Espantar el turisme
Diari de Girona. Opinió – ADAM MAJÓ
Darrerament, s’ha fet fort un relat que assenyala el creixement demogràfic –és a dir la immigració– com la principal causa dels nostres problemes col·lectius. Alhora, s’assenyala al turisme rebut com al factor determinant d’aquest increment de població i, per tant, com al culpable últim de tot plegat. La idea seria que el turisme requereix mà d’obra poc qualificada i mal pagada, i que això fa créixer el PIB total però no el per càpita. Més rics en xifres absolutes, no tant en termes relatius.
Em sembla un plantejament esbiaixat i perillós. Perillós perquè assenyalar als estrangers (turistes i immigrants) com l’origen de les teves desgràcies és la definició canònica de xenofòbia. I esbiaixat per diverses raons. En primer lloc, perquè el diferencial entre PIB total i PIB per càpita se’l mengen sobretot i principalment els mateixos immigrants, que cobren de mitjana un 30% menys. La menor aportació fiscal conseqüència d’aquests sous baixos, la compensen de sobres les dones immigrants sostenint gairebé en solitari dos pilars bàsics del nostre estat del benestar, la neteja i les cures. A més, moltes de les feines qualificades i millor pagades que ocupem majoritàriament les persones nascudes aquí (a l’educació, a l’agricultura, a les fàbriques, als restaurants, a les oficines…) no existirien sense la massa crítica (empleats, usuaris i clients) que suposen les persones immigrades. En segon lloc, perquè la relació entre turisme i immigració és menys directe i determinant de què sembla, entre altres raons perquè aquest sector és només el 15% del famós PIB. La prova és que comarques molt poc turístiques, com el Segrià, estan per sobre de la mitjana en proporció de veïns i veïnes amb NIE.
Però d’acord, suposem que per la raó que sigui ens fan nosa els turistes i en volem menys. Com ho fem? Podríem no ampliar l’aeroport i limitar el nombre de creuers que atraquen als ports catalans, sí. Però en el primer cas tindria un efecte relatiu, perquè Girona i Reus no estan al 100% de capacitat, i en el segon, una repercussió pràcticament nul·la en les pernoctacions (i, per tant, en l’habitatge disponible). D’entrada, fora bo recordar que els turistes no som robots teledirigits sinó persones amb cervellet que prenem decisions més o menys conscients i documentades; i que si tanta gent decideix venir aquí és perquè el país és collonut, funciona prou bé i està bé de preu.
Com que destrossar el país no seria una opció, l’única alternativa real passa per reduir l’oferta, apujar preus i dissuadir els visitants amb menys armilla. Es podria recuperar peatges, reduir l’oferta de vols, trens i ferris, tancar hotels, càmpings, bars i restaurants que no compleixin escrupolosament la normativa (sanitària i laboral), gravar les begudes alcohòliques amb impostos més alts, apujar i molt l’IBI de les segones residències… De fórmules n’hi ha, forces, però em sembla que no són innòcues i que les acabaríem pagant, també i sobretot, nosaltres, els que vivim i anem de vacances en aquest racó de món.