La bretxa entre classes més enllà de l’IPC
Diari de Girona. La precarietat laboral i la manca de polítiques públiques més decidides aboquen a la societat a un dels nivells d’inequitat més alts en comparació amb els països de l’entorn uUn terç de la ciutadania no té capacitat per a afrontar despeses imprevistes.
Viatjar per vacances, comprar un cotxe o arribar a final de mes és una preocupació per a la butxaca de milions de famílies en un context d’inflació galopant i el risc d’una crisi econòmica. La dada avançada de l’IPC corresponent al setembre situa l’increment anual de preus en el 9%, fet que té greus conseqüències per a la ciutadania, especialment per als més vulnerables, que no es poden permetre afrontar despeses imprevistes.
Des de fa dècades, la desigualtat i la pobresa són problemes que arrossega la societat catalana i espanyola, però la crisi financera de fa 15 anys va suposar un cop que va afectar als comptes de la majoria de la ciutadania. «Hi ha moltes llars que gairebé no s’havien recuperat de la gran crisi de 2008 quan va arribar la pandèmia», explica el catedràtic d’Economia Aplicada de la UNED i un dels autors de l’últim informe Foessa sobre cohesió social, Luis Ayala.
Els nivells de desigualtat a Espanya han estat històricament més alts que en altres països del nostre entorn i això afecta a la capacitat de resposta de gran part de la població quan arriben les vaques magres. «El problema de la desigualtat és a causa de tres factors: un model econòmic poc competitiu, que depèn de baixos salaris per a subsistir; una taxa d’atur estructuralment més alta, i una capacitat redistributiva més baixa de les nostres polítiques públiques», assenyala l’expert.ç
En la línia amb aquest pensament, el director adjunt de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), Joaquín Maudos, considera que la causa principal de l’augment de la desigualtat es deu a la baixa productivitat d’Espanya: «La productivitat és una de les principals fonts del creixement econòmic, per la qual cosa determina el nivell de benestar a què pot aspirar un país». Segons l’investigador, el país té un creixement més baix de la productivitat que els seus competidors a causa de la baixa inversió en R+D i l’estructura del mercat de treball. «Això explica una part important del nivell de renda per càpita més baix respecte a altres països del nostre entorn». Segons Eurostat, el PIB per càpita d’Espanya, principal indicador del creixement econòmic, és un 18,5% menys que la mitjana de la zona euro.
Una anomalia
La literatura econòmica assenyala que els períodes de creixement econòmic i de creació d’ocupació comporten reduccions als nivells de desigualtat. Tot i això, després de la crisi de 2008, els nivells d’inequitat de la distribució de la renda, mesurats amb el coeficient de Gini -indicador que oscil·la entre 0 i 1 en què 0 representa una distribució perfecta i 1 la desigualtat màxima-, no han deixat d’augmentar a Espanya i només a partir de 2017 van començar a baixar. Amb l’impacte de la pandèmia es va tornar a incrementar.
Al nostre país assistim a una «anomalia», segons els experts consultats: en períodes de destrucció de llocs de treball, com la crisi de 2008, augmenta la productivitat i els nivells de desigualtat. Quan la crisi acaba i repunta la feina, els nivells de desigualtat no decreixen a la mateixa velocitat. «És molt difícil reduir la desigualtat si no crees feina, però només amb això no n’hi ha prou», assenyala Ayala. «Necessites una ocupació de qualitat: estable i prou remunerada».
Les dades d’ocupació de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) fan una mala fotografia del mercat laboral. La taxa de temporalitat se situa al 22,5%, segons l’Enquesta de Població Activa. D’altra banda, la meitat dels espanyols guanyen menys de 21.000 euros bruts cada any, segons l’agència estadística. Finalment, un indicatiu de la precarietat del mercat laboral: el 10% de la força laboral vol treballar més hores encara que no pot. Una borsa considerable d’empleats no guanya prou o la seva feina actual en limita les possibilitats de desenvolupament professional.
L’evolució dels sous a Espanya és insuficient per a suportar els costos creixents de l’economia, cosa que condueix a una pèrdua del poder adquisitiu per a milions de famílies en sectors clau de l’economia domèstica. Un estudi conjunt d’InfoJobs i Fotocasa va revelar que, mentre que el salari mitjà de les ofertes de feina havia crescut un 6%, el preu de l’habitatge en venda s’havia incrementat un 16% en els darrers cinc anys.
La directora de Comunicació i Estudis d’InfoJobs, Mónica Pérez, destaca que l’evolució dels ingressos entre els anys 2017 i 2020 es va veure frenada per la pandèmia: «Actualment, travessem un període de moderació salarial que, si bé és necessari perquè les empreses puguin fer front a la difícil situació econòmica provocada per la crisi energètica i la manca de subministraments, també té un greu impacte en el poder adquisitiu dels treballadors i les treballadores davant l’escalada inflacionista».
Des de Fotocasa, adverteixen que el problema es pot agreujar. «En un context d’inflació desbocada, la bretxa podria incrementar-se encara més, en encarir el preu dels immobles i rebaixar la renda disponible de les llars si perden poder adquisitiu per l’increment de l’IPC», explica la directora d’Estudis i portaveu del portal immobiliari, María Matos.
Augment de la pobresa
L’alt cost de la vida i la bretxa de desigualtat existent ha fet que un terç de la ciutadania no es pugui permetre actualment fer front a despeses imprevistes, segons registra l’Enquesta de Condicions de Vida. «Les despeses que més estan augmentant són justament aquelles que tenen més pes en les famílies de menor renda», explica Luis Ayala. «L’alimentació, els subministraments, l’habitatge… suposen un cost fonamental per al 10% més pobre de la ciutadania».
La falta d’ingressos està conduint a que cada cop hi hagi més carències materials entre els espanyols. Un terç dels ciutadans no poden anar-se’n de vacances, una de cada set persones no es pot permetre pagar la calefacció o l’aire condicionat per a mantenir una temperatura adequada a casa seva i el 12,6% ha tingut retards en el pagament de l’habitatge.
Una dada destacada és que el 6,5% de la població no pot comprar un ordinador sense comprometre’n les finances. A l’era de la digitalització, en què cada cop hi ha més activitats que són realitzades a través de pàgines web, des de tràmits administratius o comprar per internet fins a l’educació online o el teletreball, no poder afrontar l’adquisició de dispositius electrònics bàsics pot augmentar la divisió social. «La pandèmia i el treball en remot ens ha demostrat encara més la bretxa del mercat laboral: un segment de treballadors amb més qualificació, més estable i amb salaris més alts, i un altre grup dependent de feines presencials, que van tancar durant la pandèmia; amb més precarietat, i més vulnerables», apunta Ayala.
«El creixement econòmic ha de ser inclusiu, és a dir, que no deixi a ningú despenjat», assenyala Joaquín Maudos. Tot i això, l’última edició de l’informe Foessa revela que menys de la meitat de les llars està fora de perill de patir algun tipus d’exclusió social. Aquest fenomen mesura diferents àmbits de la vida: l’ocupació, l’educació, la participació política, l’habitatge… A mesura que es compleixen menys indicadors, el grau d’exclusió de la llar augmenta. L’informe calcula que a Espanya sis milions de persones es troben en un estat d’exclusió social severa, fet que suposa un augment del 50% respecte el 2018. D’altra banda, l’INE indica que més d’un quart de la població (27 ,8%) es troba en risc de pobresa, mentre que fa quatre anys era el 21,5%.
El paper de l’Estat
«La desigualtat és multidimensional i hi ha àmbits que s’alimenten entre sí», apunta Luis Ayala. «Per exemple, en el cas dels joves, es combina un mercat laboral precari amb salaris inicials menors que fa dècades, amb uns preus de lloguer en màxims històrics». Segons Fotocasa, entre el 2015 i el 2021, el cost dels lloguers a Espanya es va incrementar un 41%. Al tancament de l’any 2021 era de 10,27 euros/m2. «Les xifres mostren que els joves pateixen uns nivells molt alts de vulnerabilitat: ingressos baixos, problemes per emancipar-se, costos alts de l’habitatge, inestabilitat laboral…».
Tot i que el model econòmic relativament improductiu i la precarietat del mercat laboral són components importants per a explicar l’augment de la desigualtat i la pobresa, hi ha un tercer factor que cal tenir en compte: el paper de l’Estat del benestar per a redistribuir la riquesa i equilibrar el mercat. «El nivell de desigualtat abans d’impostos i prestacions socials a Espanya no és gaire diferent al d’altres països europeus», explica Ayala. «La nostra desigualtat és impròpia per als nivells de renda que registrem: tenim una política redistributiva molt més feble que la d’altres països».
Joaquín Maudos creu que la fiscalitat té un paper molt rellevant per a evitar «l’excessiva concentració de la renda i la riquesa» en un nombre reduït de persones. «A Espanya, als últims anys, ha augmentat la desigualtat en el repartiment de la renda; s’està incrementant el pes dels beneficis en detriment dels salaris». Això es veu a l’hora d’analitzar la fiscalitat respecte d’altres Estats: l’OCDE assenyala que la pressió fiscal espanyola és considerablement menor que la resta de potències de la Unió Europea.
Mesures selectives
Augmentar la pressió fiscal, no obstant, no seria suficient per a reduir la desigualtat a Espanya. «No hi ha marge per a reduccions generalitzades d’impostos ni d’augment de la despesa pública; per començar perquè això accentua el problema d’inflació. El focus s’ha d’establir als col·lectius vulnerables que més pateixen amb la inflació, amb mesures molt selectives i no generalistes-populistes», assenyala Joaquín Maudos.
Els experts estan d’acord en que l’estratègia ha de ser conjunta per a pal·liar els efectes de la desigualtat i apuntalar un creixement sa, que arribi a totes les capes socials. En aquest sentit, assenyalen algunes claus per a això: una inversió més gran i millor per a aconseguir un mercat més competitiu, una reducció de la desocupació fomentant llocs de treball de qualitat, i per últim, una reforma de l’estructura fiscal i les polítiques públiques amb l’objectiu de reduir la bretxa social per a mitigar l’impacte de les successives recessions . «Aquest és el paper de l’Estat: evitar que la crisi s’acarnissi amb els més vulnerables», sentencia Maudos.