Climatització d’origen volcànic
El Punt. Recullen en un mapa d’Olot una cinquantena de bufadors naturals. Es tracta d’un fenomen que, a la zona volcànica, té característiques especials. És un mapa destinat als olotins i a les escoles.
La natura és sàvia i és de savis saber-la aprofitar. Els bufadors, indrets on emergeixen corrents d’aire del subsol, van ser les neveres naturals durant molts segles fins a l’aparició dels frigorífics. La zona volcànica de la Garrotxa és una de les àrees de Catalunya on n’hi ha més concentració i, a més, per l’origen volcànic, tenen unes característiques diferents de la resta. L’aire circula gràcies a la porositat del sòl volcànic i l’aqüífer, que l’impulsa cap a l’exterior. Aquest aire té una temperatura mitjana de 12 graus en qualsevol mes de l’any. L’única cosa que varia segons l’època és la velocitat amb què circula. Com més calor fa a l’exterior, més velocitat té, perquè l’aigua s’expandeix i fa pujar el nivell de l’aqüífer.
El geòleg olotí de Geonat Llorenç Planagumà explica que un bon exemple del funcionament d’un bufador són els registres que ha obtingut del Mas Bufador del volcà de la Garrinada d’Olot. Segons ell, aquest estiu, amb una temperatura exterior de 37 graus positius, l’aire sortia pel bufador a 12 graus. Planagumà remarca que ara calen els estudis físics pertinents per corroborar aquest fenomen.
De fet, el Grup de Física de les Radiacions i la Unitat de Geodinàmica Externa i d’Hidrogeologia de la Universitat Autònoma de Barcelona van estudiar el 2007 uns quants bufadors, entre els quals, el del pati de l’escola Bisaroques d’Olot. Van arribar a la conclusió que la velocitat varia en cada cas, però que, a tot estirar, pot arribar als 0,8 metres per segon; que la temperatura mitjana són els 12 graus abans citats, i que la humitat és elevada, una mitjana del 89%. A més, van detectar quantitats significatives de radó, un gas que prové de la desintegració de l’urani de les roques.
Llorenç Planagumà ha estudiat els bufadors d’Olot i els ha localitzat en un mapa, amb el patrocini del Fons Europeu de Desenvolupament Rural a través del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. N’hi ha una cinquantena, són els principals, tot i que remarca que n’hi ha més. Ell mateix detalla que es concentren sobretot en dues zones: al sector de les Fonts, la Garrinada i el Montsacopa, i al parc de Pedra Tosca, que la capital garrotxina comparteix amb les Preses.
Els de les tres primeres zones són més potents quant a la velocitat de l’aire que s’hi registra. Han estat molt aprofitats com a rebost i nevera i, en alguns casos, mantenen encara aquesta funció. Hi ha el cas paradigmàtic del popular Mas Ventós de la carretera de Santa Pau. Els de la zona del parc de Pedra Tosca, en canvi, no bufen tant, perquè, segons Planagumà, és una zona d’artigues, i estan ubicats a la base dels murs de pedra seca i, en alguns casos, a l’interior de barraques amb la mateixa tipologia de construcció, on a l’aire li costa més trobar punts de sortida. En aquests casos, no s’utilitzaven com a nevera, però sí com a conservadors d’aliments com ara fruita dura.
Els bufadors són un element únic en l’aspecte geològic i patrimonial i, de fet, atrauen un nombre important de científics, que es desplacen a la Garrotxa per observar-los. Com a nota curiosa, destaca l’interès que va tenir en aquestes estructures volcàniques el geòleg escocès Charles Lyell, considerat el pare de la geologia moderna, i que, al segle XIX, es va desplaçar fins a la zona volcànica interessat per aquest fenomen.
Per això, Planagumà remarca que el mapa està pensat sobretot per a la gent d’Olot i les Preses, així com per a les escoles més properes, per afavorir la tasca de descoberta de l’entorn que fan.
De bufadors, n’hi ha en diversos punts de Catalunya. Els més coneguts són els de Beví, a la serra de Bufadors de Santa Maria de Besora, a la comarca d’Osona, i els de la tartera de Cambrils, a la del Solsonès. Aquest últim s’ha utilitzat tradicionalment per guardar les patates d’Odèn, conegudes amb el nom popular a la zona de “trumfos”. És un dels molts exemples que es poden trobar d’utilització d’aquest sistema de conservació natural.
Aquests bufadors, però, es diferencien dels de la zona volcànica de la Garrotxa perquè l’aire hi circula per convectivitat i surt per escletxes. Llorenç Planagumà els ha ubicat també en un mapa de Catalunya. No hi són tots, sinó només els que ha resseguit a través de la toponímia. A les comarques gironines, a part dels bufadors de la Garrotxa, se n’han localitzat a l’extrem nord-est de l’Alt Empordà. N’hi ha una concentració important a les Terres de l’Ebre, a la Noguera i, finalment, al Tarragonès i a les comarques veïnes de l’Alt Penedès i el Baix Penedès.