Els primers enoturistes a l’Empordà
Diari de Girona. Viatgers dels segles XVI i XVII ja van deixar constància escrita de la importància que el cultiu de la vinya i l’elaboració de vi tenien en aquesta zona de les comarques gironines.
Estic convençut que quan això comenci a funcionar els cellers quedaran col·lapsats de tanta gent com rebran… Els arribarà tanta gent que no la podran atendre». Aquesta optimista premonició la formulava el periodista i editor Lluís Tolosa, autor de la Guia d’enoturisme de l’Empordà, l’any 2012, quan se li demanava quin futur li veia a l’enoturisme a l’Empordà. En aquell moment, els responsables de la Denominació d’Origen i bona part dels cellers que en formaven part havien decidit apostar de manera decidida per aquesta activitat, i amb els consells comarcals de l’Alt i el Baix Empordà estaven ultimant un pla estratègic de l’enoturisme a l’Empordà que fixés unes pautes per al seu desenvolupament, amb el doble objectiu de millorar el coneixement i la difusió dels vins empordanesos i contribuir a desestacionalitzar la temporada turística a les comarques gironines. Nou anys després, i encara que no hi hagi aquell col·lapse que vaticinava Tolosa, l’enoturisme és un fenomen més que consolidat a l’Empordà, pel qual a més es va tornar apostar de manera decidida l’any passat, davant de les incerteses que generava una temporada turística en plena pandèmia del coronavirus. Aquesta mateixa setmana, per exemple, es donaven a conèixer les positives xifres d’afluència a les propostes incloses en el festival Vívid, que formen part d’aquesta àmplia oferta enoturística i gastronòmica de l’Empordà.
Però no és d’ara, que els vins i les vinyes de l’Empordà atreuen persones d’altres indrets. Ja l’any 1586, un frare franciscà que va recórrer les comarques gironines i el Rosselló, i del qual no se’n conserva el nom, va deixar escrit que «La Junquera es un pueblo de hasta treinta vecinos, del vizconde de Perelada. Cosecha un muy buen vino blanco y muy buen tinto». És la primera referència escrita a la bona qualitat dels vins de l’Empordà que ha trobat Manuel Moreno Chacón, Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i arxiver, que la inclou en el treball «La vinya i el vi empordanesos vistos pels viatgers dels segles XV al XIX» publicat en el volum 51 dels Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, dedicat en bona part a recordar la figura d’Eduard Puig Vayreda (Figueres, 1942-2018), enòleg, polític, escriptor i dinamitzador cultural i social, que entre d’altres va ser alcalde de Figueres i va dirigir el Consell Regulador de la D.O. Empordà.
El següent testimoni que ha trobat Moreno que parli de les vinyes i el vi a l’Empordà és encara del segle XVI, i apunta a més una manera de fer molt particular per part de les autoritats del moment: «A finals del segle XVI, concretament el mes de gener de 1599, el farmacèutic suís Thomas Platter va arribar a l’Empordà provinent del Rosselló. Durant la seva estada per la comarca va poder constatar que els preus de les begudes i dels menjars que se servien als albergs estaven taxats per les autoritats, de manera que els hostalers no podien encarir-los arbitràriament».
L’autor de l’article explica que «si bé la gran expansió del cultiu de la vinya es va produir durant el segle XVIII, a partir de la meitat del XVII també trobem alguns testimonis de la presència de vinyes a la comarca. La primera és la d’un cavaller francès anònim, que el 1660, quan tornava cap a França, en travessar l’Empordà va comprovar la gran quantitat de vinyes que s’hi cultivaven: ‘Dormir en Figueras. Al salir de Basera[Bàscara]se pasa por el vado el río Fluviá; después de lo cual se encuentra siempre hermoso país y buen camino. Hay allí multitud de olivos, viñas, trigos, sal y hermosos rebaños, de manera que allí no falta de nada, la buena condición de la gente’».
Cosme de Mèdici, pocs anys més tard, parlarà de les vinyes de Cadaqués: «D’aquesta manera, es pot confirmar que el cultiu de la vinya estava estès no només per la plana empordanesa, sinó també per la zona costanera de la comarca». I també hi faran referència el militar milanès Ambrosio Borsano, el 1685 («todo el Ampurdan es terreno muy fertil de trigos, y legumbres, y olivares muchos, como tambien es muy rico de viñas, bosques de pinos, y de robles») i l’historiador i arquebisbe francès Pierre de Marca, qui el 1686 «va relacionar l’abundor de bons vins a la vora de Llançà i la Selva de Mar amb la construcció del monestir de Sant Pere de Rodes: ‘l’abundància dels vins delicats de la propera vall de Llançà i la Selva, induí els antics a construir-hi un santuari de Venus, que canviat per la religió a millor destí, fou dedicat més tard a honor de Sant Pere».
La crònica més exhaustiva
Amb Borsano i De Marca s’acaben els testimonis més antics que recull Manuel Moreno, però n’hi ha molts més en els segles posteriors (el treball publicat als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos abasta fins a finals del segle XIX, quan bona part de la vinya de l’Empordà havia estat afectada per la plaga de la fil·loxera, que es va detectar de manera oficial el 1879). Entre els testimonis d’aquest període, destaca el del fiscal castellà Francisco de Zamora, que «el 1790 va recórrer tota la comarca deixant el que Eduard Puig qualifica com: ‘la crònica més exhaustiva del’època sobre les comarques del nord de Catalunya’. Les observacions de Zamora són molt minucioses i innovadores, respecte a les anteriors, ja que no només assenyala quins eren els cultius més abundants a l’Empordà, sinó que incideix en el sistema per plantar els ceps en feixes a la zona costanera, així com la importància que tenia a la comarca el comerç del vi i de l’aiguardent que aquí es produïen: ‘Este país produce copiosa variedad de frutos, como trigo, centeno, cebada, avena, maíz, arroz, legumbres, vino y aceite, que son sobrantes y le proporcionan un comercio activo, que aumenta la abundancia del corcho, la pesca de la anchoa y el coral en las partes marítimas’. D’aquesta manera es converteix en el primer viatger que testimonia la importància que ja havia aconseguit per a l’economia local el cultiu de la vinya i la comercialització del vi a través dels ports de l’Escala, Llançà i, sobretot, Cadaqués, des d’on s’exportaven grans quantitats de vi i aiguardent sobrant a ports tan llunyans com el de Cadis, Gènova i altres de França. Al llarg del text Zamora subratlla la qualitat del vi empordanès, especialment el que es produïa a la zona de Pedret i Marzà, Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga. També es fixa en la forma que tenien les dones a Cadaqués de traginar els raïms sobre el cap, així com les pedres utilitzades per construir les feixes a les quals es cultivaven els ceps dels voltants de la vila marinera. L’expansió d’aquest cultiu a Cadaqués, segons Zamora, es va produir els darrers cinquanta anys: ‘Cincuenta años hace no había más que tres o cuatro viñas en el pueblo, y en el día abundan en extremo’, de manera que per als mariners locals el cultiu de la vinya i de les oliveres representava un nou i important complement econòmic suplementari als seus ingressos tradicionals».
Avui, el conreu de la vinya i l’elaboració del vi són un negoci important a l’Empordà, al voltant del qual a més s’ha generat una important oferta enoturísica amb tot d’activitats que combinen el coneixement del territori, dels seus vins i de la seva gastronomia. Com va dir el cuiner Joan Roca del Celler de Can Roca de Girona en la presentació, l’any passat, de les propostes enogastronòmiques de l’Empordà, «fa molts anys que em dedico al món de la gastronomia, l’hostaleria i el turisme, i mai com ara havíem tingut una oferta tan extraordinària, tanta gent emprenedora que ofereix experiències de tota mena… Això és una aposta guanyadora, i de fet moltes zones del món ens tenen enveja pel paisatge, per la varietat de territori, i pel talent que hi ha, capaç d’oferir experiències tan fantàstiques».