Blog

“Però, tornada i tot a la realitat, sempre quedava Vilaniu, amb aquells cels, amb els seus camps gemats, amb l’ordre plaent del seu panorama i la quietud dels seus carrers, on el sol s’adormia com en el seu llit desitjat; sempre quedava Vilaniu com un trosset de Paradís.” Aquest és un petit fragment de Vilaniu, la novel·la de Narcís Oller (1846-1930) que retrata el Valls de finals del segle XIX. Vilaniu és el nom literari de Valls, la ciutat on va néixer l’escriptor, i com en altres títols seus, com ara La Bogeria i La febre d’or, la capital de l’Alt Camp, la societat que l’habitava o la festa major hi queden ben evocades. Recórrer avui dia els indrets que tan magistralment va descriure l’autor, relacionats amb els seus personatges o amb la seva pròpia trajectòria vital, és més planer gràcies a la Ruta Literària Narcís Oller, un passeig guiat que va estrenar l’any 2008 la Societat Narcís Oller.

Una ruta literària és un recorregut, normalment a peu, per un indret relacionat amb un escriptor, i durant el qual es llegeixen textos del mateix autor. “És com una mena d’obra de teatre, en què la gent camina, es llegeixen uns textos i es relacionen aquells textos amb el lloc, cosa que sempre genera una sensació molt especial”, explica l’escriptor Magí Sunyer, professor de literatura catalana a la Universitat Rovira i Virgili i creador de diverses rutes d’autors tarragonins, que acaba de recollir en el llibre Deu rutes literàries al Camp de Tarragona. Sunyer destaca: “No es tracta només d’ajuntar-se, posar-se a caminar i llegir textos, sinó que hi ha d’haver una idea al darrere i un guió; i una cosa que sovint es desatén però que és molt important, i és que les persones que la condueixen han de saber dir bé els textos.”

Per Fina Anglès, que l’any passat va guanyar el premi Josep Maria Pujol a la millor tesi doctoral en català de l’àrea d’humanitats de la URV pel treball Rutes literàries i patrimonialització. Estudi de la ruta pictoricoliterària Mir/Manent –que publicarà pròximament–, l’experiència convida a “seguir els passos d’una obra o d’un autor o de tot alhora pels indrets que l’han inspirat. Parteix de llocs literaris”. I què són els llocs literaris? “Aquells indrets que han inspirat l’obra d’un autor i que després la persona que ha dissenyat la ruta ha considerat que podien formar part d’un relat en què se suportés aquella ruta per fer-la arribar als assistents”, afegeix Anglès. Justament ella és la creadora de la Ruta Mir/Manent, que ressegueix des del 2006 les petjades del poeta i traductor Marià Manent (1898-1988) i del pintor paisatgista Joaquim Mir (1873-1940), i que circula per l’Aleixar i Maspujols, dos petits pobles del Baix Camp als quals van estar vinculats.

De rutes literàries divulgatives se n’han creat moltes en els darrers anys a Catalunya. Però aquí és un invent recent, a diferència d’altres països on ja fa temps que funcionen, com ara a Anglaterra, amb nombroses experiències relacionades amb Shakespeare; o a la ciutat italiana de Ferrara, on cada dia es llegeixen fragments de la Divina Comèdia de Dante Alighieri. A casa nostra la pionera va ser, l’any 1993, la dedicada a Josep Pla, organitzada per la fundació que du el nom de l’autor per donar a conèixer llocs significativament planians de Palafrugell, la seva ciutat natal. Avui dia aquella proposta inicial s’ha anat ampliant i Pla és l’autor que té més rutes dedicades a la seva obra i la seva biografia –més de 12–. Passen per municipis com Llofriu, Calella, Llafranc, Tamariu, el far de Sant Sebastià, Pals, els jardins de Cap Roig, Figueres, l’Escala, Girona, Barcelona, i fins i tot a París, aquesta darrera basada en la figura de Joan Pujol-Creus, un fotògraf osonenc que el 2010 va guanyar una beca per retratar París i ho va fer amb el llibre Notes sobre París, de Pla, sota el braç. El resultat va ser un retrat de la capital francesa paral·lel al retrat literari de l’escriptor. Aquesta ruta està pensada exclusivament per al Mapa Literari Català i no té guiatge.

L’altra entitat pionera és la Fundació Jacint Verdaguer, que va dissenyar la primera ruta dedicada a aquest autor el 1995. I al costat de Pla i Verdaguer, una dona, Mercè Rodoreda, que és l’altre gran nom de la literatura catalana que disposa de més itineraris que ressegueixen el seus mons literaris. En tota aquesta experiència que relaciona paisatge, patrimoni i literatura hi té molt a veure la xarxa Espais Escrits, tot i que ajuntaments i entitats culturals diverses també organitzen rutes pel seu compte. “Des de la dècada dels 90, però sobretot amb la creació i posada en comú d’Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català, el 2005, les rutes literàries han proliferat arreu, sigui amb motiu d’una efemèride, sigui com a oferta cultural estable. Aquest fet es deu, segurament, a la mateixa literatura, bressol d’un territori determinat”, assenyala la gestora cultural Mireia Munmany, directora de projectes d’Espais Escrits i autora d’una tesi sobre gestió del patrimoni literari català.

Els experts coincideixen a afirmar que resseguir en grup una ruta suposa viure en societat una experiència que en principi és solitària, com és la lectura. Tant en solitari com en companyia, sempre hi ha un component emotiu, en els textos literaris, però les rutes aconsegueixen fer de la literatura un element patrimonial no només immaterial. Per Fina Anglès, són una eina de patrimonialització: “Un dels actius principals de la literatura és l’emoció i el valor que aporta és immaterial. Normalment, quan parlem de patrimoni, no hi pensem, en l’immaterial. I si ara ja se’n comença a parlar –i fa uns anys que se’n parla–, rarament pensem en la literatura. Però les rutes què fan? Com que són persones circulant per uns indrets, seguint un guia i un relat de l’itinerògraf que ha creat la ruta, el que fan és fer evident, fer tangible, fer material la literatura”, assenyala Anglès. I afegeix: “La ruta posa persones en llocs seguint un itinerari que un altre ha creat i que ha de complir una sèrie de condicions; com és lògic, ha de seguir un relat, ha de tenir un sentit i una coherència. Una ruta literària posa persones al territori que ressegueixen uns indrets perquè n’han dit coses altres autors (escriptors, poetes, assagistes…) i allò s’ha convertit en un relat que fa que tingui un interès.” Un altre dels fets interessants per als participants en una activitat d’aquest tipus és veure com el pas del temps modela o manté el paisatge, “perquè hi haurà fragments que descriguin indrets que avui en dia ja estan completament desapareguts o canviats i n’hi haurà que encara són molt fidels al que tens al davant”, assenyala Anglès.

L’accés a la literatura també s’amplia, assenyala Mireia Munmany: “Crec que la gestió, amb les rutes literàries, ha trobat una manera de fer més accessible la literatura, de fer-la més palpable. Una manera de fer que la literatura sigui quelcom vivencial. L’espai palpable, com a font d’inspiració i com a lloc de memòria, es converteix en un recurs per fer arribar el patrimoni literari a la societat.”

A l’hora d’impulsar una ruta literària és molt important no només qui la dissenya, amb els textos apropiats i els llocs que s’hi relacionin, sinó el guia. “Normalment no són la mateixa persona” qui la crea i qui l’executa, diu Fina Anglès, tot i que en el seu cas ella sí que és qui ha creat i qui guia la Mir/Manent (vegeu la plana següent). Un altre detall: els fragments de l’autor en qüestió que es llegeixin durant la caminada poden lligar “pràcticament amb tot allò que els assistents tenen al davant”, però “a l’altre extrem pot passar que no hi hagi cap relació directa ni literal entre el text i el lloc, però si el punt de l’itinerari s’ha fixat buscant que respongui al sentit del text que s’hi llegeix, pot funcionar igualment i la sensació que et desperta sí que et porta a aquell lloc literari”. Anglès posa com a exemple la Ruta Gabriel Ferrater que va seguir a Reus. S’hi van llegir versos de l’obra In memoriam: “Quan va esclatar la guerra, jo tenia catorze anys i dos mesos […] Ajagut dins d’un avellaner, al cor d’una rosa de fulles moixes i molt verdes, com pell d’eruga escorxada, allí, ajaçat a l’entrecuix del món, m’espesseïa de revolta feliç, mentre el país espetegava de revolta i contra-revolta, no sé si feliç, però més revoltat que no pas jo.” Anglès explica que va ser en entrar al refugi de la Guerra Civil que van llegir aquells versos de Ferrater: “Al cor d’un refugi, llegir els versos de Ferrater que explica la guerra…, és una experiència molt profunda; una tria de lloc literari molt reeixida.”