Canvis i tendències en turisme
Diari de Girona. Opinió Pau Canaleta
Just en l’any en què Espanya pot batre el rècord mundial en nombre de turistes estrangers, en la principal destinació de l’Estat, Catalunya, es comencen a percebre canvis en l’evolució del turisme. Noves tendències que trenquen la crescuda sostinguda pre i postpandèmia i ens situen en un nou escenari que ens farà repensar la manera com enfoquem i, sobretot, com gestionem el turisme a casa nostra.
Si bé podríem parlar de canvis incipients, la veritat és que la intensitat i la rapidesa com s’estan produint fa que el temps de reacció sigui molt curt. La cosa està canviant d’una manera molt ràpida i ens hi haurem d’adaptar.
La primera tendència és la frenada de l’arribada de turistes dels nostres mercats tradicionals. La crisi que pateix Alemanya des de fa uns anys i la situació de l’economia francesa poc o molt influirà en el volum de visitants que ens arribaran dels dos motors d’Europa. Aquest any ja s’ha notat, però encara es notarà més en els pròxims anys. Si a això hi sumem la baixada del «turista nacional» a causa de la reducció de la seva capacitat adquisitiva i sobretot a l’augment de preus en hotels, restaurants i apartaments, fa que s’alenteixin tres dels nostres principals emissors de turistes. Aquí caldrà veure què passa amb el turisme nord-americà ja que no queda clar si la política de Trump pot frenar o accentuar l’arribada de turistes d’aquest país.
Caldrà doncs, analitzar nous mercats i ajustar els preus a la demanda.
Molt lligada a aquesta situació de frenada, la segona tendència és entendre bé la diferència entre turisme respectuós i turisme de qualitat. Perquè no és el mateix. Sovint s’ha confós turisme de qualitat amb turisme d’alt poder adquisitiu i s’ha vist que ambdós conceptes no són sinònims sempre. L’exemple de destinacions com Eivissa, Menorca o Marbella mostren com, a vegades, el turisme de rics impacta més i més negativament a la destinació –gentrificació, construcció, consum d’aigua, molèsties– que altres tipus de turisme. Cal, doncs, un canvi de xip i apostar pel turisme respectuós, que vindria a ser una suma del turisme cultural, de natura, gastronòmic, etc. És interessant que s’entengui aquest canvi perquè en la seva estratègia ens hi juguem, en bona part, el futur del país.
En tercer lloc, és important replantejar-nos la implantació del turisme a casa nostra. Hi ha zones molt madures on es comença a percebre que l’impacte turístic ja està afectant el dia a dia dels habitants d’aquestes zones i aquests comencen a veure el turisme com a quelcom hostil. El turisme està transformant en excés aquestes zones i si el que es vol és conviure de manera satisfactòria amb el turisme, cal rebaixar de manera sostinguda l’impacte turístic en aquestes zones. I això vol dir reduir-ne el nombre de visitants. De manera paral·lela, hi ha moltes zones del país on el turisme és inexistent, i això tampoc és normal. Amb una aposta estratègica per la cultura, la natura, la gastronomia, l’esport, etc., es pot créixer en zones on l’impacte del turisme seria molt positiu i alhora dimensionar-lo en zones excessivament madures. Això no es farà sol. Es necessita estratègia i una aposta de l’administració i del sector.
En quart lloc, comença a ser imprescindible plantejar-nos en rol del comerç en aquesta primera destinació que és Catalunya. Les administracions públiques s’han carregat el nostre model tradicional de comerç amb l’obertura de centres comercials a tort i a dret, però justament per això, el comerç urbà ha de saber reforçarse amb els ingressos que poden suposar els vint milions d’estrangers que ens visiten anualment. És imprescindible una estratègia per exterminar el tipus de comerç turístic que tenim en l’actualitat amb molt poc valor afegit i que dona una imatge negativa i desajustada del que és el país. Només cal fer una volta pel centre de Barcelona, de Lloret, o de la majoria dels municipis turístics, per veure que més que un valor, aquest tipus de comerç és un paràsit. El comerç habitual ha de saber entendre que el turisme pot ser la font d’ingressos que necessiten per a quadrar caixes en moments complexos com l’actual. També caldria una aposta pel comerç basat en productes agroalimentaris com han fet destinacions tan potents com França o Itàlia. No només seria un mercat important per als productors catalans sinó també un reforç a la nostra marca turística. En tot això, l’administració i les associacions comercials hi han de tenir un paper rellevant.
I finalment, aquesta situació que vivim ens ha d’ajudar a encetar el meló dels productes turístics. Si ho fem ara, en veurem els resultats més endavant.
No estem excel·lint a l’hora d’elaborar productes turístics. Fa anys que fem el mateix i realment ens costa molt garantir experiències als visitants. Productes ajustats en el temps, amb preus competitius, amb ingredients interessants i que es puguin replicar habitualment. Segurament és la debilitat més gran que veig a casa nostra. La majoria de les propostes que es fan tenen molt poc interès i es podrien fer coses molt més interessants. Això va més enllà de la formació, que també, això implica directament al sector i a entendre a quin públic s’adrecen, què tenen i quins són els seus interessos.
No ens ho sembla, però el turisme està canviant molt i o ens posem les piles i ens adaptem a aquests canvis o el risc és que l’impacte del turisme sigui cada vegada més gran i més negatiu, independentment de si es guanya o es perden turistes. És una bona oportunitat per a replantejar el que fem i fer-ho millor.