Frames Percussion, una experiència sensorial inspirada en la natura, al celler de Peralada
Dirari de Girona. Grup resident al Palau de la Música Catalana, protagonitza un concert immersiu dins el festival de Peralada
Aquesta edició del Festival de Peralada gira entorn la temàtica dels jardins com a paradís. No és estrany, doncs, que un dels grups convidats sigui Frames Percussion, una formació que al llarg dels seus onze anys de trajectòria ha apostat per l’experimentació i les noves sonoritats. L’espai del Celler acollirà, aquest dimecres, l’experiència immersiva que suposa la interpretació de dues peces contemporànies inspirades en la natura: La Nature dans le Miroir de Cathy van Eck i l’Opera (forse) de Francesco Filidei. Agnès Busquets farà de narradora.
Miquel Vich, percussionista i director artístic del grup, explica que La Nature dans le Miroir (2020) té un caràcter més performatiu i uneix art, natura i tecnologia: els músics portaran uns miralls connectats a uns telèfons amb un programari que generarà uns sons fruit de la interacció dels intèrprets amb l’entorn i el públic. Vich reconeix que peces d’aquest tipus els posen a prova, però admet que els agrada perquè la voluntat és que “cada concert sigui una experiència pel públic, però també per a nosaltres, que ens sorprengui, creiem que és enriquidor”.
L’altra peça, Opera (forse) (2006), és del compositor i organista Francesco Filidei (Pisa, 1973) qui acaba d’estrenar la seva tercera òpera basada en El nom de la rosa d’Umberto Eco, a Milà. “Opera (forse) tracta una temàtica molt operística, en aquest cas, les passions i la tragèdia: és la història d’amor entre un ocell i un peix i l’aparició d’un caçador i un pescador, però tot amb una mirada molt irònica i satírica al món de l’òpera”. A parer de Vich i malgrat que la peça pugui semblar “molt friqui, t’ajuda a posar una mica de distància i a preguntar-te si l’òpera a la qual estem acostumats nosaltres també ho és”. Es tracta, afegeix, “de descontextualitzar” i d’anar més enllà de l’estètica o de la primera emoció, si no ajudar a fer pensar i a qüestionar, un debat viu en altres expressions artístiques.
Frames Percussion neix el 2014 i, com diu Miquel Vich, “una mica per error”, ja que Feliu Ribera va convidar Ferran Carceller, Ruben Orio i el mateix Miquel Vich a tocar junts per substituir a un ensemble que no podia actuar a la Fundació Miró. “Vam estar preparant The So-Called of Nature de David Lang durant molt de temps perquè era una peça molt complexa i ens vam adonar que hi havia molt bona química entre nosaltres”, rememora Vich. Allò els va empènyer a intentar continuar com a quartet de percussió i van “tenir sort de poder ser grup vinculat a l’ESMUC que ens permetia tenir un lloc on assajar, que també és difícil, i a la xarxa de músiques de Joventuts Musicals que ens va permetre rodar el repertori”. Frames Percussion se suma a la tradició de grups de percussió que hi ha al país, tot i que a Catalunya sempre hi ha hagut certa mancança, cosa que es manté, malgrat que ells agafen l’herència d’un dels grups pioners, Percussions de Barcelona, creat als anys 80.
Ser percussionista avui
Miquel Vich explica que es van formar “per interpretar la música que ens agrada, el gran repertori per a percussió, i treballar amb compositors i compositores de la nostra època i d’aquí”. Al cap de poc, ja van “mutar” a sis components, procedents de Catalunya, La Rioja, Navarra, Galícia i València amb un nexe en comú: l’Escola Superior de Música de Catalunya. Créixer els permetia no encasellar-se sinó “ser un ensemble més modulable i flexible” per tirar endavant projectes diferents, de grans dimensions, però també de formats més reduïts, “adaptar-nos a la realitat de cada lloc” o endinsar-se en formats més experimentals que tendeixen cap a la performativitat. També volien “parlar de la música, qüestionar què vol dir ser percussionista avui i si ha de ser només un intèrpret o incorporar altres elements teatrals o de recerca de sons”.
Frames Percussion viu un moment plàcid. No només són grup resident al Palau de la Música Catalana, també l’any vinent, sinó que han rebut recentment el premi Ernst von Siemens Ensemble que “ha suposat una empenta”. “Com a director artístic no m’imaginava que transitaríem aquest punt”, diu Vich qui, malgrat tot, reconeix que “ha estat un bany de realitat”. Comparant-se amb altres ensembles del sector estan prou bé, però encara tot és molt precari i no poden viure d’això. Així els toca compaginar-ho amb altres feines, “no perquè ens agradi si no per subsistir”, o, fins i tot, viure en altres països on és més fàcil ser freelance. Malgrat tot, però viuen amb il·lusió el present, ja que tenen diverses col·laboracions en marxa amb altres grups europeus. A poc a poc, se’ls va coneixent fora del circuit de les noves músiques, cosa que celebren per arribar a un públic més divers. “Nosaltres fem propostes artístiques que poden interpel·lar a tothom perquè tothom té curiositat i sensibilitats diferents”, conclou Miquel Vich.