2025, un estiu de canvis en el turisme
Diari de Girona. Opinió Pau Canaleta, consultor en comunicació
El que havia de ser un any més de rècord, l’any del «sorpasso» a França com a primera destinació turística mundial, ens està explicant moltes més coses de les que preveiem. Per què no, l’estiu no està essent com s’intuïa. Serà un any de rècord turístic, però aquest estiu ens està donant senyals molt clars de les debilitats d’un sector i ens mostra tendències que si es confirmen poden ser un problema.
En primer lloc, aquest estiu tots hem pogut constatar com el sector turístic expulsa a les «classes mitjanes» nacionals dels seus establiments. Mai com fins ara s’havia vist una renúncia tan clara a un públic que és qui ha aguantat tota l’estructura vacacional a casa nostra. Prou classes mitjanes, només es vol a rics o estrangers.
Només així s’explica la pujada de preus que el sector turístic porta implementant d’ençà de la sortida de la pandèmia. Certament els costos han apujat, però els preus han pujat molt per sobre dels costos i la inflació. El preu d’una habitació a Barcelona ha pujat un 50% en quatre anys i anar a sopar a un restaurant amb la família s’està convertint en un luxe a l’abast de poques mans. Només un 10% dels espanyols pot o vol gastar-se més de 75 euros per un dinar en un restaurant. Amb aquestes xifres, el comensal estranger és imprescindible per als restaurants de luxe, però per la gran majoria de restaurants, amb els preus actuals perdran molta concurrència. I el sector el que ha de fer és pensar a llarg termini i no només a curt. Com deia en Jaume Subirós del Motel Empordà, cal apostar pels clients més petits, els nens, per què si a ells els agrada venir, voldran tornar de grans i hi portaran els seus fills.
Però sembla que es va en la direcció contrària. No pot ser que sigui més barat anar una setmana a Croàcia que llogar un apartament a Port de la Selva una setmana.
Si aquesta espiral inflacionista continua i s’acaba expulsant a les classes mitjanes catalanes de les nostres principals destinacions, la dependència dels estrangers serà absoluta. I no sembla que més enllà de Barcelona hi hagi una demanada prou forta.
Aquest fenomen no és només local, a Itàlia hi ha un gran debat nacional sobre aquest fenomen. Els italians ja no s’instal·len quinze dies a alguna població de costa, només hi van els caps de setmana. Les platges estan buides.
El segon fenomen que hem vist i que segur que va molt lligat al primer és l’esclat de la bombolla de festivals. També està desapareixent la «classes mitjana» de festivals d’estiu. Per què no són rendibles.
Aguanten aquells festivals amb xifres molt grans d’assistents, amb preus cars i amb fons d’inversió al darrere. Desapareixen els festivals mitjans que programaven 10 concerts al llarg de l’estiu amb capacitat per 2.000 persones per concert. Era el que més sovintejava a casa nostra. He vist però una excepció, el sempre instintiu Xavier Pascual de PromoArts Music que amb el festival Sons del Món, no només ha omplert els concerts i ha obert un village gegant perquè tothom hi pugui anar independent del concert, sinó que enguany ha organitzat festes temàtiques després del concert en el mateix village amb entrada a part del concert. El festival com un espai on tothom pugui trobar el seu lloc més enllà del concert, amb espais i preus diversos, des de la tarda a la matinada. Veurem com això es consolida en molts altres espais.
Una altra tendència que hem vist aquest estiu és la força de les festes majors. Tot i ser l’epicentre de la nit estiuenca, les festes majors han tingut alts i baixos i van passar un molt mal moment ara fa deu anys amb el boom dels festivals. Els pobles deixaven la festa major en un segon terme i s’apostava perquè cada municipi tingués el seu propi festival. Sembla que la festa major ha guanyat la partida. Per molts anys.
I finalment, l’oci, a casa nostra, s’ha calmat molt. El ressorgiment de les festes majors, l’aposta pel tardeix, la reducció de la població joves respecte a les generacions anteriors i els canvis en l’estil de vida han fet que s’aposti per un oci molt més tranquil del que teníem als anys 80 i 90. Des de la dècada dels noranta a Catalunya han tancat el 60% de les discoteques i locals de nit. Una dada que ja mostra la magnitud del canvi en l’oci a casa nostra.
I finalment, una altra tendència que esperem que es consolidi és que la tan reclamada desestacionalització turística comença a ser una realitat. Ho és a les ciutats. Tant a Barcelona com a Girona o Figueres, les temporades s’allarguen molt més que fa deu anys. De març a novembre la cosa funciona. Però és que es comença a estendre a entorns més rurals o de costa. Em comenten que aquest any hi ha força reserves pel setembre i octubre, i és que ara, el temps pots ser molt més agradable aquests mesos que a l’agost.
Són tendències, no sabrem si es consolidaran, però si ho fan, suposaran canvis importants que poden canviar moltes coses.