internacionals.
«La cohesió social davant aquest procés de diversificació és un dels grans desafiaments dels pròxims anys i per a això serà bàsic garantir l’ascensor social, però no anem tard, no estem perdent el tren, perquè just està passant», afirma Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics, organisme que pertany a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la Generalitat. El centre celebra els 40 anys de l’entitat amb l’informe La Catalunya dels vuit milions, una mena de caixa negra d’aquest gran corriment de terres i que es va presentar ahir en un acte al Palau de la Generalitat presidit pel conseller de Recerca i Universitats, Joaquim Nadal.
Amb les xifres a la mà, és cert que la Catalunya dels anys 80 -la del cèlebre eslògan pujolista Som sis milions- té poc a veure amb la del 2024. En aquell temps, per exemple, el primer fill es tenia cap als 25 anys i només el 2% dels habitants havien nascut a l’estranger. Tot i això, és un fet que la població catalana -de només dos milions d’habitants a principis del segle XX- ha anat creixent de forma desigual i a grans sotracs, seguint els cicles econòmics. Primer van arribar les grans onades migratòries procedents de la resta de l’Estat, entre els anys 19101929, i més tard, les de les dècades dels 50 i 60. Ja al segle XXI, ha sigut el torn del boom estranger: primer entre el 2000 i el 2008, fins a la crisi, i després entre el 2014 i el 2020, any de l’inici de la pandèmia.
«Terra d’immigrants»
«Primer vam ser terra de pas, després d’acollida i ara d’immigrants», afirma Esteve, que aporta una dada que funciona com a dissolvent de visions essencialistes. Ja sigui procedent de la resta de l’Estat o de l’estranger, el 65,8% de la població catalana és migrant o descendent de migrants i fins a un 75% és producte directe o indirecte d’aquests desplaçaments (almenys es compta amb un avi que va néixer fora de Catalunya).
Més enllà d’això, la radiografia de la migració internacional mostra una prevalença d’un gruix de passaports -la comunitat llatina suposa el 44,8% dels nouvinguts, seguida de l’europea (22%), l’africana (20%) i l’asiàtica (11,3%), tot i que per nacionalitats despunten els marroquins (15%), els colombians (6,8%) i els argentins (5,5)i també una clara geografia. Com la població autòctona, es concentra bàsicament a l’àrea metropolitana, les capitals comarcals i el litoral, que és on hi ha més oferta laboral i on és més diversa. Així, més enllà de Barcelona, on hi ha empadronades 477.700 persones nascudes a l’estranger (el 29% del total), l’Hospitalet en registra 87.900 (33%) i Badalona, 44.300 (19,8%).
«Un dels aspectes que pot ajudar en el procés d’integració dels nouvinguts és que es realitzarà en un moment de poca pressió demogràfica -apunta Esteve-. No és el mateix accedir a un sistema educatiu i a un mercat laboral tensionat que fer-ho en un moment de menys intensitat demogràfica».
Diversitat
I aquí arriba l’altra cara de la moneda de tot aquest assumpte: la caiguda de la fecunditat, que va començar als anys 80 i que ara, després d’un repunt provocat per la natalitat del baby-boom i de la migració estrangera, enfila la fase de caiguda (d’1,58 fills per dona el 2008 a 1,2 el 2022). El cas és que la població actual en edat fèrtil és ostensiblement inferior a la de generacions anteriors i, en la mateixa dinàmica que ja es va activar 40 anys enrere, té pocs nens i tard, si és que finalment n’acaba tenint.
«La població estrangera tampoc té gaires més fills, tot i que en números relatius el seu pes és més gran a causa de l’actual disminució de la població autòctona -les anomenades generacions buides- en edat fèrtil», apunta Esteve, que desmenteix el mite de les migracions per reemplaçament (precisament el boom de principis de mil·lenni va coincidir amb els adults del babyboom) i recorda que tota política per fomentar la natalitat triga molts anys a fer-se efectiva, precisament per l’aprimament de les franges en edat fèrtil.
L’escàner de la població catalana deixa, doncs, uns quants desafiaments i deures, no petits, per a les polítiques públiques, que sovint llegeixen al ralentí les dades demogràfiques. Aquí hi ha -apunten des del Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya- el «repte de gestionar un territori més poblat, des del punt de vista de l’habitatge, els serveis i la mobilitat», i el no més petit de «cohesionar una població cada cop més diversa respecte la llengua, l’educació i el mercat laboral».
I encara que fa anys ja que les dades posen un urgent focus sobre l’envelliment -la gent gran ja suposa el 19,3% del total de la població-, des d’aquest centre d’estudis apunten que encara s’han «d’adaptar les transferències públiques i privades a una estructura progressivament envellida», la qual requerirà més canvis en pensions, en cures i atenció sanitària. Reptes, en efecte, majúsculs.
Informe. Catalunya està vivint una «revolució demogràfica» per la baixa natalitat, l’envelliment i, sobretot, la migració internacional, que ha aportat des d’inicis de segle 1,7 milions de nous catalans que han compensat la caiguda de la fecunditat.