«Deixaria abans el sexe que el plaer d’un bon àpat»
Diari de Girona. Romain Fornell va ser el xef més jove a obtenir una estrella Michelin a França i des de llavors ha obert diversos restaurants d’èxit a Barcelona, com el Caelis i el Café Pablo, al Museu Picasso. Fa poc s’ha fet càrrec també de la cuina de l’històric Prunier, a París, i ha estat nomenat Cavaller de la Legió d’Honor de la República Francesa. Però, sobretot, Fornell és des de fa deu anys el director gastronòmic de l’Hostal La Gavina, i per tant, el responsable de l’oferta culinària d’aquest establiment, inclòs el restaurant Candlelight amb els seus festivals gastronòmics.
— M’han dit que és un fanàtic del rugbi. Hauria preferit ser-ne jugador que cuiner?
— Ja he sigut jugador de rugbi, i en el millor club del món, que és el Toulouse (riu)! M’hauria agradat molt, i tant, però en aquell temps el rugbi no era professional. Vaig entrar a la cuina en veure què, en rugbi, no arribaria a ser dels millors. Continua essent una de les meves passions.
— L’interior d’una cuina s’assembla a vegades a una melé?
— A vegades? Una cuina és sempre com una melé. Jo era capità de l’equip, i porto la cuina igual com portava l’equip de rugbi.
— En quin sentit?
— Un equip de rugbi no el formen quinze persones iguals, cadascun és diferent i té les seves característiques. Un equip de cuina és exactament el mateix, i el capità ha de saber tocar la tecla bona de cadascú.
— Què té d’especial La Gavina?
— Hi han sabut conservar l’essència del passat. L’han actualitzat però han guardat l’esperit de Catalunya i d’aquesta part del Mediterrani entre França i Espanya. El gran valor de La Gavina és haver conservat la mateixa família al capdavant i el mateix lloc, i anar sembrant cada any per continuar.
— El pressionava, tanta història, quan va començar aquí?
— De cap manera. Crec que la gastronomia a La Gavina ha fet un salt molt important, els darrers deu anys.
— Una medalla que li correspon a vostè?
— És tasca de tot l’equip, com en el rugbi.
— Cuina francesa o espanyola?
— Cuina francoespanyola. Són dues cuines que, quan es troben, fan grans plats.
— Quina falsedat ens creiem a Catalunya sobre la cuina que es fa a França?
— Que tot porta nata i mantega. No és així, hi ha regions que tenen una identitat gastronòmica molt forta.
— Què menja a casa en Romain Fornell?
— El més fàcil, simple i senzill que tingui a mà. Una amanida, per exemple. O un puré de patata.
— Comprat al supermercat?
— No, no, fet a casa. Tenim una cuina molt maca, però procurem fer coses senzilles que es posen enmig de la taula i es comparteixen.
— És partidari de compartir el menjar?
— És el més maco que hi ha. La taula és l’últim espai civilitzat que ens queda, l’únic lloc on oblidem tota la resta.
— No pas tothom, hi ha qui menja pendent del mòbil.
— Mal fet, la taula és el lloc idoni per trobarse amb altra gent.
— Els mandataris mundials haurien de fer més àpats conjunts?
— Al voltant d’una taula, tot s’arregla. No sol haver-hi baralles, al voltant de la taula.
— Tret dels àpats familiars…
—Però això és quan ja porten tres dies d’àpats de Nadal.
— Què és el que mai nn menjaria?
— M’agrada tot, si està ben cuinat. Si em fes pensar, potser li diria que no menjaria gavina.
— Al darrer Festival Gastronòmic Candlelight ha fet vostè un homenatge al Mediterrani, un mar avui immers en conflictes.
— Per mi, el Mediterrani és sinònim d’àpats amb amics i amb la família. És una terra extraordinària, a tot el voltant d’aquest mar hi ha indrets meravellosos.
— Opina que la cuina és un art?
— Per mi no és art, és artesania.
— Així, no es considera artista?
— No, de cap manera. Soc un artesà cent per cent.
— Per què hi ha poques dones al capdavant de la cuina dels restaurants?
— Perquè és difícil conciliar aquest ofici amb la vida familiar, i les dones solen cuidar els fills. Avui és més fàcil de compaginar que temps enrere, però continua essent complicat, acabes de treballar molt tard.
— Julio Camba va escriure que una Europa sense paladar mai no hauria descobert Amèrica, perquè va travessar el mar a la recerca de condiments.
— Segur. Quan perds el plaer de la bona cuina, la vida ja no té sentit. Menjar, gaudir menjant, descobrir nous plats i aliments, per mi és el més important.
— Ho compararia al sexe?
— Jo deixaria abans el sexe que el plaer d’un bon àpat (riu).