Aixecar el vol
Diari de Girona. D’ençà que l’aeroport Girona-Costa Brava va entrar en funcionament el març del 1967 ha tingut alts i baixos en funció de qüestions turístiques, econòmiques i polítiques. Els primers anys, veure arribar avions era una mena de distracció per a molta gent mentre dinava o sopava al restaurant Cal General, establiment que disposa d’una situació privilegiada i, és clar, una excel·lent proposta gastronòmica que s’ha mantingut inalterable en el temps.
Acabada la dictadura i amb la institució de la Generalitat de Catalunya recuperada, es varen començar a moure algunes coses a l’aeroport gironí. L’any 1984 es va inaugurar el vol Girona-Madrid, que va posar en funcionament la companyia Iberia. Es tractava d’un servei que reclamaven empresaris i organismes gironins perquè lligava amb les expectatives d’una economia que s’anava expandint i també per evitar que els usuaris haguessin d’anar a Barcelona quan a Vilobí disposàvem d’unes bones instal·lacions. Les institucions gironines, principalment la Diputació de Girona, presidida en aquell temps per l’alcalde d’Olot Arcadi Calzada, que s’hi va implicar personalment, varen aconseguir que, finalment, que fos possible la connexió setmanal amb la capital del Regne. Però el vol d’Iberia no va durar ja que uns anys després, per raons que mai s’han pogut esclarir, va decidir anul·lar la connexió amb Madrid, per bé que al cap d’un lustre Air Nostrum la recuperés, però aquest tampoc va tenir la continuïtat que els usuaris volien i la societat reclamava.
I amb aquestes arriba Ryanair. A partir de l’any 2003, els seus avions s’enlairen als cels europeus amb vol regular a Madrid inclòs, però també s’acaba el somni d’algú. Fou el cas d’un amic meu que s’havia comprat un terreny a Aiguaviva quan el tràfic aeri a l’aeroport era escàs i res feia preveure el boom espectacular de la companyia irlandesa. Atès que la seva parcel·la era prop de la delimitació de la pista nord, la fressa dels avions per enlairar-se o aterrar l’obligava a prendre una decisió: o desar els plànols al calaix i renunciar a la construcció de la casa o aprofitar el terreny per ferhi un hort. Va optar per la segona opció i avui cultiva tomates, enciams i verdura en general. Però és evident que Ryanair va aconseguir «socialitzar» el transport aeronàutic amb uns preus competitius i certament atractius, gràcies als quals molta gent ha pogut visitar països i ciutats fins aleshores inabastables a llurs butxaques. El creixement i les bones expectatives varen motivar, però, que l’any 2010 traslladessin bona part de les rutes a Barcelona per així captar clients potencials de la gran urbs metropolitana en detriment d’algunes que semblaven inamovibles de Vilobí.
A pocs dies de la celebració de les eleccions generals del 23-J, la infraestructura de Vilobí ha tornat a l’actualitat que en realitat mai havia perdut. Donar-li una nova empenta i recuperar les dades d’usuaris de 2019 mitjançant un increment de les connexions són objectius que tant la Generalitat com la Diputació de Girona i alguns ajuntaments pretenen abordar a través de la creació d’una «taula estratègica» que, entre d’altres propostes, ha d’impulsar l’arribada de noves companyies. Noble objectiu pel qual s’hi han destinat 3 milions d’euros, però recordo que després de l’espantada de Ryanair també es va assegurar que d’altres empreses aèries feien cua per venir, però res de res. De moment, la ministra de Transports Raquel Sánchez ja ha anunciat que es tira endavant l’estudi informatiu per connectar amb TAV la terminal de Vilobí amb Barcelona i França, una inversió que, de fer-se efectiva, li donaria un impuls definitiu. És clar que no tot són flors i violes. Com era previsible, la recuperació de l’aeroport, malgrat la seva càrrega de beneficis socials i econòmics, també té els seus detractors. La CUP (que ara mana a l’Ajuntament de Girona), ja ha anunciat que s’hi oposa frontalment perquè en la seva opinió, l’acord gairebé unànime de les institucions gironines «promou el turisme més contaminant». Quines coses!