Blog

Molt President i Molt Escudero

  |   Novetats

Diari de Girona.  Opinió Manel Salvador. Amb una nodrida i heterogènia assistència de públic -unes cinc-centes i escaig de persones, calculo jo-, majoritàriament del sector turístic, es va celebrar el proppassat dilluns al castell de Biart de l’empordanesa vila de Masarac la XIII edició del Dia Mundial del Turisme. Com ja és habitual, el protagonista de l’esdeveniment va ser el mateix amfitrió de la festa, el president e la Federació d’Hostaleria de les Comarques de Girona, l’Antoni Escudero, el qual, en el moment de pronunciar el seu esperat discurs, estava situat a dos pams del conseller d’Empresa i Coneixement -que és també el responsable del turisme-, Jordi Baiget, i a qui li va deixar anar un ruixat que va faltar poc perquè el polític s’ofegués.

Sense cap mena de contemplacions, i amb el seu estil habitual franc i obert, Escudero va anant desgranant els principals problemes que inquietant el sector turístic gironí: els omnipresents top mantes que inunden la Costa Brava, tan perjudicials per al comerç legalitzat; les greus mancances d’infraestructures, especialment les paupèrrimes comunicacions que patim; la manca de mà d’obra qualificada que pateixen la major part de les empreses d’hostaleria en un país amb una taxa d’atur superior al 17%, la qual cosa és una incomprensible contradicció i un gran fracàs dels programes de formació professional; l’equivocada i contraproduent política de subvencions contràries al foment i a l’estímul de treball, a l’economia productiva; i altres punts de menor consideració encara que també prou importants. Tampoc li va mancar temps i valor al president per assenyalar al conseller que «alguns municipis estan substituint una part de la partida de turisme dels seus pressupostos pel que recapten de l’impost turístic, quant aquests ingressos, pel seu caràcter de finalistes, haurien de servir únicament per fer promoció del municipi».

Però el plat fort del discurs d’Escudero, que va ser on va estar més dur i, suposo, ho va fer passar malament al conseller, va ser quan va tocar el grapejat tema de la impròpiament anomenada «taxa turística» -en realitat es tracta d’un impost pur i dur, i no d’una simple taxa-. El president dels hotelers, com és habitual en ell, no se’n va anar per les branques i va parlar de forma directa, clar i català. Va recordar al conseller «que el Govern de la Generalitat havia incomplert el seu compromís de revisar el funcionament de l’impost, dos anys després de la seva vigència. Que n’han passat quatre, d’anys, i no s’ha fet cap revisió». I encara jo hi afegiria pel meu compte que l’aleshores conseller de Turisme, Felip Puig, en el moment de negociar amb els representants del sector la implantació de l’impost, es va comprometre formalment que, quan passés la crisi i millorés la situació econòmica de la Generalitat, desapareixeria el maleït impost. I ara ens trobem que no solament no tenen la més mínima intenció de suprimir-lo, sinó que hi ha fundats temors que l’augmentin. Respecte a aquesta última qüestió, qui aquest article subscriu, durant el dinar a peu dret que es va celebrar després dels parlaments i actes oficials, va tenir ocasió de parlar breument amb el conseller i aquest li va assegurar que en cap cas el Govern augmentaria l’impost si no era amb el total consens dels representants del sector. Puc assegurar-li al conseller que, mentre Antoni Escudero presideixi la Federació i segueixi comptant, com fins ara, amb el suport dels afiliats, mai obtindrà consens de la Federació d’Hostaleria de les comarques gironines per apujar l’impost. I ho dic tan segur perquè el conseller també va fer idèntica promesa al propi Escudero i aquest en va prendre bona nota.

El cert és que davant la incompleta i solemne promesa de Felip Puig de suprimir la taxa i la subtil amenaça del conseller actual d’apujar-la, el gremi d’hotelers haurà de comportar-se com aquell malalt que va anar a Lourdes amb l’esperança de curar-se, i en espatllar-se-li el fre de la seva cadira de rodes en una baixada, va implorar a la MaredeDéu allò de «Verge Santa! Verge Santa! feu que, almenys, quedi tal como estic ara».