De l’Empordà a l’estranger: l’èxode silenciós del sector de l’hostaleria
Diari de Girona.
Sous baixos i jornades llargues empenyen treballadors de la Costa Brava, com Ina Harms, a buscar oportunitats a l’estranger, on les condicions laborals són més dignes. És el cas d’Ina Harms, establerta a Roses des de fa vint anys: «Marxo cada hivern a treballar a Àustria per tenir unes condicions laborals dignes»
A la Costa Brava, el contrast és evident en el sector de l’hostaleria, sobretot quan s’apropa la temporada alta: el turisme creix, els carrers s’omplen de visitants i darrere s’amaga una realitat cada cop més estesa: la fuga de cambrers i cambreres cap a l’estranger a la recerca de condicions laborals dignes.
Ina Harms, d’origen alemany i resident entre Empuriabrava i Roses des de fa més de vint anys, posa rostre a aquest fenomen. La seva trajectòria il·lustra el que molts professionals viuen en silenci: precarietat, jornades extenses i una manca de reconeixement que, sovint, obliga a buscar alternatives fora. «Si vols sobreviure com a cambrera, de vegades no et queda més remei que marxar a fora a treballar», explica. I ho sap de primera mà. Durant els mesos d’hivern, Harms treballa a Àustria, on els sous, els horaris i les condicions laborals disten molt de les que troba a la Costa Brava. A l’estiu, torna, però el panorama no canvia: contractes irregulars, hores no declarades i una càrrega laboral difícil d’assumir.
Els seus primers passos al sector daten de principis dels anys 2000, en restaurants de Roses. Des d’aleshores, ha passat per diversos establiments i feines complementàries. Però una experiència concreta va marcar un punt d’inflexió: un con
«Treballar a Àustria és una altra vida. Allà les feines en l’hostaleria són ben valorades»
tracte que prometia 1.800 euros nets, però en el qual 600 euros es pagaven en negre. «Vaig decidir marxar immediatament», recorda. No era un cas aïllat. Jornades de més de deu hores, canvis constants d’horaris i tasques que no constaven al contracte eren la norma. «Pots aparèixer com a ajudant de cambrer, però fer de responsable de sala», denuncia. Aquesta pràctica, juntament amb contractes de mitja jornada que amaguen jornades completes, per exemple, genera una sensació de desprotecció constant. En contrast, la seva experiència a l’estranger és radicalment diferent. A Àustria, els contractes són clars, els salaris superen els 2.400 euros nets mensuals, i, a més, inclouen allotjament, menjar i complements com el 13è i 14è salari. «És una altra vida. Allà el treball és valorat», afirma. La previsibilitat de les jornades d’unes 48 hores setmanals quan treballes sis dies i de 40 hores quan en treballes cinc, amb un màxim de 9 hores al dia i amb horaris definits, tot i ser exigent, aporta estabilitat i respecte. Per això, des de 2015, treballa a l’hivern a Ischgl, Àustria. «Vaig fer una pausa d’alguns anys quan va començar la covid i la meva mare va ser diagnosticada de càncer de mama. Durant gairebé tres anys vaig fer tasques de neteja».
Harms recalca que cada cop hi ha menys gent local disposada a treballar en l’hostaleria. Els sous baixos, les condicions dures i la manca de reconeixement empenyen molts treballadors a abandonar el sector o a marxar fora, a països com Àustria, Alemanya o Suïssa. Mentrestant, la dependència de mà d’obra estrangera temporal augmenta, amb treballadors provinents de l’Europa de l’Est, Sud-amèrica, el Marroc o el Pakistan. També relata que va viure una mala experiència fa uns anys en un restaurant de la zona, que pertanyia a una empresa amb diversos establiments repartits per diferents municipis de l’Alt Empordà. «Quan vaig deixar de treballar-hi, encara tenia un salari pendent de cobrar. Durant aproximadament dues setmanes no vaig rebre cap resposta, tot i haver-ho reclamat en diverses ocasions. Només quan vaig advertir que, si calia, emprendria accions legals, la situació es va resoldre amb rapidesa». Tanmateix, «no tinc la sensació que aquest tipus de situacions canviïn . Sovint, les persones afectades no disposen dels mitjans, del temps ni de l’energia necessaris per tirar endavant un procés d’aquesta mena. A més, una part important dels treballadors no són de l’Estat espanyol, sinó que provenen de països de l’Amèrica del Sud o d’Àfrica. A vegades, valoren molt l’oportunitat de treballar i accepten condicions que potser altres persones no acceptarien, fet que contribueix a perpetuar aquestes dinàmiques».
El problema també afecta la qualitat de la formació. Tot i que ha millorat amb els anys, Harms considera que encara hi ha mancances importants: «Molts joves no veuen futur en aquest sector». Aquesta manca d’atractiu, combinada amb unes condicions laborals poc favorables, alimenta un cercle difícil de trencar. A més, la realitat del sector sovint queda amagada darrere d’una imatge turística idealitzada. En alguns casos, els treballadors conviuen en condicions precàries i assumeixen càrregues laborals molt superiors a les que figuren als contractes. Malgrat això, la responsabilitat recau sovint en el cambrer davant del client. En aquest context, la Marina, de 24 anys, relata la seva experiència en un càmping de la costa: «Vivíem en un bungalou sense lavabo; el menjar era tan dolent que hi va haver casos d’intoxicació – no declarats oficialment-, i superava habitualment les hores del meu contracte sense que me les paguessin». Les temporades d’estiu les va continuar fent els anys posteriors en un restaurant de la zona, amb condicions irregulars i assumint fer més hores del compte i cobrar una part en negre, fins que, tal com afirma, «vaig decidir abandonar el sector».
«Cada cop menys gent local vol treballar en el sector, sobretot els joves, per la precarietat»
Són dos testimonis que reflecteixen la complexitat del sector. Després de diverses experiències difícils, Ina ha trobat recentment una certa estabilitat en un bar on treballa els estius durant cinc nits a la setmana amb un salari d’uns 1.400 euros. «No és un salari extraordinari, però ara mateix em va bé, em permet compaginar la feina amb la cura de la meva mare malalta». Malgrat tot, vol continuar explorant el mercat laboral per veure quines condicions s’ofereixen avui dia, amb la voluntat de no tornar a repetir experiències d’abús.
El seu testimoni alerta sobre com mentre la Costa Brava continua sent una destinació turística de primer ordre, el seu teixit laboral es debilita. Professionals qualificats marxen, les condicions no milloren i el sector es recolza cada cop més en treballadors temporals. «La Costa Brava és preciosa, però si vols sobreviure com a professional de l’hostaleria, sovint has de marxar a fora, davant el repte d’un sector que necessita repensar-se, si vol garantir futur i dignitat per a qui el fa possible» conclou.