Banys centenaris a s’Agaró
El Punt. Les casetes de bany de s’Agaró, al voltant de la Taverna del Mar, superen el segle d’història. Reducte d’intimitat com a vestidors, avui es fan servir més per desar-hi estris de platja.
Les icòniques casetes blanques i acolorides dels banys de s’Agaró ja han superat el segle de funcionament, des del 1920, i es consoliden com les més antigues en servei de tota la Costa Brava. Les van precedir, també a Sant Feliu de Guíxols, les primeres barraques de fusta que l’indià Antoni Romaguera hi havia instal·lat el 1875 i que posteriorment donarien pas als més formals banys d’en Baldomero, rellançats el 1922 com els de Sant Elm pel barceloní Pere Rius i Calvet. O fins i tot els banys d’en Caixa, a Calella de Palafrugell, oberts el 1899 i tancats pocs anys després, entre altres intents efímers i desmuntables a la Costa Brava Nord. Però totes aquestes activitats van desaparèixer al llarg del segle XX, i la iniciativa de Josep Ensesa i Pujadas avui encara perdura gestionada per la quarta generació, les germanes besnetes Júlia, Virgínia i Carina, que amb el seu germà Josep també gestionen el proper hostal de La Gavina.
L’origen de l’establiment, a llevant de la platja guixolenca de Sant Pol, cal cercar-lo entre el 1913 i el 1915, quan hi havia hagut diversos intents de fundar-hi uns banys a l’estil dels que començaven a tenir èxit a Barcelona i les costes més properes a la capital, com ara Sitges (Garraf) i Caldes d’Estrac (Maresme). El 1916 Isidro Pijoan va muntar els primers banys, amb set barraques de fusta i un cobert per al bar, i hi va organitzar les primeres activitats lúdiques. Posteriorment, el 20 de juliol del 1919, Manel Bosch i altres socis en van ampliar les dimensions fins a 45 casetes de bany. Però tot i la bona acollida, Bosch i els seus socis van posar a la venda el negoci i Vicenç Gandol i Josep Ensesa Pujadas se’n van fer càrrec comprant-lo per 10.000 pessetes de l’època. Va ser inaugurat l’11 de juliol del 1920 amb el nom de banys de Sant Pol.
Aquella platja, fins aleshores deserta i silenciosa, va passar a estar ocupada per una terrassa de fusta. I a cada costat, deu casetes de bany pintades de colors, molt semblants a les que cada estiu, avui, encara acullen banyistes assidus des de fa dècades i altres famílies esporàdiques, que fan la prova cada temporada.
Fa un segle, als banys, eren molts els usuaris que entraven a l’aigua agafats d’una corda, ja que la majoria no sabien nedar. El gaudi de la platja i els banys de sol i aigua marina eren vistos com una nova manera de fer salut, però alhora com una cosa impúdica, i per això els usuaris i les concessions s’ubicaven en racons allunyats dels nuclis urbans. Les casetes, aleshores i fins a unes quantes dècades més tard, servien per despullar-se de la roba de carrer i posar-se els vestits de bany, molt menys funcionals que els actuals. Avui, en canvi, Júlia Ensesa explica que serveixen més com a “magatzem de gandules, tovalloles i estris lúdics, com ara les joguines per a la mainada”, flotadors o planxes de paddle, que estalvien viatges diaris del maleter fins a la sorra i viceversa.
Un espai de relació
Entre els usuaris, però, ahir destacava l’ambient intergeneracional i de procedències diferents d’alguns dels llogaters amb arrelament de dècades, que també valoren la comoditat de dutxar-se i poder-se canviar de roba en la intimitat de la caseta. Ara n’hi ha una norantena, que es poden llogar per dies –entre 20 i 40 euros, en funció de si és petita o d’ús familiar, fins a vuit persones–. I amb preus més avantatjosos si s’opta per reservar setmanes, quinzenes, mesos o tota la temporada, del juny fins a finals de setembre.
Amb el temps, les casetes es van convertir en un centre social de relació i lúdic. Gandol i Ensesa ja oferien fa cent anys activitats diverses per atraure tot tipus de clients. El 1922 Josep Ensesa va demanar permís a l’Ajuntament per construir uns banys amb caràcter permanent i totalment nous. Al mateix temps va inaugurar un servei d’autobusos Sant Feliu-Sant Pol, regentat per l’empresa que amb els anys donaria nom a la Sarfa. L’èxit va ser tal que Josep Ensesa i el seu fill van contactar amb la companyia Trasmediterránea, els vaixells de vapor de la qual feien el trajecte Barcelona-Sant Feliu-Barcelona. El 1929 els Ensesa també van obrir un servei d’autocars de luxe que sortien des de Barcelona.
La platja guixolenca de Sant Pol amb els seus banys va esdevenir un referent d’oci de la zona. Però el maig del 1928 es va canviar el nom pel de banys de s’Agaró, com una de les atraccions de la nova urbanització de luxe que es va donar a conèixer coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona.
Tot el conjunt es va completar amb una guingueta de restauració. Però el 1935 els banys i el restaurant es van incendiar. Per aquest motiu, Josep Ensesa va renovar els banys i va contactar amb l’arquitecte Francesc Folguera per dissenyar un nou restaurant, l’actual Taverna del Mar, inaugurat el 1936. L’edifici encara és el cor de l’establiment, amb un servei de restauració encapçalat pel xef Lluís Planas i diverses terrasses per dinar, sopar o fer una copa arran de mar.
Pel conseller Giró, les casetes són un model de constància
El titular d’Economia lloa la iniciativa centenària per cuidar el turisme a la Costa Brava. Els Ensesa en defensen la qualitat.
La família Ensesa va celebrar ahir el centenari dels banys, ajornat l’any passat per la pandèmia, amb una paella popular a la platja oberta als usuaris de les casetes i amb el conseller d’Economia, Jaume Giró, com a convidat especial de l’efemèride dels 101 anys. També han recuperat una trentena d’imatges històriques que han exposat per recordar la trajectòria de l’establiment.
Giró, bon coneixedor de la Costa Brava Centre, va felicitar la trajectòria família en nom del govern per un centenari que “resisteix el pas del temps i té molt de mèrit”. I tot defugint les anècdotes de l’arquitecte Rafael Masó –artífex del planejament de la urbanització, les primeres cases i la primera fase de l’Hostal de la Gavina– o l’escriptor Josep Pla –un dels hostes habituals de la família que n’havia deixat constància escrita en la seva obra–, el conseller va traçar un paral·lelisme amb l’obra de Walter Benjamin, mort el 1940 a Portbou fugint del nazisme.
Giró es va referir a l’assaig Pobresa i experiència del filòsof i escriptor alemany, en què un pagès al llit de mort reuneix els fills per llegar-los les terres “amb un tresor amagat”. I els hereus, després de remoure-les i llaurar-les a la recerca de la troballa, sense resultats, les van sembrar i van obtenir la millor collita. Pel conseller, els terrenys de la concessió dels banys i la Taverna del Mar, a més de la propietat de l’Hostal de la Gavina, amb “la constància i la convicció de fer bé les coses i cuidar la terra” dels hereus per al posicionament de la Costa Brava un segle després.
Per part de la família propietària, Virgínia Ensesa va defensar l’aposta continuada de la família pel “turisme de qualitat, l’amor per l’indret i el seu prestigi, d’any en any i dia a dia”. “Fer país és això”, va reblar.