Un Anell pel record tanca el 40è aniversari del Festival de Peralada
Diari de Girona. El Palau de la Música acull un concert històric amb l’Orquestra del Festival de Bayreuth regalant Wagner per tercer cop a Catalunya en la cloenda de la celebració del certamen empordanès.
Costa imaginar una manera millor amb què el Festival de Peralada pogués celebrar el seu 40è aniversari. En un escenari de l’altura del Palau de la Música Catalana, i amb la tercera visita en la història de l’Orquestra del Festival de Bayreuth a Catalunya (les dues anteriors, al Liceu, el 1955 i el 2012), Peralada va regalar-se un comiat grandiós, espectacular i històric amb un dels directors més celebrats del moment, Pablo Heras-Casado, dirigint una selecció de L’Anell de Richard Wagner, tetralogia operística per a la qual el compositor va fundar fa 150 anys el Teatre del Festival de Bayreuth, únic espai on representar l’obra amb tota sa esplendor. En aquest sentit, el Palau, concebut d’altra manera, potser oferia algunes deficiències en la sonoritat, exigint molt als solistes: Catherine Foster, soprano; Klaus Florian Vogt, tenor; i Nicholas Brownlee, baix-baríton; tots tres (sobretot els dos primers) amb una àmplia experiència en el repertori wagnerià.
El concert, inici d’una gira per l’Estat, era, sens dubte, un esdeveniment extraordinari i pel record. L’orquestra, ben segur contenta de veure’s fora el fossat, va obrir amb l’Entrada dels Déus al Valhalla de L’or del Rin. Brownlee, el solista en millor forma, va demostrar-hi un potencial que exhibiria del tot amb el Comiat de Wotan de La valquíria, òpera de la qual també va seleccionar-se l’ària El pare em va prometre una espasa. La cèlebre cavalcada
El concert, inici d’una gira per l’Estat, era, sens dubte, una cita extraordinària
que enceta el tercer acte tancaria el concert sota l’esguard del grup escultòric de Dídac Masana i Majó i Pau Gargallo que corona l’escenari i representa, justament, les valquíries.
Abans de la pausa es va viure probablement el moment més brillant del conjunt amb El murmuri del bosc, ja dins la selecció de Siegfried. Florian Vogt l’encarnaria tot seguit en el còmplice diàleg en què l’heroi besa la dorment Brünnhilde (Foster) i la valquíria desperta al cant d’Eterna vaig ser. L’abraçada entre un i altra fou compartida pel públic.
La segona part del concert va centrar-se en El capvespre dels déus, òpera culminant de la tetralogia de l’Anell, primer, amb l’Albada i viatge de Siegfried pel Rin i, després, amb la mort de l’heroi ( Brünnhilde, núvia sagrada!). Apropant-se al final, seguirien la corprenedora Marxa fúnebre i el tancament de l’obra, els Socs poderosos que la valquíria reclama apilar per cremar el cos de Siegfried i llançar-se ella també a la pira per retornar l’Anell al riu on pertany. El sacrifici de Brünnhilde purifica l’or del Rin i restitueix l’equilibri en la naturalesa. La música –i Wagner en sabia un munt, de fer-ne– pot fer quelcom similar en les persones, i per motius així és bo celebrar els quaranta anys de Festival Perelada. El llistó pels cinquanta, això sí, queda ben alt.