L’acampada millora amb els anys
El Punt Avui.
- Ja fa set dècades de l’establiment del primer càmping a Catalunya, a la Fosca de Palamós, pioner d’un negoci avui consolidat i punter al país
- Un llibre detalla l’evolució d’un sector que vira cap a la modernitat i la qualitat i que el 2024 va créixer un 7% en pernoctacions: 20,4 milions en total
S’apropa el final de l’agost, però la temporada alta als càmpings continuarà forta al setembre, amb menys brogit, i fins ben entrada la tardor. Cada cop són més els establiments campistes que s’hi posen a la primavera, compaginant un públic local que va a l’alça des de la pandèmia –qualsevol pont o cap de setmana– amb l’internacional, que valora les instal·lacions catalanes per la innovació i la qualitat, a més del clima benigne a les temporades mitjanes, malgrat la contrapartida d’uns estius cada cop més càlids. Ja se superen els 70 anys de tradició empresarial de càmpings a Catalunya, per bé que també es podria dir que la pràctica, des del vessant més informal i amateur, voreja el segle des de les primeres iniciatives documentades per part de l’excursionisme.
Un llibre editat enguany, comandat pel degà de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona (UdG), Lluís Coromina Soler, i la professora i recercadora de l’Institut d’Estudis Turístics Maria Dolors Vidal-Casellas repassa la història dels càmpings a Catalunya. Entre els primers vestigis autòctons, l’esment original del terme anglès camping per referir-se a una acampada o campament entre la badia de Roses i el cap de Creus, al 1917. Però eren encara iniciatives individuals, entre famílies, grups d’amics o associacions excursionistes que començaven a florir pel país, una pràctica. Les llavors d’aquelles primeres acampades, però, arribaven de l’Estat francès, on ja havien adoptat el mot anglès a començament de segle XX com una evolució, allargada en distància i temps, dels pícnics.
Aquí, però, a diferència dels anglosaxons –també Nova Zelanda– i les primeres infraestructures empresarials a l’altra banda dels Pirineus, les primeres iniciatives empresarials no començarien a ordenar-se fins a la dècada de 1950. L’odontòleg figuerenc Lluís Vila defensava fa quatre dècades que el càmping La Fresca, a tocar de l’N-II al pas per la capital alt-empordanesa, havia estat el primer negoci amb autorització municipal. El primer a obtenir, però, la llicència d’acord amb la primera normativa estatal va ser, també a les comarques gironines, el càmping del paratge de La Fosca, a Palamós, ja al 1954. Tots dos ja fa anys que van tancar portes, però entremig –vegeu la peça adjunta– el Costa Brava de Sant Antoni de Calonge és l’únic que resisteix d’aquells pioners.
Expansió paral·lela
L’alta demanda i pressió a la Costa Brava, on van ploure sol·licituds i autoritzacions d’altres càmpings, com ara el Badia de Roses i el Pinell –Platja d’Aro–, de seguida es va començar a repartir per la resta del litoral català. La Costa Daurada i també les Terres de l’Ebre, amb Els Alfacs (1956), i una primera ordenació dels requisits, com ara la necessitat de gestionar les aigües residuals i les deixalles que generarien els campistes. Al Ministeri d’Informació i Turisme franquista no van trigar gaire a adonar-se que l’arribada massiva de turistes estrangers, amb una infraestructura mínima, era una bona font d’entrada de divises.
L’activitat va agafar embranzida i popularitat en la dècada dels seixanta, quan els negocis van començar a introduir nous serveis. Ja no només els clàssics supermercats per abastir de queviures i beguda els usuaris, sinó també farmacioles, restaurants i els primers espais recreatius comuns, com ara piscines o pistes esportives. Més endavant, fins i tot, incorporarien discoteques i sales de ball. La fórmula generava, primer, curiositat entre el públic autòcton, però molts dels que provaven l’experiència s’hi enganxaven. En el llibre de Coromina i Vidal es recullen nombrosos testimonis de gent corrent, publicats a la premsa, però també imatges d’algun VIP, com ara el pintor Salvador Dalí, gran aficionat i defensor del campisme. Per davant de tot, però, la visió pragmàtica d’una solució assequible per a qualsevol família. I ja no sols per a l’estiueig, sinó per a qualsevol pont llarg o els caps de setmana.
El 1965 ja hi havia registrats 174 càmpings al conjunt de Catalunya, amb més de 60.000 places. I tímidament també avançaven cap a les comarques interiors, amb set establiments a les comarques de Lleida, el Ripollès i, per posar un altre exemple, un primer establiment al costat de l’estany de Banyoles. Se sumaven al còctel noves activitats complementàries més centrades en la muntanya, com ara la possibilitat d’aprendre a muntar a cavall i fer-hi excursions o piragüisme.
La maduresa, dels setanta als noranta
Del centre d’Europa també van arribar les primeres caravanes, unes rulots que de mica en mica van imposar nous esquemes de funcionament i distribució, o les àrees de pupil·latge per a les temporades hivernals. Mentrestant, el 1983, els càmpings catalans ja eren l’allotjament principal per al 84% de campistes neerlandesos que feien vacances a l’Estat, i les costes Brava i Daurada acollien la meitat de tot els usuaris belgues. Els ingressos per divises a Catalunya generats pel turisme sumaven 2.500 milions de dòlars, més d’un terç del total peninsular i la bona fama dels establiments autòctons continua acumulant reconeixements i premis d’associacions internacionals.
En paral·lel, es va estendre i millorar el concepte de bungalou, amb un disseny i comoditats que en els darrers anys els han situat al nivell de qualsevol apartament o fins i tot habitació d’hotel de luxe. El president de la Federació Catalana de Càmpings –i al seu torn de l’associació dels establiments gironins–, Miquel Gotanegra, destaca que han estat “una clau per a la desestacionalització”. Els càmpings han esdevingut complexos de lleure molt centrats en l’experiència, i això comença a atraure fins i tot convencions empresarials.
En aquesta línia, un nou fenomen ha estat l’adaptació de les instal·lacions per a l’accés d’autocaravanes –un mercat que als mesos de temporada baixa garanteix estades llargues de clients amb notable poder adquisitiu– o les furgonetes camperitzades –uns clients complementaris, que no sempre hi pernocten, però que també hi recorren per gaudir d’estades més llargues i de l’oferta d’activitats. La darrera tendència, el glàmping, ofereix tornar a l’ambient de tenda tradicional però amb el màxim nivell de comoditats i luxes.
Altres reptes i la inundabilitat
La sostenibilitat, amb l’estalvi o autosuficiència energètica i la moderació del consum d’aigua –també amb vegetació més resistent davant l’enduriment del clima mediterrani–, és una dinàmica que el sector s’ha autoimposat, també en la millora del reciclatge in situ dels residus. Gotanegra esmenta també la digitalització. Amb les administracions, fa anys que batallen amb la Generalitat per rebre un millor tracte amb la taxa turística, que fa encarir qualsevol estada, i qualsevol mes de l’any, sense incentius, per exemple, per moure públic cap a la primavera, tardor o hivern.
L’altre punt de fricció va desfermar-se el novembre passat, arran de la dana a València. El president Illa va situar 16 establiments amb risc d’inundabilitat. I el sector va esgrimir que en la normativa d’autoprotecció hi ha hagut canvis des del 2018 i no s’havien actualitzat plànols sobre la realitat física i obres fetes pels establiments en els últims anys. El president de la federació, però, diu que ho estan reconduint: “Hi portem mesos treballant amb la Generalitat, primer amb el Departament de Territori, i ara amb Interior i Seguretat Pública, per polir detalls en les instal·lacions, sistemes d’alerta primerenca”, i reclamen més radars meteorològics al Pirineu. “El sector és el primer interessat que les instal·lacions estiguin al màxim nivell”, rebla Gotanegra.
267 places de càmping sumen els més de 350 establiments actius a Catalunya.
20,4 milions de pernoctacions van acollir, segons l’INE, els càmpings catalans l’any passat, un 7,1% més que al 2023 i amb els alemanys com a primer mercat.
16.000 llocs de treball depenen d’un sector que, al marge dels tres mesos d’estiu, explota cada cop més les temporades baixes amb les estades de temporada i les escapades interiors de cap de setmana o ponts.
ESPERIT FAMILIAR, RERE EL TAULELL I ENTRE LA CLIENTELA
Al Costa Brava, pioners, no pleguen la tenda
Ho porten bé, en aquest cas només dues generacions després, com el càmping més antic en servei ja no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat espanyol. El cessament d’activitat dels altres negocis pioners deixen en segon terme l’aspecte decisiu de si calia permís municipal –a La Fresca de Figueres–, del règim –a La Fosca de Palamós– o van ser ells els que ja des del 1953 funcionaven per canalitzar una demanda creixent de campistes que volien gaudir d’unes platges verges en una Costa Brava que tot just albirava l’inici de l’esclat turístic. Vindria a ser una mica el que ha passat més recentment amb el turisme català descobrint massivament la costa de Croàcia –fa un parell de dècades– o més recentment la d’Albània, tot mirant de fugir d’una massificació que continua estenent-se com una taca d’oli reescalfada pel caliu de les xarxes socials.
Al càmping Costa Brava de Sant Antoni, però, hi ha hagut la revolució justa. Per situació, encerclat per la riera, la travessera urbana de la C-253 i el desenvolupament urbanístic del nucli, no ha anat més enllà de les 220 parcel·les, majoritàriament beneficiades per l’ombra natural dels pins que ja creixien al terreny a la dècada de 1950. L’avi de la propietària, Ester Herranz, havia llogat el terreny a un grup d’inversors gironins que havien delegat en el mateix Joan Farré Rius l’impuls d’un negoci en paral·lel a la Fosca, durant 20 anys. Van signar un lloguer per 10.000 pessetes a l’any, i a canvi que els propietaris poguessin continuar-hi anant a fer llenya durant la tardor i l’hivern. Al 1953 no semblava mal negoci, però un any abans que expirés aquell arrendament, Herranz, que tenia una botiga, i el seu marit, Josep Maria Colomer, lampista de professió en aquell moment, van decidir agafar les regnes d’un establiment que al 1973 havia consolidat clientela d’un any per al següent.
Hi faltaven serveis: fer arribar aigua calenta, per exemple, als lavabos i dutxes primigenis, ampliar-los i enrajolar-los. La piscina va arribar més tard, a començament dels noranta, i després hi van afegir un parc infantil, una ludoteca i l’accés a internet, per als jocs i perquè els hostes no poden mai desconnectar del tot o puguin gaudir de les plataformes audiovisuals en línia. La fidelització, al Costa Brava, és recíproca entre clients –o nissagues que encadenen generacions– des de fa més de 50 anys, encara abans que Herranz i Colomer assumissin el control del càmping; i la família que regenta l’espai, que durant els mesos de servei predica sempre amb l’exemple i habita una tenda d’acampada familiar a la mateixa entrada del recinte, on els usuaris els poden anar a trobar si necessiten res.
ALTRES PIONERS
L’aeroport va engolir història al Baix Llobregat
Al voltant de l’autovia de Castelldefels –l’actual C-31–, la primera gran ampliació de l’aeroport del Prat, amb la tercera pista i la construcció de la T1 a començament d’aquest segle, va desencadenar la desaparició d’alguns dels càmpings més destacats que en plena febre d’expansió també havien obert portes a mitjans del segle passat. Un dels casos paradigmàtics va ser el de La Ballena Alegre, al terme de Viladecans, que havia arribat a oferir fins a 3.000 places molt a prop de la metròpoli, però encaixat entre un aeroport encara menys sorollós i la zona protegida encara de l’entorn de l’estany del Remolar.
L’any d’eclosió del campisme regulat al Baix Llobregat va ser el 1958, quan va arrencar el primer negoci –La Pineda– arran de la platja de la Murtra, al límit entre Viladecans i Gavà. De seguida s’hi afegiria el gegant de La Ballena Alegre, el gran referent per a moltes famílies que hi van acabar llogant parcel·les per garantir-se lloc per a les tendes o les caravanes durant tots els mesos de l’any que s’allargava la temporada. Dues dècades després del tancament, al 2005, el grup manté la propietat d’un altre gran càmping a Sant Pere Pescador (Alt Empordà) i gestiona també el de Cala Pola, a Tossa.
Al voltant d’aquell eix històric de pinedes al delta del Llobregat i pícnics furtius arran de carretera els caps de setmana i la temporada d’estiu, van ordenar l’activitat altres negocis, com ara Cala Gogó (el Prat), Toro Bravo, Filipinas, i d’altres noms que encara ressonen en l’imaginari dels més grans, com ara La Tortuga Ligera, l’Albatros i Gavà, en aquest mateix municipi. De tota aquesta llarga llista submetropolitana, a la població només hi resisteix el 3 Estrellas, on el públic continua valorant que està emplaçat a peu de platja, l’oferta d’activitats i el personal, tot i que en els aspectes negatius de les ressenyes diversos usuaris esmenten el soroll dels avions, sobretot enlairant-se però també aterrant.Un altre últim reducte a la zona és l’Estrella de Mar, de Castelldefels, que sense gaire més competència a prop de la capital és igualment capaç de mantenir-se actiu durant tot l’any.