“A Calella, Llafranc o Tamariu, aquests dies ja no hi cap més gent”
El Punt Avui. Bàrbara Hallé i Boix Presidenta de la Unió d’Empresaris d’Hostaleria i Turisme de Costa Brava Centre i propietària de l’hotel Sant Roc de Calella de Palafrugell, que celebra 70 anys
- “Hem de trobar l’equilibri. Però aquella foto per penjar a l’Instagram, potser no la pots tirar el 15 d’agost”
- “A Cinque Terre, a Itàlia, o a les gorgues de rius a l’interior [hi ha límits], amb rebombori. Però s’ha de gestionar el territori”
Hallé personifica la tercera generació familiar que va haver de canviar Barcelona per fer cap a Calella de Palafrugell, en el seu cas encara en la infantesa, per agafar, no només les regnes de l’hotel Sant Roc, un clàssic de l’esclat turístic a la població, sinó de l’agrupació Costa Brava Centre, que aplega molts petits i mitjans negocis on prioritzen un tracte familiar amb clients que també conreen de generació en generació.
Han donat una empenta a la reforma de l’hotel. Setanta anys.
Els meus avis pràcticament no havien tocat una pedra des de l’obertura, el 1955, fins que el van agafar els meus pares, el 1986. Ja havien passat trenta anys, i no hi havia ascensor, per exemple, i calia remodelar les habitacions. El problema dels petits hotels familiars és que no ens podem permetre el luxe d’afrontar una rehabilitació integral de cop. Cal anar fent: ara unes quantes habitacions, algun espai comú, i també coses d’aquelles que no es veuen. Però ara calia entrar una mica més en el fons, en l’estructura.
L’han hagut de reforçar?
El 2019 estàvem reformant el bar i vam detectar problemes seriosos en una biga. Els enginyers i l’arquitecte van analitzar la resta de l’estructura i van prescriure que calia actuar-hi a fons i immediatament, aprofitant el marge dels mesos d’hivern, a més de definir diverses fases, a 5 o 6 anys vista, per evitar riscos i conciliar la reforma amb l’activitat.
I després els arriba la Covid-19…
Vam anar de bòlit els mesos de gener i febrer del 2020. Volíem obrir el 10 de març, que al final no arribàvem a temps, només per salvar el restaurant durant les setmanes de la Garoinada, però no calia córrer, perquè a mitjans de març ens van tancar amb els successius confinaments.
Però han aconseguit salvar el negoci i la reforma.
Van ser dos anys difícils. Feina discontínua, per a l’empresa i per als equips humans. Crèdits afegits. Però ens n’hem sortit. Aquest 2025 hem pogut abordar la fase més complexa, que afectava a elements com ara l’escala i tot el teulat nou. Ens suggerien de fer-ho repartit entre dues temporades, però no ho volíem deixar tot a mitges. Vam tancar abans els allotjaments, a l’octubre, i comptàvem que aquest any la setmana santa venia tard, a mitjans d’abril. Hem renovat, a més 13 de les 44 habitacions, amb balconades, terrasses i un nou terrat per gaudir de les vistes.
I han trobat l’avinentesa afegida del 70è aniversari.
S’ha de celebrar tot. Ja arribarà el 75è, però els pares ja són grans, amb 82 i 83 anys, i encara estan prou bé de salut. Preparem un audiovisual, amb la mare com a protagonista, i recordant plegades els orígens, un regal de cortesia per a tots els hostes que s’allotgin i a la tardor convidarem molts clients fidels a una festa amb una nit de regal. Tampoc ens oblidem dels proveïdors, industrials –com ara lampistes, paletes o fusters–, o empreses i col·lectius que porten molts anys ajudant-nos. Un cop hàgim tancat la temporada, també farem una festeta més íntima amb personal que ha passat per la casa.
Quantes generacions de treballadors poden haver passat per l’hotel?
Tranquil·lament, tres. De la nostra família, ja en som quatre, perquè la meva filla i nebots ja ens ajuden a l’estiu. I és un negoci amb un lideratge, en el nostre cas, molt femení. Molts recorden encara el meu avi, que era molt divertit i muntava festes, però la que dirigia l’equip, es relacionava amb els clients i gestionava reserves era l’àvia. Amb els meus pares passava una cosa semblant: el meu pare l’acompanyava.
Com comença tot?
L’avi era palafrugellenc, però se’n va anar a Barcelona a formar-se com a pastisser, i també va fer estudis de comerç. Allà va conèixer la meva àvia, com a aprenent en una pastisseria, i es van establir allà, amb una petita cadena de pastisseries, Boix. Venien a passar els estius a Calella i llogaven una caseta al barri de Sant Roc, però ja tenia l’ull posat en aquesta pineda. La va poder comprar i s’hi volia fer una casa pròpia. Però era visionari. Va plantejar la idea de fer un hotel entre algunes amistats, i van tirar endavant un primer hotel amb 25 habitacions. Va funcionar, i de seguida el van ampliar. La meva àvia gestionava la temporada, entre Sant Joan i la Diada de l’Onze de Setembre.
La temporada s’ha allargat, afortunadament per a l’hotel i la destinació.
Va ser una mica complicat, perquè els meus pares ja tenien també la vida muntada a Barcelona. La meva mare tenia una acadèmia d’idiomes i el meu pare treballava d’economista per a una empresa. Però l’àvia va insistir molt i van fer el pas, però perquè fos definitiu s’havia d’allargar la temporada. No va ser fàcil per a nosaltres, perquè els meus germans i jo vam haver de deixar amics i escoles per traslladar-nos aquí. Però la mare ja va començar aquest procés de reformes, i el meu pare també s’hi va sumar. Calia obrir de Setmana Santa fins, com a mínim, mitjans d’octubre. I consolidar i adaptar l’oferta per fidelitzar la clientela.
Com resumiria els canvis?
Acomodar l’establiment a les necessitats del nou viatger. Habitacions més grans, familiars amb lloc per als nens, ascensor, aire condicionat…
I quan li arriba el seu torn?
El 2005, jo tenia una empresa de consultoria en gestió de qualitat en molts hotels, també aquí a la zona. Arribava el nostre cinquantè aniversari, i em van demanar que me n’encarregués. Vam reprendre les nits del Sant Roc, una exposició, un llibre, i la mare ens va plantejar el relleu generacional. En vam parlar amb el meu germà, que encara hi és, però ella insistia que hi hagués una dona al capdavant.
Com ho va entomar?
D’entrada, la gran aposta va ser potenciar la restauració. Érem un hotel amb un restaurant que oferia mitja pensió, però sense gaire més valor afegit, a l’ombra. Un mur ens separava del camí de ronda. I a més de tenir cura de l’allotjament, vam obrir portes perquè algun passejant pogués entrar a prendre un cafè, una copa o dinar o sopar. Li vam posar nom: El Balcó de Calella.
El nom, veient la vista des d’aquí, sembla una obvietat.
En el seu moment, em van dir que semblava una bogeria, fins i tot els meus pares. Però s’havia de dir així i es veu en els resultats. El nostre xef va capgirar la carta i, ara, el restaurant suposa el 50% de la facturació anual, obrim des del febrer fins al novembre. I no fem gaires casaments, perquè tenim poques habitacions i mirem de no provocar gaire enrenou entre els veïns.
Aquestes aventures familiars, que encara resisteixen, forgen una mica l’esperit del grup Costa Brava Centre, al marge de grans cadenes o franquícies.
Va ser la inquietud fundacional, fa ja més de quaranta anys. Petits empresaris que veuen la necessitat de cooperar junts. Tenir un ens conjunt amb un servei de gestoria que impulsés, per exemple, un conveni col·lectiu per al sector, que no existia. Una empresa de comunicació que faciliti el disseny i redacció de cartes per als restaurants, o l’intercanvi d’opinions davant determinats fenòmens. Fa pocs dies, tot i que en ple estiu no és habitual, ens vam trobar perquè la demanda baixava als restaurants, mentre les platges i les carreteres van desbordades.
Què passa?
Són impressions. En altres destinacions, com ara Mallorca o el sud de Catalunya parlen de davallades del 20%. Aquí apreciem estades més curtes i consums més moderats entre famílies d’aquí. I el daycation [l’escapada d’un dia] és evident a les carreteres. Aglomeracions de cotxes que venen a passar el dia a partir de les 11 del matí, però a primera hora les platges són buides. I al vespre, igual.
Les vacances estan sobrevalorades?
Els d’aquí no es poden permetre el luxe de fer les vacances que feien fins ara. I aquí parlo, sobretot de catalans, perquè de la resta de l’Estat, aquí, hi arriben pocs. Segurament més a la Costa Daurada. Aquí tenim un mercat més diversificat, però notem que baixen, per exemple, els nord-americans. I la popularitat de Catalunya no ajuda.
Menys americans? Popularitat?
Fa dos anys que n’arriben menys. La inseguretat a Barcelona, la turismofòbia i els cartells de Tourist go home. És un mercat molt sensible a qualsevol conflicte, i se’n van cap a una altra banda.
Amb el mercat rus, tampoc hi compten fa anys. Però com estan responent tota la resta?
Els russos no poden viatjar, si no fan diverses escales. Però en la nostra zona no en teníem gaires. Aquest any els neerlandesos han respost molt bé des de finals de juliol, i és un client molt agraït, sibarita i que no s’està de res, tot i que s’allotja més en càmpings. Els francesos han fluixejat una mica al juliol, tot i que al maig i al juny en van venir molts.
I l’agost com està funcionant?
Bé, però cada cop més a darrera hora, perquè depenem més dels catalans, que si no s’ha de canviar el cotxe podrà fer vacances. El francès o altres nacionalitats mai perdonen les vacances. És també el clima. Perquè aquí, Catalunya és un cop de puny i al matí pots decidir si te’n vas a la Costa Brava, a la Daurada, al Priorat, o al Pirineu. Ho notem.
Pel que fa al centre de la diana de la seva destinació, Calella de Palafrugell, la veu al límit?
Està saturada aquestes setmanes de l’any. Fa anys que ho diem des de l’ATP, l’Associació Turística de Palafrugell, amb hostalers també de Llafranc i Tamariu. Calen mesures, perquè el territori s’ofega i ja no hi cap més gent, ni més cotxes. El bus llançadora és una iniciativa fantàstica, però les platges tenen l’aforament que tenen. Les roques, igual. A Cadaqués aixequen barreres, i si no tens reserves en hotels o restaurants, no entres. Hem de trobar l’equilibri. Però aquella foto per penjar a l’Instagram, potser no la pots tirar el 15 d’agost. Deixem-la per al setembre, el juny o el juliol. A Cinque Terre, a Itàlia, ho fan. O a les gorgues de rius a l’interior, que hi va haver rebombori, però ho entenc. S’ha de gestionar el territori, i veig que als camins de ronda cada dia hi ha alguna pedra menys. Potser d’aquí a deu anys no en tindrem. Hi ha clients que fa molts anys que venen i es queixen que ara no poden ni anar a la platja.
Les xarxes socials els promocionen, però massa?
Ara tothom corre una marató, o puja una muntanya. La gent esprem el temps lliure i ho veig en els joves que treballen amb nosaltres. Començant per la meva filla. Volen saber els horaris, mentre que jo, quan tenia 16 anys, l’acatava. La gent treballa cada cop més per organitzar-se i gaudir del temps lliure. I si aleshores penges la foto i fas enveja, tothom ho vol imitar.
I això els obliga a flexibilitzar, o conciliar horaris?
Aquí ho fem. A l’estiu tothom està al 100%, però la resta de l’any tenim gent que entrena handbol, juga a futbol, pàdel, té fills o necessita fer festa per un aniversari. Em passen les peticions cada setmana, i ho miro de quadrar i encaixar.
Els costa trobar mà d’obra, l’altra demanda del sector?
No m’agrada l’expressió mà d’obra, però sí que costa trobar personal, treballadors. Tenim la sort d’haver aplegat un cercle de joves, universitaris que ho traspassen cap a germans, amics. Però només hi pots recórrer a l’estiu, o els caps de setmana, quan tornen a casa i necessiten treballar. Això també ho notem: fa uns anys, la mama i el papa pagaven els estudis, però ara la cosa ja no va tan sobrada. Molts altres negocis funcionem de manera semblant: amb una plantilla de base petita i aquest reforç extra.
Manquen professionals?
L’ambient és positiu. Venen motivats, són joves i amb inquietuds similars. Tenim sort, però al sector de l’hostaleria ens falten professionals, sobretot a la cuina, encara que, per això, en la nostra empresa els mirem de cuidar bé.
El perfil
Tercera mirada femenina en la nissaga
E.A
Bàrbara Hallé va tancar el 2007 la seva activitat professional com a consultora turística per atendre la crida de la seva mare, Teresa Boix, que al seu torn ja havia agafat les regnes de l’hotel Sant Roc el 1987. El seu avi, Joan Boix, va aixecar un dels establiments pioners enmig de fondes, habitacions per a hostes durant les temporades i els primers hotels i càmpings –“Veia que no hi havia cap més allotjament que Cal Gelpí i Can Batlle, o el Mediterrani, amb poques habitacions”, rememora Hallé–, per comptes del somni egoista d’una propietat particular en primera línia de mar, que és el paradigma que cotitza a l’alça en l’actualitat.
Per Hallé, el fet d’haver-se de centrar en l’hotel va implicar una renúncia, en part, previsible i agradable, després d’haver viscut el trasllat dels pares en la infantesa i haver escoltat el periple dels avis, i sobretot de l’àvia Neus, que comandava el negoci a l’estiu. Experiències per actualitzar l’establiment i formació aplicada empíricament a la realitat d’un hotel i, de retruc, l’aposta per un restaurant que amb una bona carta i personal de cuina i la sala a l’aire lliure, seria fàcil de dir que funcionaria sol, però que no pretén ser paella d’un dia. Hallé defensa la mirada femenina, la tercera, vetllant pel dia a dia, el mes a mes i el temporada rere temporada, que ja en sumen 70. I malgrat l’obstacle de ser petits, una empresa familiar en la gestió i en el tracte, ho continuen portant prou bé.