Blog

El consens de l’autoritat sanitària era molt clar. Estem en un pic de la pandèmia, amb milers d’infectats cada dia, amb la soca britànica voltant, amb brots importants en molts municipis… La situació recomanava ajornar les eleccions. Però què ha passat? Que l’Estat espanyol ha ignorat que de la mobilitat de milions de persones durant la jornada electoral se’n pugui derivar un augment dels contagis. És increïble que es posi en risc la salut pública per interessos de partit i d’estat. Això ja ho diu tot, sota quina pressió es vol fer votar els catalans. El desembre del 2017, veníem de la violència de les porres i de les intimidacions judicials i ara, es fa sota pressió d’una pandèmia mundial devastadora.

La primera part la vaig viure a casa com a professor d’universitat que era llavors; la segona i la tercera onades, ja com a conseller. Han estat dates molt dures perquè els sectors tancats depenen del meu Departament. Però bé, malgrat tot, estic content, perquè hem executat el 99,3% del pressupost, un d’aquells percentatges que acostuma a donar-se molt poc. S’ha retallat en un 90 % el pressupost de dietes i ho hem destinat tot a polítiques socials. Hem donat 274 milions d’euros en el quart trimestre del 2020 pagant a trenta dies, un fet que ha estat una revolució en l’administració de la Generalitat. Això el vicepresident Pere Aragonès ho ha destacat en el Parlament com a nova manera de fer les coses. La Generalitat, com a administració molt garantista, sempre trigava quatre o cinc mesos a pagar. No hem contractat cap persona addicional per assolir aquesta fita. Vull agrair públicament la feina a informàtics, funcionaris, càrrecs i alts càrrecs del Departament que han treballat fins i tot caps de setmana per aconseguir que els pagaments fossin a 30 dies.

Els orígens familiars dels meus pares: la mare va néixer al Poal, al Pla d’Urgell, i el pare a Areny de Noguera, a la Franja, molt a prop del Pont de Suert. Tota la vida hi he anat de vacances i hi tinc els records d’infantesa, d’adolescència i de joventut. Com a eurodiputat, part de la meva tasca va ser treballar per les Terres de Lleida i per l’Ebre. Ho vaig fer quan es va reformar la política agrària comuna (PAC), el 2014. També vaig estar implicat a salvar el congost de Mont-rebei, on Endesa volia construir una presa. Tinc una experiència a Europa que ara, en el Parlament de Catalunya, puc posar al servei dels catalans i dels lleidatans en particular. Pel que fa, per exemple, a portar la fibra òptica a tots els pobles del país.

Han canviat molts hàbits i hi ha molta gent que ha deixat les grans ciutats per anar a viure als pobles petits. El Pont de Suert, per exemple, ha guanyat 300 habitants l’any 2020. Feia 45 anys que tenien declivi demogràfic i és l’única capital de comarca que no té fibra perquè les dues carreteres que hi arriben són de titularitat espanyola. El govern espanyol no hi ha donat encara el vistiplau, tot i que des de fa mesos té sobre la taula el projecte per fer passar la fibra per aquestes vies. Una obra que és molt senzilla. Aquests mesos com a conseller, he pogut visitar moltes empreses a les comarques de Lleida que són líders en els seus sectors a l’Estat i a Europa i que estan plenament digitalitzades. La revolució digital ja és aquí, i això és una fantàstica notícia. La proposta estrella del nostre programa és completar la digitalització de l’única capital de comarca que falta i la de tots els municipis. I això no val mil milions d’euros, sinó cent milions. Per tant, no hi ha excuses i hem d’anar ràpid a fer-ho. Les carreteres d’avui són l’internet de qualitat arreu.

Soc independent, però comparteixo la visió de país que té aquest espai polític: d’una Catalunya oberta que ha d’acompanyar les empreses i tenir-ne cura. Hi ha qui parla de fer truites, n’hi ha que parlen de trencar els ous, però ningú no parla de la mare dels ous, que són les empreses, sense què no hi ha res. Si tanquen les empreses, no hi ha salaris, ni ocupació, ni impostos, ni polítiques socials. Hem de continuar eixamplant la base política, com ho hem fet els últims deu anys, però el missatge és també eixamplar la base empresarial, perquè això vol dir més llocs de treball, menys aturats, més diners recaptats, més possibilitats de fer polítiques socials i de benestar. I aquí, Junts per Catalunya és qui té la millor oferta per al país.

Crec que guanyarem, però la qüestió és saber si la victòria serà prou àmplia per evitar sumes alternatives que s’executaran en el minut 1 si són possibles. I la més perillosa és repetir l’experiència de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta és la gran alternativa a Junts per Catalunya que hi ha sobre la taula. Un govern de PSC i Comuns suportat per tots els altres partits de dependència madrilenya.

La suposada tensió entre els dos socis és més mediàtica que real. Aquesta setmana, el vicepresident Pere Aragonès ha dit que ens havíem entès molt bé en moltes coses. És una opinió que comparteixo. Fa cinc mesos que soc conseller i, aquest temps, he desencallat temes que feia tres anys que eren sobre la taula, com ara el traspàs de Boí Taüll, la inversió plurianual a Idiada, el gran centre de l’automòbil de Catalunya, el circuit de Catalunya, el finançament de les universitats, el dèficit zero a Fira de Barcelona per poder tenir la carta de solvència internacional i acollir els grans esdeveniments internacionals que es preveu els propers mesos, l’increment del pressupost d’Acció i els nous crèdits a les pimes. Cada dia, he negociat amb el vicepresident Aragonès. Per tant, ha estat una relació molt eficaç, com es pot comprovar. Però, evidentment, com que hi ha una pressió mediàtica perquè aquest govern no repeteixi, doncs s’ha de crear la imatge de lluita permanent. Pitjor és la desavinença entre el PSOE i Podem a Madrid. Ningú no en diu res. I encara més greu em sembla que ens vulguin donar lliçons de gestió els que no paguen a temps els ERTO.

És el que Catalunya necessita si no volem anar enrere amb el procés polític, l’obertura i la internacionalització de Catalunya i l’eixamplament de la base econòmica i empresarial. I, sobretot, per vetllar pels fons europeus de reconstrucció després de la pandèmia. Cal un govern fort que faci bandera del document que hem presentat aquesta setmana, amb 27 projectes, i que és imbatible a Madrid i a Brussel·les, com ha dit l’exconseller Andreu Mas-Colell, que ha presidit la comissió d’experts que els ha seleccionat. Si no hi ha un govern fort a Catalunya que no depengui de partits espanyols, encara ens podem trobar, el mes de maig, que aquests diners europeus vagin a la llotja del Bernabéu, amb el president de Catalunya aplaudint i que el país quedi fora dels fons en molts àmbits.

De les eleccions del 2017 en va resultar un empat. Ara, l’electorat sobiranista pot decidir quina és la prioritat, malgrat que se’l fa votar en plena tercera onada i després d’un any de fatiga pandèmica. Hem de ser capaços de votar massivament per donar una lliçó democràtica a l’Estat espanyol, per avançar posicions i també per clarificar l’estratègia. Seran els electors sobiranistes els qui marcaran el camí. Si es queden a casa, empitjorarem.

Dependrà de la força que tinguem el 14 de febrer.

De moment, les taules de diàleg són un zero a l’esquerra.

A Escòcia ho tenen molt fàcil perquè Anglaterra és un país de demòcrates. Vaig ser-hi durant el referèndum del 2014 i aquell dia va ser molt avorrit. Si aquí ens donessin un referèndum pactat, faríem vies catalanes, samarretes de colors, trobades castelleres… Seria una festa. Allà deien: “L’alternativa de ser britànics no és tan dolenta.” Per tant, la gent votava pensant que si perdien, no passava gran cosa. No és comparable. Què més voldríem que Castella o Espanya fossin com Anglaterra o el Canadà!

Qui digui que no té por… Vaja, no fem política en condicions d’igualtat. Això és evident. Tenim candidats a la presó i a l’exili i l’amenaça que, en qualsevol moment, es pot destituir un conseller o un president, inhabilitar-lo. Diputats elegibles per ser president són empresonats el dia abans de la votació. És evident que aquest marc s’ha creat per condicionar l’actuació parlamentària.

Crec que fa el que ha de fer. El seu lideratge és innegable. El reconeix, fins i tot, Pablo Iglesias, tot un vicepresident d’Espanya. Fins que no hi hagi una solució per als exiliats, i no només per als presos, Catalunya no podrà decidir res.

A mi em preocupa més que no s’estigui debatent sobre la importància dels fons europeus i que ens distreguin amb polèmiques alimentades i creades perquè no parlem de les coses importants. Repeteixo: hi ha un risc real de que Catalunya quedi marginada de la reconversió industrial tot i tenir una gran base tecnològica i científica per treure partit als fons europeus, podem perdre sectors essencials i podria passar que el proper president de Catalunya aplaudeixi aquest fet. I això, per mi, és el que hauria de centrar la campanya electoral i no suposades baralles d’un contra l’altre que s’alimenten amb un clar sentiment desmobilitzador.

La independència se l’ha de fer cadascú. El president d’Eslovènia em va dir: “Nosaltres la vam fer amb sis mesos perquè érem el 90%.” Quan va comparèixer Pedro Sánchez, el febrer del 2019, al Parlament Europeu, la seva línia de defensa va ser que a Catalunya l’independentisme no ha passat mai del 50%. Tenim deures a fer encara per treure arguments a l’Estat espanyol. Per tant, si el 14 de febrer avancem posicions, faríem un pas endavant molt gran. Per això, la participació ha de ser massiva. Perquè si hi ha un 55% del vot per a l’independentisme, haurem trencat la línia de defensa més important que té l’Estat espanyol a Europa i al món per deslegitimar la nostra voluntat de ser un país normal i lliure.

Hem de fer cues al carrer, amb distància, amb mascareta, amb totes les mesures que calgui. No tenim alternativa.