Blog

“Sense l’empenta del turisme, no seríem on som”

  |   Novetats

El Punt. Entrevista Josep Darnés. Conseller delegat del Grup Disbesa-Darnés. Orígens.  “És molt difícil trobar una empresa amb uns orígens tan modestos com els nostres”. Futur. “Sóc un romàntic de l’activitat. Si es presentés una multinacional per comprar el negoci, no el vendria”.

Enguany es commemoren els 60 anys de la Casa Darnés, una empresa que va començar repartint cervesa i gasoses amb un taxi i avui té més de 5.000 referències, 85.000 clients i 1.200 treballadors fixos arreu de l’Estat espanyol, que s’incrementen a l’estiu en moltes demarcacions. Es tracta d’unes xifres espectaculars que, malgrat tot, no han impedit que el grup, resultat de la fusió amb Disbesa el 1982, s’hagi mantingut com una empresa “familiar, independent i catalana”, tal com emfasitza el seu conseller delegat, Josep Darnés. La seva empresa té uns orígens
ben senzills.

Ens pot explicar com va anar tot plegat?

La nostra història comença el 1956 amb un taxi que tenia el meu pare a la Bisbal i que, de fet, ni tan sols era seu, sinó que el compartia amb una altra persona. Es tractava d’un Chevrolet de la Segona Guerra Mundial. Un bon dia se li va ocórrer comprar productes que eren reconeguts pels consumidors. En aquells moments, el castell de Peralada era una destinació molt típica. El meu pare hi portava clients i turistes i aprofitava el viatge per anar a les caves i carregar deu o dotze fardos de xampany embotellat sense marca. Quan tornava a la Bisbal, anava als bars que hi havia sota les voltes o d’altres llocs a vendre allò que havia comprat. Així va començar tot.

En un primer moment, el seu pare, en Miquel Darnés, compaginava el taxi amb la feina de xòfer d’un òmnibus de la Sarfa que feia el trajecte entre la Bisbal i Girona.

El meu pare, que era una persona molt emprenedora, es va engrescar amb el negoci i un bon dia va decidir deixar el taxi per dedicar-se exclusivament a les begudes, amb un magatzem de 300 metres quadrats. En aquells moments, tot era molt modest i hi havia moltes dificultats de tresoreria. Sempre recordo el meu pare neguitós perquè havia de pagar i, si no cobrava dels clients, no podia ferho. Estàvem en la postguerra, i fer una activitat comercial i créixer no era gens senzill.

Imagino que deu haver-hi un munt d’anècdotes vinculades amb els sistemes de transport i les comunicacions que hi havia seixanta anys enrere.

Sí. N’hi ha una que ens va neguitejar molt en aquell moment. Fins als anys setanta, les begudes es repartien en caixes de fusta; però, de mica en mica, els fabricants van començar a incorporarles de plàstic. I durant alguns anys van conviure els dos models, amb qual cosa es va generar un  problema descomunal perquè els camions es descarregaven fàcilment als revolts. Recordo que en una ocasió baixàvem amb un tràiler per la Gran Via de Girona i al davant de l’edifici de correus es van bolcar més de mil caixes, que van caure al damunt de gent que hi havia a la parada de l’autobús. Per sort no va passar res! Però recordo que durant cinc anys vam bolcar uns quants camions.

Quin era el producte més emblemàtic d’aquells primers anys?

La cervesa. En una distribuïdora, la cervesa sempre és la reina del consum. En aquest cas, la Damm tenia distribuïdors amb molta més història, però nosaltres vam començar a tenir la San Miguel, que havia obert la seva primera fàbrica el 1955, un any abans que nosaltres comencéssim amb el negoci. Encara avui la cervesa segueix essent el nostre producte més emblemàtic.

Un altre producte ben característic dels primers anys eren els sifons. imagino que aquesta ha estat una de les begudes en  què s’ha notat més el canvi en els hàbits de consum? N’hi ha alguna altra?

Eren els sifons i la gasoses. A la taula d’una família, generalment, hi havia aquests dos productes: el primer sense sabor i l’altre amb dolçor. Això va durar fins als anys vuitanta, quan un 90% d’aquest volum es va canviar per aigua mineral. Abans no hi havia aigua envasada. Quan es va començar a estendre, va acabar bandejant els sifons i les gasoses. Per la seva banda, el món dels refrescos també va experimentar un canvi substancial. Antigament, pràcticament a cada municipi mitjà hi havia dos o tres fabricants de refrescos. A Banyoles, per exemple, hi havia a can Plami. Però a mitjan dels anys cinquanta van arribar la Coca-Cola i la Pepsi i, en poc temps, van acabar esborrant aquestes marques
locals.

Fa pocs dies entrevistàvem el president de Frit Ravich i posava èmfasi en el fet que el creixement de l’empresa havia anat molt vinculat a les oportunitats que oferia el ‘boom’ turístic. Si no ho tinc mal entès, aquest factor també va influir en la seva empresa. Com va anar el salt des de la Bisbal d’Empordà fins a les poblacions costaneres?

Estic totalment d’acord amb el senyor Viader. Nosaltres, sense la Costa Brava i l’empenta turística no estaríem on som. Recordo que quan tenia 17 o 18 anys, el meu pare em va dir: “Noi, amb aquest negoci que hem canviat pel taxi no passarem de pobres! La solució que tenim és anar a marina.” Encara no sé d’on va treure els diners, però va comprar quatre o cinc camions vells, els vam arreglar i vam començar a buscar clients i a instal·lar-nos comercialment a l’Estartit, Pals, Begur, Calella, Llafranc i Palafrugell. En poc més de dos anys vam fer un salt espectacular. Quan un bar de l’interior ens comprava deu caixes era una comanda maca; però, de cop i volta, arriba un càmping i ens compra dos camions de cent caixes! El meu pare va ser valent. Sense aquella decisió que va prendre no hauríem arribat aquí. En pocs anys, des del 1965 fins al 1975 vam fer un gran creixement. El 1967 vam obrir un altre magatzem a Torroella, i dos anys després, un altre a Palafrugell.

I el 1972, amb un només 27 anys, li toca assumir el relleu de l’empresa.

Jo ja m’hi havia incorporat alguns anys abans, quan només en tenia 15. Ara pot semblar una cosa estranya, però en aquell moment era molt generalitzat començar a treballar tan jove, llevat de la gent rica, que podia portar els seus fills a la universitat. L’any 1972 van diagnosticar un càncer de laringe al meu pare i vaig haver d’agafar les regnes de l’empresa. De fet, en aquells moments, amb 27 anys, tampoc eres tan jove com avui. I, en realitat, no va haverhi cap canvi especial, perquè el meu pare sempre m’havia considerat el seu soci i em deixava participar de les decisions. La malaltia del meu pare, doncs, em va agafar en un moment en què estava molt consolidat a
l’empresa.

Fa 35 anys es produeix una fita remarcable en l’evolució del projecte empresarial: Casa Darnés i Disbesa decideixen unir els seus esforços. Què va significar aquell pas?

Hem de situar-nos al 1980. En aquelles dates, nosaltres ja teníem cobert el 90% de les comarques de Girona. I ens van proposar comprar la fàbrica de Trinaranjus. En aquell moment vaig veure la possibilitat d’agafar la distribució d’aquest producte per Catalunya. Es tractava d’una oportunitat per afegirhi altres productes. La compra va significar un salt excepcional: als 100 treballadors que teníem als centres de Girona se n’hi van afegir 250, entre els de la planta, els venedors i els repartidors. Mentrestant, amb en Fèlix Santaeulàlia ens trobàvem en les reunions del sector i, ja sigui per qüestió d’edat o de caràcter, de seguida vam veure que teníem coses en comú. I vam començar a col·laborar. Volíem construir una gran empresa de distribució seguint el model d’allò que s’estava fent a França. Fa 35 anys que som socis i hem tingut una relació excel·lent.

De totes maneres, la fusió entre Disbesa i Darnés no va ser cap decisió sobtada. Si no ho tinc mal entès, les dues empreses feia temps que col·laboraven.

Sí. I fins i tot vam fer una prova, com si es tractés d’anar a viure junts amb la parella. Un dels dos va proposar comprar dues empreses, una de Manlleu i una altra de Granollers, per veure com funcionava. Anàvem fent sinergies i proves. Vam estar sis anys col·laborant estretament i, finalment, el 1988 vam concretar la fusió.

A banda d’aquella operació, si hagués de remarcar quines han estat les fites clau per a l’empresa, quines subratllaria?

L’operació ens va permetre convertir-nos en un dels primers grups de distribució de Catalunya. El 1989 ja estem a tot Girona, al Vallès, a Barcelona, a Osona… Però sempre hem tingut l’empenta de créixer, i quan va sortir l’oportunitat de comprar una distribuïdora a Madrid, l’any 1996, vam fer el salt. A partir d’aquí no hem parat d’expandir-nos arreu de l’Estat, sobretot a la conca mediterrània: l’any 1998 anem a Andalusia, el 2001 arribem a Castelló, i el 2009, a Alacant i Benidorm…

La majoria de la gent els segueix associant amb la distribució de begudes, però avui l’oferta de Disbesa-Darnés és molt més variada…

Fins al 1970, tant veníem a l’hostaleria com a l’alimentació, gairebé al 50%. Però aleshores van començar a aparèixer les grans cadenes de supermercats i es va anar concentrant el sector. Quan les cadenes eren locals, encara ho vam poder anar trampejant; però quan això va canviar, en pocs anys vam perdre la meitat del negoci, perquè les multinacionals compraven directament dels fabricants. Afortunadament, aquest procés el vam veure venir i vam decidir ampliar la gamma de productes per a l’hostaleria per tal de compensar la pèrdua dels supermercats. En aquests moments, tenim tot allò que el mercat demana: licors, cafès, refrigerats, embotits…

Si hagués de subratllar algun lema de l’empresa, per quin optaria?

El servei. És la nostra matèria primera més valorada. Avui ens  demanen un producte i demà el servim. I no es tracta d’una fita senzilla. Amb més de 5.000 referències, això és molt complex. Hem de tenir la capacitat per rebre el gènere cada dia, que els venedors el vagin a vendre, que la gent de logística organitzi les rutes, que els magatzems carreguin els productes i, finalment, que els repartidors surtin cada dia a partir de les 5 del matí. Aquest matí, per exemple, vendrem més de 150.000 caixes i demà estaran servides.

Vostè ha explicat en diverses ocasions que si no hagués trobat un relleu familiar hauria venut l’empresa. Ara que el té garantit, quin li agradaria que fos el futur de l’empresa?

Ara que la tercera generació està plenament consolidada, m’agradaria que els meus néts seguissin el negoci. En tot cas, haig de dir que sóc un romàntic de l’activitat. Si ara es presentés aquí una multinacional per comprar el negoci, no el vendria, encara que em donessin el doble del seu valor. A banda d’això, també sentim la responsabilitat de tota la gent que ha col·laborat amb nosaltres, de tots els treballadors que ens han ajudat a créixer.

Enguany commemoren els 60 anys de Casa Darnés. Com tenen previst celebrar-ho?

Durant tot l’any hem fet coses, com ara incentius especials per a l’equip o un sopar en què volem reconèixer els treballadors més antics. També hem sortejat un cotxe amb els clients.