La tornada de La Caixa i Criteria, una peça més del pla per guanyar influència
Diari de Girona. L’entitat bancària ha reiterat al llarg dels últims mesos que la seva clara ambició és «ser el primer grup inversor» amb un pes «real» a Espanya
La tornada de la seu social de la Fundació La Caixa i la seva societat de participacions Criteria a Catalunya –de rellevants implicacions simbòliques més que reals, perquè el centre de comandament no va abandonar Barcelona el 2017 pel procés– no suposa ni de bon tros un moviment aïllat. Molt al contrari, forma part d’una sèrie de passos amb els quals el grup presidit i liderat per Isidro Fainé ve reordenant-se de forma profunda i accelerada des de principis de 2024. L’objectiu no s’amaga, el ve resumint i repetint fa mesos Àngel Simón, conseller delegat del hòlding: «Volem ser el primer grup inversor amb influència real en el teixit empresarial i industrial a Espanya».
Aquest concepte, el d’influència, és clau: és un dels més reiterats per l’executiu per explicar la nova estratègia del grup. El cert és que fa dècades que La Caixa és molt influent a Espanya gràcies a la capacitat que per a això li atorgava ser en el seu dia la caixa d’estalvis més gran del país i invertir per ser un accionista rellevant en algunes de les principals empreses espanyoles, com Telefónica, Repsol o Gas Natural (avui Naturgy).
Una fundació
La Caixa, així mateix, va aconseguir resistir la gran crisi financera i econòmica del període 20082014 sense desfer la seva cartera, al contrari que altres entitats d’estalvi, i va aprofitar les obligades i successives reformes de la llei de caixes demandades per la Unió Europea –i negociades per Fainé amb Governs del PSOE i el PP, una altra prova d’influència– per reorganitzar-se en el que és avui. És a dir, una fundació («la primera d’Espanya, la segona d’Europa i la setena del món per actius», com recorda el seu president), de la qual penja un hòlding amb la cartera de participacions industrials més gran del país (Criteria), que al seu torn és el principal accionista del banc que va heretar el seu antic negoci principal (CaixaBank).
Esmentat d’una altra forma, La Caixa, amb 120 anys d’història, ha passat en només tres lustres de ser una caixa amb inversions en empreses a una fundació amb participacions industrials múltiples, entre elles el banc més gran del mercat espanyol. Del seu origen manté el seu principal objectiu fundacional, dotar de recursos la seva obra social, que l’any passat va tenir 235.000 beneficiaris a Espanya i Portugal i que per a aquest exercici ha presentat un pressupost rècord de 655 milions d’euros, un 9% més que el 2004. Els seus moviments de l’últim any, en tot cas, busquen col·locar-lo en una posició reforçada per tenir un impacte en la societat i economia espanyola que vagi més enllà.
El nou escenari polític i econòmic ho ha fet possible. D’una banda, l’estrangulació de les cadenes de subministrament mundials per la pandèmia, la crisi energètica provocada per Rússia en envair Ucraïna i ara l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca han fet evident la necessitat de reforçar l’autonomia estratègica i reindustrialitzar els països europeus. En aquest context, aliances públic-privades més o menys explícites per defensar empreses estratègiques per als països, que fins fa uns anys haguessin sigut vistes com una mostra inacceptable d’intervencionisme, són ara percebudes com a molt més assumibles.
Presidència de la Generalitat
Paral·lelament, els acords d’investidura del PSOE amb Junts i ERC de finals de 2023 i el fet que aquests dos partits siguin imprescindibles per a la governabilitat del país han dibuixat un nou escenari polític a Catalunya i Espanya, reforçat després de l’arribada de Salvador Illa a la Generalitat. Aquest últim és el factor clau per explicar la tornada de les seus socials a Barcelona. La Caixa sempre ha sabut influir en el poder polític sense caure sota el seu control, al contrari que desenes de caixes avui desaparegudes.
Els moviments de La Caixa de l’últim any poden interpretar-se com una estratègia per blindar la seva independència i augmentar la seva influència. Tot va començar el gener de 2024: Fainé (Manresa, 1942) va renovar per quatre anys com a president de Criteria, com el febrer de 2022 havia fet com a president de la fundació, amb el que va deixar clar la seva intenció de seguir al capdavant del grup. Addicionalment, va substituir Marcelino Armenter per Àngel Simón (Manresa, 1957) com a conseller delegat del hòlding, que llavors veia com algunes dels seus principals participades s’exposaven a grans canvis, en particular Telefónica amb l’entrada dels saudites de STC i la incorporació de l’Estat amb el 10% de l’accionariat.
Que no era un mer canvi de persones es va percebre ràpidament. En els mesos següents, Criteria
L’entitat bancària sempre ha sabut influir en el poder polític sense caure sota el seu control
va elevar el seu pes en l’operadora de telecomunicacions per compensar el que va reduir CaixaBank; va comprar un 3% de Puig coincidint amb la seva sortida a borsa; es va convertir en el primer accionista de Colonial; va sortir de Cellnex; i va adquirir una participació rellevant a ACS. Al juny, tot va cristal·litzar en un nou pla estratègic 2025-2030 per elevar de 27.000 a 40.000 milions d’euros el valor dels seus actius i que inclou participar més activament en la gestió de les seves participades. Tot, amb l’objectiu de continuar sent un «element estabilitzador de l’economia a través de la protecció de sectors estratègics i el foment de la indústria».
Després van arribar altres moviments, com la substitució de José Ignacio Goirigolzarri per Tomás Muniesa com a president de CaixaBank; l’aliança amb el Govern i el BBVA per cessar José María Álvarez-Pallete com a president de Telefónica i substituir-lo per Marc Murtra (executiu pròxim als socialistes catalans i patró de la Fundació La Caixa); o la recent entrada en l’accionariat de la francesa Veolia.
Paral·lelament, Josep Maria Coronas va ser nomenat director general de la fundació en substitució d’Antoni Vila i immediatament es va produir la dimissió del vicepresident, Juan José López Burniol, que va ser substituït per Javier Godó (Barcelona, 1941).