Cadaqués, sempre
El Punt Avui. Tribuna Núria Esponellà Puiggermanal
Moltes famílies estiuejants ja han tornat a casa per preparar el retorn de les criatures a l’escola, el setembre inicia un espai de treva i les poblacions de costa es pacifiquen. Cadaqués n’és una, amb un caràcter singular que recorda el seu origen isolat al llarg de l’any. Som molts els qui admirem la bellesa nítida de la vila, el paisatge aspre que l’envolta i la fortalesa de les parets de pedra seca, una qualitat que reconec en el tarannà de la gent de Cadaqués que he tingut la sort de conèixer. Persones com Mercè Donat, tècnica de cultura que durant anys ha fet de guia turística i que diu amb veu mel·líflua, de fermesa dolça: “Es meu pare era d’aquí i sa meu mare de Sabadell. Em va salvar tornar a casa, saber que això és casa meva.” Dones com la Remei Llorens, que ha sabut remuntar crisis importants i crear un nou projecte gastronòmic –el restaurant Re-Mei–. Homes que afronten la vida amb la saviesa dels qui no tenen pressa: Moisès Tibau, que ha cedit el seu fons fotogràfic al Museu d’Història de Girona i que forma part de la darrera remesa de pescadors –actualment només són dos, ell i l’Isca– que tenen la barca amarrada a Portlligat. Aquest fet és la constatació d’un canvi irreversible en una vila de tradició pesquera que ha tingut un passat marítim potent. Tibau diu que la seva dedicació és un acte romàntic: “Aquí ho tens tot: estris, ormeig i barca… A l’hivern, pots anar a cap de Creus i no trobar ni un llagut.” A través d’ell he conegut Pere Vehí, de la coneguda família Kontos –pionera en l’art del busseig–, que és una de les persones més populars i influents de Cadaqués (va comissionar l’Any Dalí el 2004 a nivell internacional). En ell he trobat un home eloqüent i inquiet, de tracte senzill i directe. El seu fill Manel regentava fins fa poc l’emblemàtic bar Boia, que s’ha vist obligat a un tancament sobtat que ningú entén, a causa d’una llei de costes que no ha tingut en compte la importància cultural d’aquest espai de culte. Com si l’arbitrarietat administrativa tingués dret a carregar-se les vivències i el significat d’un espai simbòlic.
A Cadaqués existeix un pòsit cultural molt ric, sostingut pel teixit associatiu i cultural (Associació del Casino, Associació Mai Adéu de caminants, Es Cloper, la revista Sol Ixent…). Hi ha moltes persones compromeses a preservar la memòria històrica de la vila. He parlat amb Dionís Baró, molt implicat en la conservació de la cultura popular, i Àngel Gispert, que està endreçant la documentació del seu pare Heribert. He retrobat mossèn Jaume Angelats, que presideix la Fundació Joan Maragall-Cristianisme i Cultura i que s’ha dedicat a afavorir el diàleg interreligiós (continua propiciant les trobades del grup Vivarium Gerisena, a l’entorn del pensament de Raimon Panikkar, amb l’objectiu de despertar consciències).
Ara tinc a les mans el llibre Cadaqués: camins de pedra seca i paretaires d’edicions Brau, d’autoria quàdruple (Jean Louis Barthe, Maurizio Mattioli, Joan Ferré i Mercè Donat en són els artífexs, a banda de l’aportació de la geòloga Marta Puiguriguer). El llibre també inclou entrevistes amb persones que han fet l’ofici de paretaire, en record dels qui van transformar paratges rocallosos i salvatges en una arquitectura de terrasses on creixien les oliveres i les vinyes. Unes construccions excepcionals que Josep Pla va qualificar d’“immens jardí de pedres”.
Cadaqués, com moltes viles de costa, ha d’afrontar molts reptes: la necessitat de generar habitatge compatible amb el respecte paisatgístic, la urgència de qüestionar-se quin model turístic vol o els problemes que comporta la canalització de l’aigua. Malgrat tot, continua mostrant una alta densitat artística. D’ençà dels inicis del segle XX, quan Rosa Leveroni, Carles Riba i Salvador Dalí hi van arrelar, ha seduït André Breton, García Lorca, Paul Éluard, Man Ray, Max Ernst, Picasso… Va fascinar Derain, Max Jacob o, més endavant, Marcel Duchamp. Més tard, Joan Josep Tharrats, que ha estat en bona part la memòria artística del poble, i tants altres artistes, com el japonès Koyama. Potser perquè és un paisatge arrelat en allò essencial, una fusió entre rocalla i mar. Un lloc on encara es manté la consciència del “nos amb nos”, dels qui s’ajuden entre si quan la globalització ha fet estralls arreu, un recer d’espiritualitat i de creació, un refugi contemplatiu, tot i l’afluència turística i per damunt de tots els reptes.